Diada 2016

Diada 2016

11 de setembre de 2016

A les 17.14 hores

Encara teníem nenes a casa i vam enfilar cap a Barcelona abans de les 2 del migdia per poder aparcar prop del passeig de Sant Joan. Anàvem feliços i contents, ens sentíem joves d'esperit i plens de forces i il·lusions. Cap al vespre, retornant al cotxe, la il·lusió era la mateixa però ens cruixien tots els ossos, des de l'esquena a la planta dels peus! Moltes hores d'estar drets, sense moure'ns... Però ho tornaríem a fer! 

Vam tenir la sort de coincidir amb un grup "Poble que canta, poble que avança", que és un conjunt de corals independentistes d'arreu dels Països Catalans, I amb un director de cor van anar cantant cançons catalanes que era un goig escoltar. Escoltar i afegir-t'hi perquè jo, tot i que desafino moltíssim, m'hi vaig posar i cantava fluixet.. Em sentia tan bé! Quan vam arribar cantaven La Balenguera que a mi m'enamora, i van anar seguint fins a Els Segadors. Llavors un senyor gran, 90 anys, amb la samarreta blanca i amb cadira de rodes, es va aixecar i va dirigir ell el cant. Era el mestre Manuel Cabero. Fundador del Cor Madrigal, Creu de Sant Jordi i, entre moltes altres coses ha estat mestre de  capella de la Capella de Música de la Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona. Va ser molt emotiu! Entre l'himne i la seva persona vam quedar plens d'una alegria especial, diferent, de satisfacció personal i col·lectiva... 

Com vam arribar molt d'hora semblava que no hi havia gaire gent però amb poca estona es va omplir tot el passeig fins a l'extrem que no vam poder arribar fins on estaven uns amics perquè no podíem avançar. 

Va ser una diada diferent. A més d'estar convocats a cinc ciutats diferents, no havíem de demostrar res, ni aconseguir cap Guinness.

 .     

Es tractava senzillament d'estar junts una colla de catalans, demanant la independència, amb tranquil·litat, amb alegria i serenor, sabent que l'aconseguirem i sense entrar al joc brut que ens fan des del govern de l'estat espanyol. 

Vam recordar la Muriel Casals, la vam trobar a faltar, però també des dels altaveus, que se sentien prou bé!, la van recordar i van parlar d'ella i de tots els qui, any rere any, des de polítics a gent del carrer,  fan el que poden i més per aconseguir aquesta fita. 

Els punts grocs que ens van donar van fer bategar els cor de tots els catalans. Pujaven i baixaven al mateix ritme, i tots somrèiem, ens miràvem, érem amics, coneguts, érem allà pel mateix, ningú no desentonava... 

Al final vam cantar tots junts Els Segadors que a mi, i penso que a molta gent, et fa posar la pell de gallina el fet de veure gent de totes edats i condicions cantant plegats amb la mateixa fe en el mateix ideal. I aquest any es va poder cantar bé, ja que potser perquè el trajecte era més curt, es sentia tot molt bé i vam poder cantar junts des dels que hi havia a l'arc del Triomf fins als que eren al capdamunt de la Diagonal o escampats pels carrers laterals. 

Ara toca als polítics posar-se d'acord i no discutir per petites coses que no són primordials per aconseguir la independència. Temps tindran després de parlar cada partit del seu programa! Ara, tots junts, endavant que ho tenim a tocar! I no els perdonaríem que tot se n'anés en orris... 

Visca Catalunya!!!

Els whats anaven plens de fotos. En recullo alguns...

I sobretot aquest!