Diumenge de Rams

Diumenge de Rams

24 de març de 2013

Diumenge de Rams, pòrtic de la Setmana Santa. Dia dels nens i nenes que amb les seves palmes i palmons alegren les esglésies, més aviat tristes i fosques.

Costums que es van perdent en el temps. Aprofitem els qui encara ho celebrem i ho vivim amb goig!

I ara comencen els dies més intensos i importants de la vida cristiana. Rams, l'alegria de la gent quan veu entrar Jesús a Jerusalem. Dijous Sant, l'últim sopar de Jesús i el primer nostre, la nostra primera eucaristia, moments que hem d'intentar recordar, fer nostres i viure'ls; eucaristies carregades de sentit i no de paraules que ens sonin buides, adaptar-les a l'ara i a l'avui sense perdre el sentit ple que tenen. Plena comunió amb els qui ens volten, amb els qui pateixen, amb els més petits... que aquest és el sentit de l'Eucaristia. Divendres Sant, la passió, el dolor, el crit de Jesús abans de morir, que ens recorden massa a tanta gent que avui viu la seva particular passió i voldríem que sabessin que després hi ha una resurrecció, que el dolor s'acaba, que la vida segueix... I la Resurrecció, el gran dia dels cristians, tan difícil d'explicar als qui no creuen i tan viscuda pels que tenen fe. Difícil, esperançadora, camí de pau i de felicitat però que només  a través de la fe, del salt al buit, podem entendre i viure.

Bona Setmana Santa i Bona Pasqua!

I deixo aquí un poema de la Maria Mercè Marçal, que he tret del Lluna de març. Espero, Marta, que no et sàpiga greu. M'agrada la poesia de la Maria Mercè i aquest no l'havia llegit.

I m'agrada llegir el que diu de les mans: la mà del nen i la nostra, la nostra i la del Pare...

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.

La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.

L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.
Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.

Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.

 

                                 Maria Mercè Marçal