dissabte, 31 de març del 2012

Heretaràs la terra


Heretaràs la terra
de Toni Cucarella

Narratives 3i4

Març de 2012


Érem a València a la llibreria 3i4 i va entrar l'Eliseu Climent. Em vaig presentar i li vaig demanar que em recomanés un llibre. N'havia llegit un de Toni Cucarella, Quina lenta agonia, la dels ametlers florits, i m'havia agradat molt. I em va recomanar aquest.
És molt diferent de l'altre. M'agrada llegir en valencià tot i que hi ha paraules que les he de buscar perquè no sé què volen dir.
Explica la història de Cento, a qui anomenen el Nàufrag, però que de nàufrag res. Per coses de la vida i fugint d'un possible malentès s'embarca cap a Cuba. Allà fa de jardiner en un convent de monges "on va conèixer sor Juana Inés de la Cruz, i tots dos s'estimaren i pecaren i foren expulsats del paradís" com diu la contraportada.
En el fons és la història de l'amor a la terra, de Xàtiva, on segons diuen, Jaume I es va enamorar de la seva horta i va dir que com aquella no n'havia vista mai cap. I quan en Cento se'n va, deixant dona i filla que no tenen res a veure amb ell, ni de caràcter ni de res, s’endu un grapat de terra del seu bancalet de terra fèrtil de poc més de dues fanecades, embolicada en un mocador. I quan al llarg del temps va perdent la terra encara pot ensumar el mocador i recordar la seva terra, les seves arrels, la seva vida...
I també és un clam, un crit contra el mal que es va fer en aquella terra. Van enderrocar totes les cases antigues, les ermites, tot el que significava la històrica Xàtiva per construir-hi polígons industrials i urbanitzacions.
En Cento torna a Xàtiva carregat de dòlars obtinguts de pura casualitat però amb això construeix el Casino Morell i la seva filla pot casar-se com volia la mare. I un dia arriba de Cuba un nen negre de 4 anys amb una carta...
Penso que la vida de Cento no és ni exemplar ni valenta; va seguint la vida segons se li presenta i no és valent per encarar les situacions que els fan sentir incòmode. Suposo que és producte de l'època i de la falta de cultura; en Cento no sap ni llegir ni escriure.
I l'escriptor ha fer servir el llibre per desfogar-se de la pena immensa d'haver perdut la seva Xàtiva, amb tot el que això comporta; no és només Xàtiva... és València sencera, són els Països Catalans els qui surten perdent davant el dictador i els seus seguidors.
Cap al final de la novel·la l'escriptor s'esplaia i crec que resumeix força bé com està escrit aquest llibre.
Vaig iniciar aquesta crònica, ja fa no sé quantes pàgines, amb ímpetu irat, instigat per una roent indignació que m'abocava al relat quasi a queixalades. Què m'ha empès a dur endavant aqueta biografia? Ho he confessat en el títol de la primera part: Digueu-ne venjança, si voleu. I espentat, sens dubte, per aquest desig de revenja m'he deixat dur per la visceralitat, per les paraules a borbollons, furiós i accelerat. He anat avançant em fa l'efecte de forma caòtica, sense gaire mirament per l'ordre i la cronologia. M'he desviat sovint en moltes direccions, per on menava l'atzar capritxós o forçat pel relat en marxa, per la coincidència i en ocasions per la pròpia voluntat. Potser algú dirà que aquesta biografia de Cento el Nàufrag ha resultat ser quasi un naufragi. Sí, val a dir-ho així, com un naufragi: perdut per sempre més en la profunditat de l'abisme de l'amnèsia col·lectiva, sura arreu de la superfície tot de material divers, versions d'oïda, testimoni d'aquest que ho ha escoltat d'aquell altre. Reconec que arribe a les darreres alenades d'aquest relat amb un profund cansament, com si la indignació que ha impregnat bona part d'aquestes pàgines ara em passara factura en forma de fatiga, d’irrecuperable abaltiment.
Llàstima que no conec Xàtiva, i que si hi anés ara no reconeixeria res del que explica l'autor. Perquè anomena un a un tots els indrets del poble i dels voltants, els noms de les cases, dels carrers, de les ermites, de cada muntanyeta i cada corriol que passa per allà. Entre noms toponímic i noms de polítics i d’escriptors no crec que mai hagi llegit un llibre on se n’hi  puguin trobar més. La gent que coneix la Xàtiva d'abans gaudirà encara més de la lectura d'aquest llibre.