Barba-rossa

Barba-rossa
de Joan Pons


La Magrana

Desembre de 2013

Roger Genestar vivia a Maó. Era l'any 1512. No sabia llegir. Caçava ocells. 

Amb aquest estil sintètic, curt, clar, En Joan Pons ens explica la vida d'aquest noi jove que es dedica a caçar ocells i en sap tots els noms i també de de l'amenaça de pirates per tota la costa mediterrània. Un dia en Roger veu una esclava i s'enamora d'ella de tal manera que buscant-la travessarà regnes i terres i mars per trobar-la. La recerca el portarà fins a Constantinoble, al palau del temut i arrogant Hayr al-Din, conegut com Barba-rossa, el rei del mal. 

Més d'una vegada salva la seva vida gràcies als seus ocells. Tots els vaixells volen portar un ocell en una gàbia perquè canti i Barba-rossa s'enamora d'un d'aquests ocells. 

Quan Roger torna a Menorca ha canviat. S'ha fet gran, té diners, però sempre viu amb l'esperança de retrobar l'esclava. Es casa i té una filla. Quan la filla té catorze anys li explica un secret que la seva mare li va confiar abans de morir. Roger plora i s'abraça a la seva filla. I roman per sempre més a Maó. 

La història és bonica però el més bonic és la manera d'explicar-ho tot. És novel·la i poesia. És dolç, líric, tot i la bestialitat dels pirates. 

M'ha agradat molt i no descarto tornar-lo a llegir. La teva mirada llisca per les línies del llibre suaument, dolçament, i et dóna pau i satisfacció. És com llegir poesia plena de noms d'ocells, de plantes, i a la vegada amarada de vida i de força. 

Dia de silenci a Tànger

Dia de silenci a Tànger
de Tahar Ben Jellouin


Edicions 62

Desembre de 2013

Vet aquí la història d'un home enganyat pel vent, oblidat pel temps i menyspreat per la mort. 

Així comença el llibre i també amb una frase de Georges Schéhadé: El temps és un vell que té la malícia dels infants.

És la història d'un home ja gran, malalt al llit, amb una bronquitis molt forta, esperant sempre que algun amic el vagi a veure, o algun germà... Però els amics i germans ja són morts i als fills no els vol dir que està al llit. Una dona el cuida, una dona que no és ni jove ni guapa, i que rep sempre males paraules d'aquest vell a qui se li veu un gran i fort i mal caràcter.
El vell va explicant la seva vida, els seus amics, la seva família. Sense voler-ho, inconscientment, va fent balanç de la seva vida. Amb els seus bons i mals moments, amb les seves manies i el seu peculiar caràcter. I el seu particular sentit de la rectitud i la honradesa. Aquest fort caràcter ha marcat la seva vida i la seva relació amb els altres. Ell és i ha estat amic dels seus amics, però mai no ha cuidat les formes.
Ara, al llit, no vol reconèixer la seva dependència. I pensa en noies joves i boniques que li somriuen, amb els amics amb qui passava l'estona, amb els fills que, diu ell, que no l'estimen, que només escolten a la mare, però dels qual se'n sent molt orgullós... És vell i no vol acceptar la caiguda dels cabells, la necessitat d'una persona al costat. Burxa la seva dona perquè és menuda i a ell li agraden altes i gaudeix fent-la patir. Està sol i pensa, repassa la seva vida. En el fons no és dolent; simplement no ha sabut fer front al seu caràcter i, sobretot, no ha acceptat ni el pas dels anys ni la seva manera de passar per la vida. Pensa en el que li va dir el seu pare abans de morir: El pare abans de morir ens va fer prometre que no ens dispersaríem i sobretot que mantindríem vius els vincles familiars. He seguit la seva voluntat. Em penso que he estat l'únic. Sovint tinc la impressió que em passo el temps arreplegant les peces d'un trencaclosques. Ens hauria pogut estalviar aquesta feina inútil; ens hauria pogut incitar a fer grans viatges o a emprendre estudis excepcionals. En canvi ens va deixar en la mediocritat del petit comerç, sense grans ambicions, amb el deure d'unir-nos. Al cap de més de mig segle no estem units i cap de nosaltres no ha fet fortuna. No hem sortit mai del Marrroc, i si no hi fossin els nostres fills per salvar el cognom, només hauríem estat una família fracassada.
Ell lluita contra el temps, contra l'edat, contra la malaltia. El fet de no poder sortir al carrer i no valdre's representa la derrota, que s'ajunta al sentiment de fracàs d'una vida, la seva.
És una bona reflexió sobre la vellesa. No estem tan lluny d'aquest personatge. Tots tenim records de decisions no preses, o equivocades; tots podem pensar en coses que els nostres pares ens van inculcar i que no hem sabut fer evolucionar amb el temps, o que ho hem fet tard. Tots podem trobar-nos al llit, sols, amb els amics ja lluny nostre. Podem reflexionar i decidir com volem que sigui la nostra vellesa, com acceptar els canvis en nosaltres i en la societat, i com viure amb plenitud i serenor fins a l'últim moment. Moment en què ell veu un paradís amb una noia joveneta  amb una bicicleta i es pregunta: És això deixar de pensar? Tenir l'esperit net de tot allò que l'embussa i li fa mal? I puja a la bicicleta i recolza el seu cap sobre l'espatlla de la noia...
M'ha agradat molt. Està molt ben escrita i el tem s'ho val.

"

Nadala Casaldàliga

Nadala de Pere Casaldàliga

9 de desembre de 2013

Comencem ja a rebre Nadales i n'hi ha algunes que són per compartir!

Pere Casaldàliga, des del Matto Grosso, ens felicita el Nadal com només ell sap i pot fer-ho!

Cliqueu sobre la foto per poder llegir el text.

Santuari de la Marededéu del Mont

Santuari de la Marededéu del Mont

7 de desembre de 2013

Aquesta vegada sí! La setmana passada vam anar al santuari amb uns amics. A mig camí de la pujada va començar a nevar i vam arribar que tot era ben blanc i la visibilitat completament nul.la. I amb la por de patinar pel gel no ens vam aturar ni cinc minuts.

Avui, veient un sol radiant i un dia clar i net hem trucat a la M Rosa i al Ramon i hem tornat a fer camí cap al Santuari. Ha valgut la pena! 

Ja pujant la vista era magnífica i les fulles dels arbres semblaven d'or quan el sol les tocava. A dalt hem quedat enamorats de la vista. Un recorregut de 360 graus començant per un Canigó ben blanc i lluminós i seguint pel Pirineu des del Puigmal fins al Cap de Creus, l'Empordà entre les Alberes i les Gavarres amb el Golf de Roses, el Montgrí i Figueres, Banyoles i el seu estany, Rocacorba, el Far, Guilleries i el Montseny, Cabrera i Puigsacalm i les serres de Milany i Cavallera amb el Pedraforca al fons.

El pis de dalt del restaurant guarda l'habitació on Mossèn Cinto Verdaguer va escriure El Canigó. No m'estranya! Amb la vista magnífica des de dalt del Santuari no va tenir altre remei que escriure per expressar la bellesa del paisatge.

El Santuari és petit i el van construir en honor de la Marededéu del Mont quan van veure que la gent li tenia molta devoció. Escriu Verdaguer: Al segle XIV l'abat Bernat, veient créixer en el país la devoció a la Mare de Déu del Mont, féu construir el temple actual en el bell cim del turó, donant-l'hi per tron.

Darrere el restaurant, en una àmplia terrassa, trobem una escultura de Verdaguer amb el Canigó al fons. Espectacular!

Dinem al restaurant, bo i ben presentat i amb finestres per no perdre't en cap moment la vista  i quan sortim ja comença a baixar el sol per posar-se rere les muntanyes. Tot el paisatge canvia de color. Els roses i liles predominen i l'últim sol il·lumina els colors de la tardor sota el Canigó. No et canses de mirar i una sensació de pau t'envaeix de mica en mica.

Marxem sense ganes però el camí de baixada també és molt bonic, enmig de boscos i sense trobar ni un cotxe. 

Quants llocs bonics tenim prop de Barcelona que no hem visitat encara!

Joana Raspall

Joana Raspall

5 de desembre de 2013

Amb cent anys complerts i pocs dies després del tancament de l'any dedicat a homenatjar la seva contribució a la cultura catalana, Joana Raspall ha mort a la seva casa de Sant Feliu de Llobregat. 

Per a mi era una escriptora de poemes per a infants. Després he vist que també ho era per adults i, sobretot, era una gran lluitadora per preservar i enfortir la nostra llengua. Va veure que els nens no sabien poesies i es va dedicar a escriure'n, moltes, curtes i entenedores. i ara, ¿qui pot dir que el dia de Nadal no té un fill o un nét que s'enfila a la cadira, recita un poema i acaba dient: Joana Raspall? 

Aquest Nadal hi tornarem si Déu vol. Però a més tindré a mà el seu llibre "46 Poemes 2 Contes" i així els néts grans i potser també pares i avis, puguin o puguem retre un petit homenatge a la Joana Raspall llegint alguns dels seus poemes.  

I acabo amb dos versos del poema Ara, la Pau, del llibre Llums i gira-sols:

Ara sento la pau, feixuga com la nosa,

prenent lloc al batec que fa viure.

És fort i profund! Et fa pensar i això és bo. És arribar a la vellesa conscient que la pau que desitges i enyores et comporta deixar un món que estimes i on t'hi mous, respires i vius. El batec del cor... 

He trobat un blog on parla de Joana Raspall i penso que us agradarà. Cliqueu aquí si voleu veure'l. 

Berta d'Euskadi

Vestit d'Euskadi  per  a la Berta

4 de desembre de 2013

La Berta havia d'anar de noia d'Euskadi i no va trobar res per posar-se. A corre-cuita, com sempre, va demanar si li podia fer una faldilla i un davantal. I aquí hi ha el resultat!
Al col·legi han treballat en petits grups les comunitats autònomes. Com la seva besàvia, la meva mare, era de Gasteiz a ella li va tocar Euskadi. Van fer una presentació del tema, van portar plats típics d'Euskadi i van fer un ball del país. No va ser ni pels pares ni pels avis però sembla que va anar molt bé! 

Jo no havia cosit mai i ara faig patchwork però en el fons veig que no costa gaire fer una faldilla o cosetes semblants. 

Ànim nétes! Demaneu i si pots ser amb uns dies de temps!

Ajuntament i Pessebre

Ajuntament i Pessebre 
1 de desembre de 2013

Un any més l'Ajuntament de Barcelona munta el seu pessebre a la plaça de Sant Jaume. Cada any idees noves! Aquesta vegada trobem tot un paisatge poc vist pels barcelonins en general. És la vida als terrats de les cases. En primer lloc el naixement d'un nen que treuen al terrat perquè li toqui l'aire i el sol; la dona que renta al safareig i l'home que estén la roba, home, no dóna!; la velleta que cuida les seves verdures; el colomar amb una noia que els cuida, una Colometa; la parella enamorada que fuig de mirades dels veïns... I la taula parada de Nadal, el tió al balcó i els tres Reis Mags pujant als terrats carregats de joguines pels nens!

La veritat és que és senzill i bonic, net. No és el tradicional però tampoc s'han passat en res. I la visió dels terrats sempre m'ha agradat.  Bravo pel pessebre d'aquest any!

I avui també és dia de portes obertes de l'Ajuntament. I han obert sales que nosaltres no havíem vist mai. 

Primer les escales gòtiques, magnífiques, amb els vitralls al final de l'escala. 

Després el Saló de Cent, el del Consell, que ja hem vist i viscut en diferents ocasions. M'encanta el terra amb les rajoles dels diferents gremis de la ciutat. 

El Saló de la Reina Regent, que no havíem visitat mai. Actualment és el Saló de Plens i es conserva tal i com el tenia la reina quan hi passava els dies, perquè a la nit anava a dormir a un hotel a les Rambles. Al terra hi ha unes reixes que és on hi havia els brasers i les llotges eren sempre plenes de plantes tropicals. L'únic que s'hi ha afegit són les cadires pels polítics. Es va decidir fer-lo Saló de Plens per la magnífica acústica de la sala. 

I l'altre Sala oberta al públic és la Sala de Cròniques, magnífica i plena de pintures de Josep Maria Sert. Una d'elles, una torre, si et vas movent de lloc veus com la torre d'estar inclinada cap a la dreta va canviant i queda completament inclinada a l'esquerra. 

El terra és de marbre del Congo que Sert va fer portar expressament perquè és un marbre que sembla un mirall i s'hi veuen reflectides totes les pintures de la sala. 

Al fons hi ha una petita Capella amb la Marededéu de Montserrat. 

Sortint d'allà hem anat a parar a la Fira de Santa Llúcia, davant de la Catedral. Potser menys gent que altres anys però també era ja força tard. I en Jaume, seguint la tradició, m'ha comprat el muguet de la sort. Maco!

Anem lluny, a Centre Europa, a veure els "mercadillos" de Nadal. I aquí tenim el millor. Aquí tot, o quasi tot, és d'esperit nadalenc i allà no. Però en canvi no hem sabut mimar i cuidar la nostra Fira. Si volguéssim tindríem millor Fira que molts d'aquests països que atrauen tant turisme per aquestes dates.