dijous, 5 de juny del 2008

El timbaler del Bruc

El timbaler del Bruc

El 6 de juny de 1808, demà farà 200 anys, una columna de l'exèrcit francès es dirigia des del Bruc al Coll de Can Massana. La columa fou atacada per les guerrilles catalanes i obligada a tornar enrere, fet que va donar lloc a la popular llegenda del Timbaler del Bruc.
En el Bruc es commemora aquesta gesta amb la Festa del Timbaler, que es celebrarà dissabte i diumenge. Durant els dos dies hi haurà un mercat de 1808 amb artesans i demostracions d'oficis antics, exhibicions, ofrenes als herois caiguts, representacions teatrals i un cercavila. (La Vanguardia).

Jo, de petita, em vaig aprendre de cor aquest poema sobre el Timbaler del Bruc, i encara ara me'n recordo.
El trobo adient per aquesta commemoració i us l'ofereixo.



EL TIMBALER DEL BRUC


Corria el juny de l'any vuit,
tot just en sos primers dies,
quan per pobles i masies
la feina anava al descuit.
Ningú es cuidava del blat
que pels camps ja groguejava;
ningú la vinya es mirava
ni la verdura del prat.
Tothom amb rostre seriós
i amb el pit de ràbia encès,
sols parlava del francès,
que avançava victoriós
de poble en poble,marcant
el seu pas en vilipendi,
cap llei Santa respectant.
De Manresa i d'Igualada,
d’Esparreguera i Sallent,
vingueren noves dient
que, cap al Bruc d'avançada,
ja sortit de Barcelona,
Schwartz, general francès,
amb tres mil homes o mes,
i amb artilleria bona,
venien amb gran tropell,
encara que atrassats d'un dia,
puig la pluja els retenia
rabiosos a Martorell.
-Què ens ha dit! Llampus! Quin cas!
Es dir que el francès s'acosta?
-Segura tens la resposta.
-Anem a aturar el seu pas!
-Som pocs nosaltres... Que eta ruc!
-Som molts, perquè som valents.
Aixequem els sometents,
i apa, minyons, cap al Bruc!
-I d' armes ! No en tinc! Qui en deixa!
-Jo ja tinc una escopeta.
-Jo una altre sense baqueta.
-Fes-te-la amb vara de freixa.
Ben pensat! I municions?
Faltarà plom, si no m'erro.
-Tallarem barres de ferro
de les reixes i balcons.
El francès porta cuirassa
que pel plom serveix d'escut,
ja veuràs con les traspassa,
però, un dau ben cantellut.
La Verge de Montserrat
mana que no ens hem d'abatre.
Al Bruc, minyons, a combatre
per la Santa llibertat.
I dit i fet: tots a l'una,
mal armats, nusos de pits,
descalços però ben units,
al Bruc a provar fortuna
marxaren amb ardidesa,
ajuntant-se a mitja jornada
els sometents d’Igualada,
Sallent, Monistrol i Manresa,
i altres pobles, que nobles
acudien d'ira encesos
a trencar el jou dels francesos
per nostres Catalans pobles.
-Quants som? - Vaig sentir que un deia
-Contem-nos . - No sé perquè!
Un altre li respongué.
-Deixa't d'aquesta taleia.
Siguem mil o siguem cent,
el número res hi fa.
Aquí, si ets bon català,
ja ho ets tot: ets un valent.
-Jo català també ho sóc!
-vaig dir-me.- Valor no em manca.
Però no tinc arma blanca
ni molt menys arma de foc.
Vull batre'm. Com ho faré?
Armes, qui en deixa a un xaval?
Calla! ... Ja en tinc: el timbal!
Jo, del Bruc soc timbaler;
del timbal sé tots els trams,
repicar-ne amb força manya:
ell als armats acompanya
sempre el diumenge de Rams.
Ell, doncs, deu acompanyar
a tota la gent armada
que va al Bruc encoratjada
nostra pàtria a defensar.
-Anem-hi! -Ja hi soc ! -De mi
ningú en fa cas. Tan se val!
Més el vailet del timbal
bé prou que es farà sentir.
En un lloc de la muntanya,
que ningú em veu i a tots miro,
ben reclòs i lluny de tiro,
vaig fer tota la campanya.
El francès arribà al Bruc,
descuidat,ple de galvana,
i al ser prop de can Massana
ja es va fer sentir el trabuc.
Esverats,no veien pas
d’on les descargues sortien!
No els veien, pera els tenien
els nostres arran del nas.
Refet de la sotregada,
el francès el pas atura,
i arreplegar-se procura
per fer una ferma avançada
enrotllant la nostra colla;
però jo en aquells moments
veig vindre nous sometents
i toco a mata-degolla.
Déu de Déu! El meu timbal
trobant ressò a conca i plana,
de la terra catalana
sembla alçament general.
El gavatx així ho pensa,
creu que cent mil homes venen ....
i ni amb sa llengua s’entenen,
ni saben trobar defensa.
Quin trull! ...Quina sarracina!
Els nostres ... - Avant minyons!
Morint els negres morrions
i visca la barretina !
Allò va ser una desfeta.
Foc avant! Francès enrere!
Ens guiava en fe sincera
nostra Verge moreneta.
Tenint ells doble defensa
en les armes per combatre,
els nostres, un contra quatre,
braç a braç, a lluitar, es llança.
Res hi fa que siguin mes
i que vagin ben armats,
ben lluïts i acoraçats.
Que siguin molts, no hi fa res!
Nostra causa és justa i santa,
i la sang pel cos ens vull.
Del gran exèrcit l'orgull
als catalans no ens espanta.
A la barreja, companys!
Falç al puny, que es temps de sega!
Primer morts que fer-ne entrega
de nostres lleis a uns estranys.
I tal fou nostra brió,
tal nostra força i delit,
que, lluitant a braç partit,
els hi vam prendre un canó.
Sent la pèrdua del francès
tres-cents vint d'infanteria,
setanta en cavalleria
i, per final, el que és més,
d' aquella guerra l'afront
que el Bruc, amb la fe vera,
fou la batalla primera
que perdé Napoleon.
Aquest és el fet cabal.
Aquest és el fet gloriós
que la Verge dels Dolors
va ajuda'ns amb son timbal.