Germanes

Germanes
Text: Txékhov

Teatre Villarroel
Grup Focus
Director artístic: Javier Daulte

3 de juny de 2008

Dramatúrgia i direcció: Carol López

Intèrprets: Maria Lanau, Montse German, Aina Clotet, Amparo Fernández, Marcel Borràs, Paul Berrondo.

Fer una comèdia és un risc. Pots caure en la banalitat i la inconsistència. La comèdia ha de fer riure, i molt. Però també ha de tenir una profunditat que et faci pensar, que passis del riure al plorar, al pensar.

"Germanes" comença com l'obra de Txékhov: "hace un año que nuestro padre murió" i una mirada burleta al Oncle Vània. Barreja el català i el castellà i transcorre en una cuina amb una taula molt llarga i una eixida molt agradable.

Comença amb la mort del pare i acaba amb una altra mort, no previsible que posa un dels punts tristos de la comèdia.

La mare és una meravella. Treballa molt bé i representa la dona que "ha complert" però que a partir d'ara tot canvia i vol una altra vida. Les frases que diuen, i que estan en el tríptic que et donen a l'entrada, són molt expressives.

La germana gran, pija i neuròtica, la segona càlida i forta, molt forta, i la petita, promíscua perquè "s'està formant" formen tres germanes diferents i unides.

L'obra és fresca i agradable, fa riure i fa pensar i penso que, essent una comèdia, un gènere una mica de segona, és una obra molt reeixida i que es mereix tenir l'èxit que està tenint.

Aquí teniu algunes de les frases de l'obra:

No podem plorar. Ara hem de ser fortes. Ja plorarem més tard.

Je ne regrette de rien.

El teu novio és una monada.

¿Me he enrollado o no me he enrollado? Que alguien me diga que no.

No, mejor un martini. Doble, con dos aceitunas.

Porto posats els seus gayumbos.

Porqué me hace feliz,mamá. Porqué me hace feliz

¿Y como entro yo ahora en el mercado? No voy a cotizar una mierda.

Tieta, ensenya'm una teta.

Todos los días, gazpacho.

No me opero. Me retoco.

Jo m'estic formant, m'estic formant i ara no puc frenar

No la dejan a una ni ser glamurosa en un día como este.

En los entierros, gladiolos

Un Martí i Pol sempre queda bé, no?