L'art del menjar

L'art del menjar

De la natura morta

a Ferran Adrià

La Pedrera

amb Isabel Larruy

3 de juny de 2011

És una àmplia visió de la intensa relació que l'art i el menjar han mantingut al llarg del temps: des dels orígens i la consolidació del gènere de la "natura morta" al segle XVII fins als nostres dies.

Entrem a l’exposició i ens trobem amb dos llenços molt grans del segle XVII dels Països Baixos, “Parada de fruites amb parella” de Van Boucle i “La natura morta amb serventa” de Paul de Vos. Representen taules plenes a vessar de menjars, tot tipus de fruites, animals de caça, una riquesa amb la qual volen representar el triomf del protestantisme sobre el catolicisme i ensenyar la riquesa del seu país. La diferència amb el típic bodegó consisteix en què ells hi posen la figura humana.

Més representacions de natures mortes de Picasso i de Joan Gris, entre altres.

Trobem obres d’artistes com Miquel Barceló, amb tomàquets i llavors enganxats al llenç, Joseph Beyus, Richard Hamilton, Antonio López i Picasso, Dalí, entre altres. l

Enmig d’aquests quadres trobem un videollenç, “Still life”, de l’any 2001 de Sam Taylor. Durant un mes va filmar amb càmera fixa una panera amb fruita i aquí, amb tres minuts, veiem com es va podrint fins a la putrefacció. Ens vol demostrar com és de fugissera la vida, la bellesa.

Un poema-objecte de Joan Brossa que et fa venir un calfred d’esgarrifança: una taula molt ben parada per una persona, amb vi i champagne francès, sopar que va demanar Salvador Antich el dia abans de la seva execució. I la cadira és un garrot vil.

Dues coses que no m’han agradat, bé, no han estat només dues, coses que no considero art, coses fetes perquè una minoria a qui no tinc cap mena de consideració els encanta i paguen a preu d’or, literalment, són: una cadira de braços, de Jana Sterbak, anomenada “Cadira/carn Apollinaire” que, de lluny, sembla feta de cuiro i quan t’hi acostes t’adones que és feta de bistecs, de carn cosida. Els primers dies no t’hi podies acostar de la mala olor...

L’altre és una llauna rodoneta, molt maca, plena de merda de Piero Manzoni, l’”artista” que va omplir prop de 100 llaunes de les seves meravelloses deposicions i que va posar com a condició que sempre que se’n vengués una fos al preu de l’or del dia. Per tant, merda a preu d’or! I hi ha cua per aconseguir-ne una. Quina bogeria!

També trobem performances, unes boniques, com una representació de “Esmorzar sobre l’herba” de Manet, a terra, i a sobre hi han col•locat plats, i gots, amb els mateixos dibuixos de la pintura, substituint-los en el lloc que ocupen.

D’altres, més moderns, són per exemple un mural amb plats i coberts i restes de menjar tal com ho deixa la gent al restaurant, brut, però ben emmarcat. O un altre mural de culleres brutes. És curiós, però per a mi no és art.

Ampolles de Coca Cola, recollides de contenidors, on van imprimir “Yanquis go home” i van ser reciclades. Una gran cassola, enorme, vessant de closques de musclos, que encanta als belgues que visiten l’exposició. Una taula parada magnífica i al darrere un vídeo on pots constatar la pobresa d’altres països; què pensa la gent que seu a taula d’aquests que no poden menjar? I que pensen aquests pobres de la gent que seu sense gana a menjar en aquestes taules?

Una cosa molt bonica: un biombo, de Mona Hatoun, imitant un ratllador de cuina que simbolitza la presó que pateix la dona líbia i d’altres països rere les reixes, i la rialla dels qui les fan estar tancades. I al darrere una gran Carta d’amor, de Wim Delvoye, en àrab, que ocupa tota la paret; és la carta d’un noi àrab a una noia europea. Els dos estan fent un Erasmus i ell li diu que l’estima, que com ella no en trobarà cap més, però que sap que ni la seva família ni la de la noia consentirien aquesta unió. I totes les lletres estan fetes amb pells de patates. No he trobat cap fotografia d’aquest ambient i m’hagués agradat posar-la al blog.

Finalment ens trobem amb Ferran Adrià, amb el Bulli. Quan li van demanar que portés alguna cosa a la Documenta 12,a Kassel l’any 2007, va dir que no hi podia portar els fogons, que anessin ells al Bulli. I cada nit cuinava per dos crítics amb la condició que ells escrivissin les seves sensacions, el plaer o el que havien sentit “vivint” el Bulli. I així ho van fer i en va sortir un llibre; i també una obra musical inspirada en la seva cuina. En l’exposició hi ha una mostra d fotografies de diferents plats del Bulli i es pot escoltar l’obra musical de què he parlat.

I acaba l’exposició amb un frase del cineasta Peter Kubelka que diu: “Cuinar és l’activitat més antiga de l’ésser humà. Cuinant, les persones expressen la seva visió del món”.

He trobat que era un exposició curiosa, digne de veure’s, però no tant com a objecte d’art sinó més com a creativitat, originalitat, trencament de paradigmes.