Bagheria

Bagheria
de Dacia Maraini


Minúscula

Setembre 2016

M'agrada Maraini. D'aquesta escriptora he llegit "La larga vida de Marianna Ucria"  i em va agradar molt.

Bagheria és una vall entre Palermo i Cefalú. Té forma de triangle amb una punta rocosa que és el cabo Zafferano i a una banda hi ha els pobles de Flavia, Porticello i Sant'Elia, i a l'altra banda, la més salvatge, el poble d'Astra. En el centre, entre oliveres i llimoners trobem el petit poble de Bagheria ple de cases barroques del segle XIX amb immensos jardins carregats de figures i fonts. 

Maraini ens explica en aquest llibre la seva arribada a la casa de la família de la mare, l'any 1947, a Villa Valguarnera, quan tenia 9 anys. Ella vivia al Japó amb els seus pares, va conèixer els camps de concentració, va saber què era passar gana, -"conocí el bochorno de ciertas tardes sin comida en las que el sueño de un melocotón jugoso y fresco se hacía tan vívido como para empujarte a morder tu propia mano"- i va arribar a la casa dels avis, la casa familiar, on no va trobar ni carinyo ni comprensió. Només amb l'avi, ja gran i malalt, i enllitat. 

Van viure un temps en unes petites habitacions on abans era l'estable i només recorda amb carinyo el gran jardí que podia córrer i recórrer sempre que volia. 

Tota la seva vida a Bagheria, els seus pares, sobretot el pare, el seu amor i el seu desamor ja que les va abandonar, la mare, de la qual en parla poc i no sé per què, les germanes, l'àvia, els oncles i les ties... tot això ens ho explica ja gran quan retorna a Bagheria perquè, havent renunciat per voluntat pròpia, a la família de la mare, fugint dels convencionalismes, de saber que tots miraven cap al'altra banda quan els convenia, que mai van ser ben acollits, retorna un dia, ja gran, i els records li surten sense poder evitar-ho. Barreja l'avui amb l'ahir, els pares i l'àvia, els retrats i històries familiars se li presenten davant els ulls de la memòria i no pot fer res més que aturar-s'hi i deixar que facin el seu camí. 

Quan arriba ja gran es desencisa contemplant les desgràcies urbanístiques que es van fer cap als anys 50. Ja no queden jardins, tot és edificat o enrunat. Sovint han tirat a terra jardins i trossos de cases i abans de construir s'han trobat que era patrimoni de la humanitat i que no deixen fer res. Sempre hi ha qui s'enriqueix amb aquestes transaccions... igual que ara! 

Parla amb la seva tia, s'embadaleix contemplant pintures de la família i moltes coses que ens explica les treu de l'únic llibre que parla de Bagheria, de Oreste Girgenti, que va néixer allà i que és un home honest, meticulós i amant de la seva terra. També una tia seva, la tia Felicita, escriu sobre la família i ella l´ha llegida. "Era una visionaria, la tia Felicita. Como yo. Quizá por eso no consigo no contagiarme de su libro, que, de alguna manera, se asemeja a sus calas: la invención de una nobleza toda heroísmos y sonrisas. Bajo los cuales se esconde, ignorante de sí y por ello mistificadora, una prepotencia sensual que infunde una cierta preocupación. El ojo de tia Felicita no es nunca ni mezquino ni presuntuoso. Es simplemente el ojo de quien inventa la realidad y sabe que lo está haciendo, pero está preso de una repentina embriagadora indulgencia hacia sí mismo".

L'autora acaba aturada davant la pintura de Marianna, de qui explicarà la història en el llibre que he citat al començament. 

M'ha agradat molt. És autobiogràfic i l'ambient que pinta de la classe mitja alta de Sicília del segle passat és molt real. Està molt ben escrit però potser la traducció no és tan bona com podria ser...