Ermita de Sant Ramon

Ermita de Sant Ramon

Sant Boi de Llobregat

26 de març de 2010

En Jaume sempre parlava de la ermita de Sant Ramon. Des del camp del Prat del seu avi es veia molt bé i ell n'hi parlava cada vegada que hi anaven, a collir carxofes. En Jaume no en collia pas gaire, era de ciutat..., però a l'avi li agradava que l’acompanyés. I sempre que passem prop de l'ermita, que es veu de lluny, sempre em recorda aquesta escena. Avui hem decidit pujar-hi. Primer en cotxe per un camí amb bigues de fusta i encimentat i després ja a peu per un caminet costerut molt agradable.

Feia un dia esplèndid, amb una mica de ventet, suficient perquè les aus rapinyaires que des d'allà es poden contemplar, avui s'amaguessin i no es deixessin veure.

L'ermita està dedicada a sant Ramon, patró de les embarassades i en dues parets hi ha penjats quantitat de exvots demanant fills sans. I si a més són macos, encara millor. I els exvots són bodis, pijames, conjunts de recent nascut, sabates... Resulta molt curiós.

La vista des de l'ermita és excepcional. A una alçada de només 300 metres i sense quasi ni bellugar-te pots contemplar des del delta del Llobregat, amb tota la plana formada pels al•luvions del delta fins les muntanyes del Tibidabo, el Montseny, Montserrat i tot el Pirineu nevat. Ah! I en un dia clar pots arribar a veure Mallorca. Quin país tan bonic i variat tenim! És Catalunya... Com podem no estimar-la i enyorar-la si n'has de marxar?

Força gent passejava per allà i molts joves estaven asseguts a la porta de l'ermita amb els seus entrepans. Tot i la pujadeta sembla que sigui un indret molt concorregut per caminaires i gent que fa footing.

Al costat de l’ermita hi ha un petit bar-restaurant per si vols prendre alguna cosa.

Aire fresc, una mica d'exercici i una xerradeta agradable fa que les cabòries se'n vagin a passeig, almenys per una estona.

Us ho recomano!

Le concert

Le concert

Cine Verdi

25  març  
                                                                                
Director: Radu Mihaileanu
Guió: Radu Mihaileanu, Mattheu Robbins, Alain Michel Blanc
Basat en la història original de Héctor Cabello Reyes

Actors: Alexei Guskov, Mélanie Laurent, Dimitri Nazarov, Fançois Bérleand, Valery Barinov, Miou Miou, Anna Kamenkova, Jacqueline Bisset, Lionel Abelanski, Vlad Ivanov

Video 

Molt, molt bona! Pel•lícula francesa senzilla i sense pretensions del director romanès Radu Mihaileanu.

Rússia, època Brezhnev. Un director d’orquestra de la Bolshoi és cessat del seu càrrec per fer costat als músics jueus que volen expulsar. Segueix treballant allà, però fent neteja. 30 anys després té l’oportunitat de reunir tots els membres de l’orquestra per anar a Paris, al Teatre de Châtelet, i interpretar Txaikovski. Havia de ser Txaikovski en honor a una amiga jueva que va anar a parar a Sibèria. El concert per a violí i orquestra en re major Opus 35. L'obra més difícil d'interpretar; i els músics feia 30 anys que no tocaven...

Diu el director que el humor que més li agrada és el que dóna resposta al patiment i a la dificultat. I ens ho demostra amb uns personatges que han hagut de penjar els instruments musicals i dedicar-se a conduir ambulàncies o a fregar terres. I malgrat tot realitzen el seu somni gràcies a la força d’ànim i al humor. Aconsegueixen arribar a París i els russos es desborden. Parlen un francès molt divertit, no en saben però es fan entendre. Després de moltes coses que no vull explicar aconsegueixen poder fer el concert, la revenja somiada. Amb moments dolços i emotius i d'altres divertits i sorollosos.

Naturalment la música una meravella i la interpretació, sobretot del violí, no et deixa treure els ulls de la pantalla.

Ha treballat amb actors russos i francesos, fent una barreja molt ben feta i ha a aconseguit a més que ells s’ho passessin bé i s’arribessin a comprendre.
Avui dia, una pel•lícula senzilla, divertida, emotiva, no violenta i gens tonta no és corrent.
Aneu a veure-la!!!

No te rindas...

19 de març de 2010

He llegit aquest poema i m'ha agradat. M'ha arribar en un power point amb unes fotografies precioses de cavalls. Us en poso un parell.

Sempre hi ha un moment que et sembla que has de tirar la tovallola, que no pots seguir. I aquestes paraules, dites amb amor, t'afirmen en el tornar a començar, seguir endavant, malgrat les coses que no surten bé, malgrat les males estones... Si tens algú que t'estima, val la pena començar de nou!

No te rindas...

de Mario Benedetti - Uruguai 1920                                         

No te rindas, aún estás a tiempo

de alcanzar y comenzar de nuevo,

aceptar tus sombras,

enterrar tus miedos,

liberar el lastre,

retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

continuar el viaje,

perseguir tus sueños,

destrabar el tiempo,

correr los escombros

y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas.

Aunque el frío queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se esconda,

y se calle el viento,

aún hay fuego en tu alma

aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya

y tuyo también el deseo                                  

porque lo has querido

y porque te quiero.

Porque existe el vino

y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas

que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

quitar los cerrojos,

abandonar las murallas

que te protegieron,

vivir la vida y aceptar el reto,

recuperar la risa,

ensayar el canto,

bajar la guardia y extender las manos,

desplegar las alas

e intentar de nuevo,

celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor, no cedas.                             

Aunque el frío queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se ponga y se calle el viento,

aún hay fuego en tu alma,

aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo.

Porque ésta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás sola/o.

Porque yo te quiero.

El camino

El camino

Miguel Delibes

destinolibro

Març 2010

Ha mort Miguel Delibes. I el primer que he fet és anar a la llibreria de casa i buscar un llibre seu. El primer que he trobat ha estat aquest. El van llegir els meus fills quan feien EGB, i està tot subratllat assenyalant les paraules que no acabaven d'entendre. L'he rellegit amb carinyo. I tot i que el poden llegir nanos jovenets us ben asseguro que és bo de llegir a qualsevol edat. Sempre hi trobaràs alguna cosa diferent, o que t'afectarà d'una altra manera que fa anys.

Delibes escriu d'una maner tan natural, amb una senzillesa i alhora amb un vocabulari ric i proper que dóna gust llegir-lo, assaborir-lo.

En aquest llibre ens parla de la infantesa, dels nens d'un petit poble, de com creixen i com vien el dia a dia, amb els costums i la manera de fer de la terra castellana, d'un petit poble de Castella. I el que ens ho explica és un nen d'onze anys a qui el seus pares envien a la ciutat per "progressar". Ell no sap què significa ben bé això, però és el que el seu pare vol. Ell preferiria quedar-se al poble amb els seus amics. I aquí veiem la riquesa dels malnoms, o sobrenoms, amb que eren coneguts cada personatge del petit poble. El nen és Daniel el Mochuelo, i els seus amics Roque el Moñigo i German el Tiñoso. A força de repetir aquests noms ja queden per sempre en l'imaginari de món de la novel•la.

M'he quedat amb ganes de rellegir més llibres de Delibes. O sigui que ja en trobareu algun altre en aquest blog.

Gernika al Reina Sofia

Gernika de Pablo Picasso                                                                                      

Tipus d'obra: Oli sobre tela. (3,50 x 7,77 m.).

Estil: Època post-cubista. Surrealisme, Expressionisme

Cronologia: 1937

Museo Nacional Reina Sofía

Madrid

12 de març de 2010

Hem anat al Reina Sofia només per veure el Gernika. Jo no hi havia estat mai en aquest museu i no em va agradar gens. Abans era un hospital i encara ho sembla: passadissos llargs i amples, buits completament. sense cap pintura ni moble... No diuen que hi ha tantes obres d'art tancades als soterranis dels museus per falta d'espai? Doncs alguna podria donar vida a aquelles parets que et recorden, sense cap mena de dubte, un hospital del segle passat. Només l'ascensor de vidre, exterior, té una gràcia especial. Veus les teulades del barri d'Atocha i és agradable.

El Gernika, com sempre, impressionant. Entres a la sala on està exposat i és com si entressis en una església... la gent en silenci, quieta, mirant... sembla que estiguin pregant; ni tan sols deixen que la gent segui a terra per contemplar-lo una estona, ja que no hi ha ni un mal banc ni cadira. Dintre teu sents com la necessitat d'interioritzar tots i cada un dels dibuixos que representen el conjunt de la pintura. I ho fas quasi religiosament, en silenci, amb cura...

Picasso va voler plasmar amb el seu dibuix, la seva pintura, tot l'horror de la guerra civil espanyola: i ho va aconseguir. Com més gran em faig més m’impressiona aquest quadre. Picasso ens mostra les víctimes innocents de la guerra, de qualsevol guerra, el dolor en les figures dels no combatents. Les figures semblen empeses per un fort vent que les porta de la dreta a l'esquerra del mural. Una dona, atrapada entre les flames, aixeca enlaire els braços amb forta angoixa; altres figures femenines corren com empeses per la bogeria cap al centre del dibuix; un cavall, traspassat amb una llança, deixa anar el seu darrer crit de mort; una bombeta i la mà d'una dona que porta un llum volen simbolitzar la llum de la raó i, al mateix temps, l'absurd del progrés d'aquest segle; un toro, impassible però amb una mirada força inquietant, ens mostra l'ambivalència d'una figura que de ser tractada com a agressor passa a posseir també les connotacions de víctima. I finalment la dona, a terra amb un nen mort en braços -el futur-, ensenyant les dents en un inútil i impotent crit... Sembla que Picasso hagués convocat tots els seus fantasmes per passar revista, una última revista, al infern actualitzat, a la panoràmica final de l'horror actualitzat; tots els éssers que criden, en la pintura, són el reflex de les pors profundes dels homes i dones d'aquell segle.

És una lliçó de història i del que no hem de permetre que torni a passar mai més.

Corre per Internet un video amb el Gernika en tres dimensions. El trobo molt bo i t’ajuda a entendre millor el significat d'aquest estudi. Us el deixo aquí perquè el pugueu veure.

Monet y la Abstracción

Monet y la Abstracción

Museo Thyssen-Bornemisza i

Fundación Caja Madrid

Madrid

12 de març de 2010

Aquesta exposició està repartida entre dos museus, el Thyssen i Cajamadrid.

La Fundación Caja Madrid està molt ben condicionada per poder gaudir de les obres d'art que s'hi exhibeixen. Ja no és la primera vegada que hi anem i sempre en sortim molt satisfets. Poques obres, ben col•locades i que, quan puges al segon pis, pots contemplar des d'una perspectiva admirable.

El Thyssen, més clàssic, també t'ofereix una bona visió de l'obra; però m'agrada molt més Caja Madrid.

Ens presenten l'obra de Monet com una avantguarda de l'art abstracte. Monet va saber transformar l'observació de la natura del impressionisme en una nova experiència plàstica; i la manera d'expressar aquesta experiència personal a través de mitjans purament pictòrics el va portar a les portes de l'abstracció.

De tot això se'n van adonar una colla de pintors cap als anys 50 del segle passat quan es va produir un revival de Monet que estava una mica arraconat.

Les dues exposicions ens presenten quadres de Monet i al costat pintures abstractes inspirades en els de Monet. La llum, els colors, la textura... en tot es veu la relació entre les dues tendències. Si veus els quadres de passada, quasi sense aturar-te, no t'adones de res; però si vas amb una guia, o amb l'àudio-guia, llavors sí que veus la relació d'una pintura amb l'altre i la influència de Monet en els abstractes. Com aquesta pintura de Mark Rothko inspirada en "La posta de sol a Étretat" de Monet.

Monet es va instal•lar a Giverny l'any 1883 i durant 15 anys va estar dissenyant i construint el seu jardí, amb els nenúfars, les flors i el pont japonès. I es va dedicar a pintar-lo del dret i del revés, amb tota mena de llums i clarors. Els quadres dels nenúfars i del jardí són una delícia. Te’ls mires i no trobes el moment de deixar-los.

I la conseqüència del revival de Monet va ser una peregrinació d’artistes europeus i americans per la casa i el jardí de Giverny; la contemplació de les pintures que es trobaven abandonades en l'antic taller de Monet va suposar per a ells un impuls essencial per a les seves obres posteriors.

La sèrie de pintures de Monet sobre el desmai (sauce llorón) són metafòriques en homenatge als soldats francesos en combat. Les vibracions del color en forma de dolls verticals al llarg de la tela eren l'expressió amb què Monet es lamentava dels horrors de la Gran Guerra.

No puc posar aquí els noms dels pintors abstractes ni mostrar gaire pintures. Només un parell per recordar aquesta exposició que val la pena visitar.

Impresionismo. Un nuevo renacimiento.

Impresionismo. Un nuevo renacimiento.

Fundación MAPFRE - Musée d'Orsay

Madrid

11 de març de 2010

El Museu d'Orsay de París tanca les portes per obres i reparteix part de la seva col•lecció entre altres museus, un d'ells la Fundació MAPFRE de Madrid. I així hem tingut l'oportunitat de reveure aquestes pintures que et captiven sempre que les veus.

El impressionisme vol trencar amb l'art establert i acadèmic, però no ho fa sol; els acompanyen els representants del simbolisme, del realisme i els que estaven més a prop de l'Acadèmia. Tots ells volen amb les seves pintures assumir i plasmar la modernitat. I això és el que ens vol ensenyar aquesta exposició.

Édouard Manet és potser el principal representant del impressionisme, tot i que mai no va exposar les seves pintures amb altres impressionistes. Pren com exemple a Goya i a Velázquez i vol pintar per perdurar en els museus. La seva obra "El pífano" resumeix amb molta precisió la seva complexitat artística: revolucionària modernitat i afecció a la tradició.

"Un taller a Batignolles" de Henry Fantin-Latour ens mostra els futurs membres del impressionisme en el taller de Manet, en el barri de Batignolles, a Paris. Hi podem veure al mateix Manet, assegut amb els pinzells a la mà, voltat dels seus amics i companys Pierre Auguste Renoir, Frédéric Baille, Claude Monet, l’escultor i periodista Zacharie Astruc i l'escriptor Émile Zola. És un quadre sobri que vol donar als personatges el respecte i el reconeixement que la crítica els nega. Es va exposar al saló de Paris l'any 1870. El Saló de Paris, organitzat per l'Acadèmia de Belles Arts els havia negat sempre l'entrada; els quadres que exposava eren d'un classicisme extrem, cosa que ells no podien entendre ja que el món començava a contemplar les coses amb una mirada més moderna.

Aquests pintors es pintaven els uns als altres i per això podem trobar retrats de tots ells en diferents estudis.

Renoir és més sensual, més delicat, influït per l'escola veneciana, com en "El columpi". Sisley destaca pel seu rigor en la composició i Berthe Morisot amb "El bressol" reclama un lloc per a les dones artistes.

Cézanne va aprendre amb Pissarro el que significava el impressionisme. La seva complicitat es veu comparant "La casa del penjat" de Cézanne amb "Teulades vermelles, racó de poble, efecte hivern" de Pissarro que ens mostren una composició molt similar.

Edgar Degas es recolza més en el classicisme. La seva modernitat consisteix en captar un instant de la vida moderna. Les seves pintures sempre representen moments on no es fa res; les ballarines descansen, es corden les sabatilles... els cavalls al hipòdrom passegen, no corren... És pintor dels detalls fora de l'escena.

Amb l'entrada de Manet al Saló de Paris comença una nova etapa pels pintors moderns. Zola va dir de Manet que era: un dels més enèrgics promotors de la pintura clara, estudiada del natural, captada a l'aire lliure propi de l’ambient contemporani que, a poc a poc, ha fet sortir els nostres salons de la seva negra cuina de quitrà i els ha alegrat amb un cop de sol autèntic.

El impressionisme va suposar una nova Renaixença, un moment de gran creativitat que va fer canviar l'estil pictòric ja que va instaurar nous valors i diferents maneres de fer i entendre l'art. El moviment impressionista irromp en un context històric molt complicat, just després de la Guerra Franco-Prussiana (1870-1871) i els fets de la Comuna de Paris (1871), esdeveniments que van transformar la realitat geopolítica d'Europa.

Pisarro                                                                                                                

Cézanne

Associació Abló Pkédé

 10 de març de 2010                                                                         

Hola a tots!

Ja hem recollit els diners per la casa de vídues i per les corts de porcs pel poblat de Negaradebou-Kokosika, a prop de Bétérou, Benin.

Vam entendre malament la quantitat: creiem que eren 2,000,00€ la casa i 2.000,00€ les corts per porcs, i no era així; eren 2.000,00€ tot plegat. Per tant avui hem fet ja la transferència perquè puguin començar les obres.

Els altres diners que anem recollint aniran a una altra demanda, aquesta vegada de caire educatiu; hi ha uns nens d’un barri anomenat Gourel, a Tambacounda, Senegal, que necessiten amplificadors per un grup musical que es diu “Els Mokosos”. Això es molt important en aquell país ja que aglutina als joves i els dóna sentit de pertinença i ganes de treballar en equip. Necessiten 1.500€. Quan els haguem recollit os ho farem saber.

Adjunto un tros de la carta que ens van enviar perquè veieu els motius de la demanda:

                                                                                                      

Todos los sábados y domingo la comunidad salesiana animamos un oratorio festivo con un grupo de niños y jóvenes llamados “Los Mokosos” Son niños de un barrio pobre, chabolas de barro y paja, siempre sucios y con los mocos colgando, de ahí el nombre. Tenemos actividades organizadas de fútbol, danzas, música y juegos variados. Debido a la falta de un equipo de música para animar dichas actividades debemos alquilarlo y nos supone un gasto bastante grande.

Objetivos del proyecto o actividad:

- Hacer que estos niños y jóvenes puedan pasar unas horas entretenidos y que no estén ociosos.

- Evitar la mendicidad, el robo, la droga, el alcohol y la prostitución.

Com podeu veure no es tracta d’un caprici sinó de la voluntat d’ajudar uns adolescents de la manera que es pot, en aquest cas a través de la música.

Us recordem l’adreça del nostre blog on hi trobareu més explicacions sobre els projectes que anem tirant endavant:

http://ablopkede.blogspot.com/

i del nostre compte corrent: 3025 0001 17 1433406833

Moltes gràcies a tots per ajudar-nos en aquesta tasca!

Neu a Barcelona

Neu a Barcelona

8 de març de 2010

La nevada d'ahir a Barcelona va ser espectacular. Feia molts anys que no veien tanta neu pels carrers de la ciutat. Nosaltres, des de casa, vam badar com infants veien caure els flocs de neu i fent tornar blancs els cotxes, les voreres, els carrers i els arbres del jardí que tenim prop de casa.

Només m'esgarrifava veient la gent que havia quedat atrapada a la carretera en el cotxe, i en els trens. En el gel de la carrerera. Pensava en el fred que devien passar i el fred és una cosa per a mi difícil de suportar. I també pensava en tota la gent sense sostre, on es podien refugiar, on menjarien calent... I la gent gran sola, en pisos enormes, sense calefacció o en tots els que s'havien quedat sense llum.

Tot té la seva part bonica, estètica, riallera, feliç i també la seva part fosca, trista i, sovint, evitable.

Aquest matí la neu quasi no es veia per enlloc, en el nostre barri, i en canvi quedaven les brancades d'arbres a terra tombades pel vent.

Avui també s'ha acabat el patir pels fills, per la carretera, el tren, els col•legis...

Catalunya no està preparada per aquestes nevades. I potser que vagin posant fil a l'agulla ja que el canvi climàtic, tan si volem com si no, s'està apropant a passes de gegant!

15 de març:

Vuit dies després de la nevada encara hi ha pobles de la província de Girona que estan sense llum. A quin segle vivim? No tan passar-se la culpa els uns als altres i en canvi treballar més plegats perquè coses com aquestes no tornin a passar; que és el que prometen sempre i sembla que el vent se les endú, aquestes promeses...

Les bruixes d'Arnes

Les bruixes d'Arnes

de David Martí

edicions
62

Març de 2010



Any 1533. En el poble d’Arnes neix una nena d’una nissaga de dones d’una saviesa poc habitual i molt perseguida. Recullen herbes, guareixen malalts i es reuneixen en moments determinats per invocar a la lluna i al sol i als poders de la natura. La Santa Inquisició no pot permetre aquestes “bruixeries” i la majoria d’aquestes dones acaben a la foguera.

El tema és conegut i jo esperava una mica més d’aquesta novel•la. És fàcil i còmode de llegir, la història és bonica, però la trobo massa senzilla, com un conte per a nens petits. La nena, la Lluna, la seva mare Maria, el frare que les ajuda, el Salvador, tot és d’un previsible massa innocent i massa fàcil. Quan me’l vaig comprar va ser amb la il•lusió d’un llibre que m’absorbís, un llibre per recordar... Potser és que després de llegir “Herba d’enamorar” on també hi surt una “bruixa” necessitava un altre nivell.

És entretingut... i res més. És la meva opinió que segur no ha de ser compartida per tothom.

Sinera

Sinera

6 de març de 2010

Fa 25 anys moria Salvador Espriu, el nostre gran poeta. Jo el vaig aprendre a estimar i a gaudir de la seva lectura de la mà del professor Larruela, al CIC. Cada dia començava la classe de català amb un dictat d'un text de l'Espriu.

I dissabte, veient que el sol lluïa vam decidir anar a Sinera a retre-li homenatge. Davant la seva austera tomba, una simple làpida blanca amb el seu nom, en un racó del cementiri, vaig llegir un parell de poemes d'ell. No havia esta mai en aquest cementiri. És alt, li toca el sol i la vista sobre el mar és magnífica. Era el seu petit país, Arenys, Sinera, que ja queda com un nom del ideari català.

En la llei i en el pacte

que sempre guardaràs,

en la duresa del diàleg

amb els qui et són iguals,

edifica el lent temple

del teu treball,

alça la nova casa

en el solar

que designes amb el nom

de llibertat.

Després vam anar cap a Caldetes a passejar per la platja; ens agrada aquell tros de mar i sorra on pots passejar al hivern amb poca gent i molt sol. Vam dinar al Voramar, assseguts fora, ben abrigats amb bufandes i mocadors però contemplant el mar i les petites onades que anaven a morir a la sorra; ja tenien els primers pèsols de la floreta. Cada any hi anem; la qualitat és molt bona i els fan molt senzills per no robar-los el sabor.

I cap a casa que el vent començava a bufar.