El llapìs vermell

El llapìs vermell 
d'Oriol Molas

Club de lectura Enginyers

Mirmanda 

Setembre 2024

Aquest llibre no l'hagués llegit mai. El tema és massa conegut i no m'interessa el morbo que l'acompanya. Però era lectura del club d'enginyers i l'he llegit. 

És la història d'un nen que viu en un petit poble i els pares volen que tingui una bona formació i perquè pugui fer més coses que no els seus pares. I l'envien intern als 10 anys en un col·legi de capellans.  Ell no voldria anar-hi. S'enyora de casa i dels amics i té la mala sort de ser objecte de bullying a l'escola. Sobretot per part d'un noi alt i fort a qui tothom respecta i li riu les gràcies per por de ser un dia ells els que rebin. Els capellans els van cridant un a un, fins i tot el bisbe, i els deixen veure que si accepten fer-los "favors" tot anirà molt millor. Tot el llibre és tot el que li passa, que no sé si podeu imaginar-vos perquè és molt fort, fins que arriba el dia que se'n va de l'escola.

Al cap dels anys rep una invitació per anar a un dinar de ex-alumnes perquè tots fan 50 anys. No vol anar-hi però un company el convenç perquè hi vagi. És en aquest sopar que va recordant tot el que li van fer i, segons sembla, hi ha anat per realitzar la seva venjança. Té un tros de llapis vermell, únic triomf sobre el seu abusador, i se'l va tocant a la butxaca per no perdre'l. 

És aquí on veus el mal terrible que li han fet, com ha influït en la seva vida i com té dins seu tota la ràbia i l'esperit de venjança tot i els anys passats. 

El que veus és el mal terrible que li han infligit companys i capellans. Mai no ha pogut tenir una vida normal. I fins i tot al final del llibre et quedes, o m'he quedat, amb la incertesa sobre quina importància té en aquell moment, acabades les postres, el tros de llapis vermell... 

És un tema que està al dia. està en les converses i estem vivint aquests abusos que no tenen ni nom ni perdó. No sé quina necessitat tenia l'autor per dedicar tot un llibre a abusos soferts per un nano fins acabar BUP. Escriure això com a teràpia si tu has estat afectat pels abusos i bullyin ho entenc. Com a teràpia, no per publicar-ho. I si no ha estat així no hi trobo la necessitat. 

Ho sento, però és el que he tret d'aquest llibre... 

El vincle més fort

 

El vincle més fort
de Kent Haruf  

Edicions El Periscopi

Setembre 2024

M'agrada aquest autor. He llegit un parell de llibres d'ell i explica sempre amb senzillesa coses de la vida diària, però amb tanta harmonia i gràcia que no deixes el llibre fins que l'acabes. 

Nosaltres en la nit i Capvespre són els dos que recordo haver llegit.

En aquest llibre ens trobem amb un home gran, en Sanders, que va explicant a algú que li ha demanat, la història de la seva veïna, l'Edith Goodnough, i de retruc la seva pròpia vida. L'Edith és al llit d'un hospital, amb policia a la porta, acusada de matar el seu germà. I en Sanders comença a parlar d'ella, del germà, dels pares, i al mateix temps d'ell mateix, tota la vida essent veïns i ajudant-se en tot moment. l'Edith ha sacrificat tota la seva vida pel pare i pel germà, donant suport a la família. Sort en té de les xerrades al vespre al porxo amb en Sanders... La vida és dura en aquells pobles... 

És un llibre exquisit i senzill alhora, dedicat a la tenacitat de l'esperit humà i a favor d'aquelles dones que ho donaven tot per a la família. 

Et sents en pau llegint-lo... És la vida que córre, són veritats, bons i mals moments, que la vida et dóna. I o els entomes o no vius... 

En llegiré més de llibres de Kent Haruf... 

 

Por

 

Por
de Stephan Zweig

Club de lectura Enginyers

Quaderns Crema

Setembre 2024

Sempre és un plaer llegir Stephan Zweig! En aquest llibre, petit i curtet, ens parla de la por. 

La Irene Wagner és una dona casada, amb fills, que es passa el dia anant a festes i balls. Estem a Centre Europa a finals del S XIX. Les dones no tenien més feina que trobar un marit i formar part de l'elit que l'envoltava. Cansada de la vida que porta es fa amant d'un músic. No tant per desig físic sinó per fer alguna cosa diferent, nova. Un dia sortint de casa l'amant una dona mal vestida i força horrorosa li diu que li ha pres l'amant, que sap qui és i comença a fer-li xantatge. Ella, horroritzada, deixa de veure el músic, però aquesta dona apareix sempre on menys se l'espera i li demana cada vegada més diners. La Irene comença a patir dia i nit, sempre té por de trobar-la i, sobretot, por que el marit ho sàpiga. I això comportaria perdre tot el que tenia i gaudia, que abans no li donava importància i ara veu com molt desitjable. 

Si penseu llegir-la no seguiu més, tot i que pel goig de llegir aquest llibre pots seguir llegint malgrat saber-ne el final. 

El marit se n'assabenta i per malformació professional, és jutge, creu necessari que ella demani perdó. I l'únic que aconsegueix és que ella agafi cada dia més por, no dormi a les nits i acabi volent fer un disbarat. Ell se l'estima i li proporciona moments en què ella podria explicar-se i demanar perdó. Ell vol perdonar-la però ha de confessar... 

A la Irene la comprens. Viu en un ambient de no fer res, als nens els cuiden les minyones, les nurses, i ella s'avorreix. En aquella època no hi havia gaire més distraccions i l'adulteri era cosa normal. És dur el moment en què s'adona que ho pot perdre tot per una aventura de la qual no en treia res. Només l'excitació de fer una cosa diferent... 

Ell, en canvi, dóna més joc. Hi havia moltes maneres de solucionar el problema, però pot més la seva professió, i per aconseguir que demani perdó li fa molt mal a ella, molt. I això ell no ho vol. Se l'estima i vol perdonar-la. 

Per sort aquells temps han passat... 

M'ha agradat perquè m'he situat en el lloc de la Irene i en l'època en què viu... i en el fons he pensat que la vida de les meves àvies tenien coses en comú. L'absoluta  falta de llibertat i el paper de gerro de flors que tenien les dones.

De joveneta havia llegit biografies d'aquest autor. Aquesta petita novel·la m'ha agradat llegir-la. 

Los misterios de la taberna Kamogawa

 

Los misterios de la taberna Kamogawa
d'Hisashi Kashiwai

Narrativa Salamandra

Agost 2024

M'ha agradat molt! Per curiosa i distreta. Original. No havia llegit mai sobre un tema com aquest i i és curiós i divertit. 

En Nagare Kamogawa i la seva filla filla Koishi tenen una petita taverna a Kioto, en un carreró mig amagat i sense rètol ni aparença de taverna. Cuinen receptes antigues, típiques del país i la seva especialitat, la feina que ofereixen, és aconseguir repetir exactament una recepta que li demanin, recepta que recordin de quan eren petits, o d'un dia determinat. Llavors en Nagare, antic policia, fa una investigació exhaustiva de l'època, el lloc que pot ser el que recorden ela clients, busca les espècies, i sempre finalment se'n surt i molt bé!

Quan entra un client li serveix el dinar del dia i cada vegada et descriu el menú, els mil platets que prepara, tots amb nom japonès que et fa venir ganes d'anar al Japó i buscar la taverna. Cosa, per cert, no gens fàcil. No anuncia enlloc la taverna. Només en una revista exclusiva de cuina hi té un petit requadre on hi posa el nom de la taverna i "Agència de detectius gastronòmics". Ni carrer, ni ciutat, ni res. En Nagare diu que el que de veritat hi estigui interessat ja ho trobarà, i si no ho troba vol dir que millor que no hi hagi arribat. 

I quan hi arriben i veuen que la taverna no té ni rètol ni pinta de res només els anima a entrar la bona oloreta que surt del local. 

És una novel·la d'estiu, refrescant, distreta. Es llegeix molt bé i et deixa un bon regust a l'ànima. Els personatges molt ben trobats i els plats que demanen, de records de la infantesa, et fan veure la importància que tenen cers gustos i olors, que ho oblides tot però et queda sempre una empremta d'alguna cosa que et recorda un temps passat o una persona estimada. 

Timandra

 

Timandra

de Theodor Kallifatides

Galaxia Gutenberg

Agost 2024

És el tercer llibre d'aquest autor que llegeixo. "Otra vida por vivir" i "El passat no és un somni", em van agradar molt . Aquest també però és molt diferents als altres i potser algun tros se m'ha fet una mica lent o pesat. Els dos primers són de la seva infantesa i de la seva època. Aquest tercer, Timandra, està situat en les guerres del Peloponès, entre Atenes i Esparta. Ella és "hereta", semblant a una geisha, amb molta cultura i molt ben relacionada. Als seu saló hi va gent com Sócrates, i Eurípides, filòsofs, pintors i gent important. S'enamora d'Alcíbiades i tota la vida segueix amb ell, tot i que ell està casat i ella segueix fent la seva feina. L'acompanya des del 15 anys fins a la seva mort, sempre profundament enamorats i amb una comprensió mútua molt profunda. 

No sabia què era una hereta i m'ha agradat llegir com la seva mare, que també ho era, li ensenyava què havia de fer i com. No és tan senzill. No tothom ho podia ser. 

Alcíbiades és un gran guerrer i viu per a la guerra i la conquesta de nous territoris. Així seguirem, amb la veu narradora de Timandra, les guerres i batalles, els preparatius, les venjances, la valentia i les traïcions de la gent de l'època. També als filòsofs i gent de ment preclara que els volten i que Timandra té sovint a casa. Però en el fons i a través de la descripció de la guerra  els que ens vol demostrar és l'amor en majúscules, l'amor d'aquesta parella, com el viuen i com s'entenen sense paraules. Com pateixen l'un per l'altre però de manera natural, sense estridències. 

L'escriptor és molt bo i val la pena llegir-lo, però em van agradar més els dos primers llibres. 

Una terra solitària

Una terra solitària
 de Bel Olid

Premi Documenta 2010

Empúries Narrativa

Agost 2024

No havia llegit res d'aquesta autora. I he volgut provar. Reconec la feina i la dedicació, i també que escriu bé, però aquest llibre no m'ha deixat res a dintre. 

No és només una història. Son diferents personatges, dones sempre, amb diferents vides i problemes. Potser pel meu gust està tot massa barrejat, potser no era el moment de llegir-lo... No ho sé. 

És un llibre "modern", d'una fornada de dones escriptores que volen expressar tot el que senten i crec que no tenen prou espai per fer-ho. Els personatges són naturals i les històries poden ser totes certes. Però no sé, no m'ha fet el pes. Em sap greu. Provaré un altre dia amb un altre dia d'ella. 

África, vivencies en Benin

África, vivencias en Benin

Guía de ayuda para inversores, 

cooperantes y turistas 

de Roberto Llórens Reig

Círculo Rojo

Juliol 2024

M'és molt difícil parlar d'aquest llibre. Podria explicar algunes de les anècdotes que explica l'autor, el Roberto, però no quedaria contenta. Les anècdotes millor que les llegiu. És la seva vida, i de la Rosa, la seva dona, dels 5 anys que van estar vivint i treballant a Benin. 

Millor, crec jo, que us parli del Roberto, de com vèiem nosaltres la seva estada i tot el que d'això ha derivat. 

Érem una colla d'amics, 15 persones, -ara som menys...- quan ens van comentar que marxaven a Benin per la feina. Havia de muntar una línia regular d'autobusos a Benin. 

Els vam fer una festa de comiat, tots disfressats tan semblant a la gent que es trobaria com vam poder, i els vam acomiadar amb alegria, veient-los a ells tan il·lusionats. 

Allà van començar una vida que no s'assemblava gens a la vida de Barcelona. Van deixar els fills a Bcn, ja grandets, i la Rosa anava i venia sempre que podia. 

Els dos es van adaptar de seguida a la vida i costums de la gent del país, i al pocs dies ja vestien, sobretot el Roberto, amb el vestit que porten els homes allà. 

Si aneu llegint el llibre veureu com no va ser fàcil muntar l'empresa. Eren blancs i per tant la gent del país havien de treure'n el màxim profit, enganyant-los i posant dificultats on potser no n'hi havia. Però no comptaven que el Roberto és un "socarrat" amb vista fina, voluntat de ferro i que sempre veu més enllà del que pensen els altres. Se'n va sortir tot i l'oposició ferma dels taxis de la zona que veien perillar la seva feina. Ell, però, sempre els oferia feina i estava per ells, però no tothom ho agraïa ni ho volia. 

De seguida es fan fer amics dels espanyols allà destinats i, sobretot, van fer vida i amistat ferma amb els missioners i monges de la zona. La Rosa col·laborava molt amb les monges, i  el Roberto anava coneixent necessitats vitals d'aquell país i la manera de tractar aquests problemes, no a la seva manera sinó a la manera de la gent del país. 

Uns quants del grup d'amics van tenir ocasió d'anar a veure'ls a Benin i ho recorden com una gran experiència. Nosaltres no vam tenir aquesta sort... 

Amb 5 anys les anècdotes es multipliquen, la vida tan diferent amb bruixots, reis dels pobles, amics i enemics, verins i històries, barreja de cristians i animistes i cristians-animistes... Però ells sempre somrients i al davant de tot van anar passant els anys fins que van haver de tornar a Barcelona. 

Ja a casa li van començar a arribar peticions d'ajuda de part de les monges i els missioners. Que si feia falta un pou per tenir aigua potable, que una escola pels nens que arriben de diferents pobles, que a l'hospital el metge és voluntari però els medicaments i el servei s'ha de pagar... I cada vegada el Roberto ens ho comentava i buscàvem els diners necessaris. A poc a poc vam veure la necessitat de muntar una ONG per poder enviar els diners directament, aconseguir que les demandes fossin per escrit i ben estructurades i que ens enviessin fotos per veure com anaven les coses... I vam muntar la ONG Abló Pkédé. L'avantatge de la nostra ONG és que ni tenim local social ni cobrem res. Per tant, euro que entra al compte, euro que arriba a l'Àfrica. Hem fet donacions per obres, per dones, per educació, per malalts... Cada vegada que arriba una petició, si veiem que podem aconseguir els diners necessaris, comencem a enviar mails a amics i coneguts explicant el projecte que tenim entre mans i demanant col·laboració. I quan ja tenim els diners els enviem al missioner o a la monja que ens ho ha demanat i ja no tornem a demanar diners als amics fins que no tenim un nou projecte. Tot i que sempre hi ha gent que va donant regularment i així podem avançar. 

I d'això ja fa 20 anys...

El que van aprendre el Roberto i la Rosa i ens han ensenyat a nosaltres és que no pots anar pel món volent arreglar les coses a la teva manera, amb tota la bona intenció però a la manera "occidental". Mai no oferim res. Esperem que ells ho demanin i que diguin què volen fer i com. I fem que ells hi col·laborin també. 

Estem contents amb tot això. Amb la feina feta, veient com la gent respon  cada vegada i com de mica en mica veus com amb ta poc es fan realitat uns petits somnis amb aquests magnífics religiosos que et fan creure, amb el seu bon fer i el seu tarannà, en Jesús de Natzaret... Durant anys hem escoltat a aquesta parella explicar-nos anècdotes i coses que van viure i van passar. Però aquest llibre és més complet. Està molt bé! Llegiu-lo. És fàcil i agradable de llegir i ple de fotografies, i coneixereu una mica més una cultura, una història, la riquesa de llengües i la manera de viure d'aquesta gent amb qui el Roberto i la Rosa van conviure durant 5 anys.

Gràcies pel llibre i per les teves vivències Roberto! 

Fent un pou

Medicina

Nens

Per si algú s'ha animat llegint això, o millor, llegint el llibre, us deixo el número de compte d'Abló Pkédé. Recordeu que si feu un donatiu i ens envieu el DNI ho podreu desgravar d'Hisenda. Podeu posar el DNI com a comentari en el donatiu.

Moltes gràcies! 

Donatius: 

IBAN: ES63 3025 0001 1214 3342 6758