dimecres, 4 de novembre del 2009

Nocturn

Nocturn
tot ha estat culpa de l'herpes zòster




Círcol Maldà

29 d'octubre

Director, dramatúrgia i videorealització: Pep Tosar
Actors: Anna Carné, Cecilia Ligorio, Víctor Pi, Pep Tosar

Una dona va llegint una carta de la seva parella. El que és curiós és que aquest home és mort, ella també i l’amic que forma el triangle també és mort. La quarta persona, una noia que fa diferents papers, amb un canvi de registre excel•lent en cada un d’ells, suposem que també és morta...
Els dos amics es retroben; un d’ells li ha de fer a l’altre una pregunta molt important que no el deixa descansar en pau. Però l’altre el remet a la noia. I la noia no parla, llegeix...
Tot mirant una pintura, Les temptacions de Sant Antoni, del Bosco, l'amic parla de l'herpes zòster tot comparant-lo amb el remordiment: no li dones importància fins que et fa molt de mal... la importància de les coses petites... Però em queden molts dubtes; hauria de llegir l'obra o tornar al teatre a veure si ho acabo d'entendre. (Aquest tríptic, exposat en el Museu Nacional d'Art Antic de Lisboa, rebia visites de persones malaltes i, segons sembla, es curaven després de contemplar-lo. Una malaltia que era curada d'aquesta manera era l'herpes zòster)
És una obra de Tabucchi, Nocturn, barrejant-hi altres textos del mateix Tabucchi. Considero que és una obra molt difícil i que si no fos pels actors que la representen no tindria el valor que té. Treballen molt bé, tot i que en Tosar no te un paper tan fort com en la darrere obra, Records per a Ivanov, que em va deixar amb la impressió d’aquells ulls, foscos, penetrants, plens d’una vida que va més enllà de la vida ordinària.
Quan es troben els dos amics, darrere el tul que separa la mort de la lectura de la vida passada, quan ell entra a l’antiga casa on havia viscut, els records, com se l’escolta la noia; la manera de llegir de la parella, suau, amb accent estranger, espès; el caràcter alegre i despreocupat de l’amic i la seriositat que s’imposa quan parla de la noia, tot plegat et fa gaudir d’una obra diferent, difícil, amb força interpretacions i amb tema per discutir i parlar amb els que t’acompanyen en aquestes obres.
Cosa que vam fer tot sortint del teatre amb els amics que ens acompanyaven. Sobre el que havíem vist i el que havíem entès; creiem que si el protagonista fos viu i no mort seria més fàcil d’entendre...
Obra peculiar pel Círcol Maldà, que sempre et sorprèn amb les obres que ens ofereix.

Diu Tabucchi: Abans, en els bons temps, aquell que cedia a les temptacions era un pecador. Avui en dia no és més que un transgressor, o ni tan sols això, ja que no hi ha res a transgredir. Però sense el pecat tampoc existeix el perdó, i és en això en el que consisteix el nostre infern modern, en un lloc indiferent, mancat de misèria, de salvació o de grandesa. Un dia, mirant amb estupor Les temptacions de Sant Antoni, del Bosco, vaig pensar que si l'home dels nostres temps havia perdut totes les temptacions, encara li quedava el remordiment. I així, vaig imaginar un personatge sotmès per l'obsessió del remordiment. Perquè el remordiment sí que existeix. I de vegades ens condueix com ell vol, fins i tot a la temptació suprema.

6 de novembre:
Segim parlant d'aquesta obra -això és bo- i estem ja quasi segurs que el protagonista, en Pep Tosar, no és mort. Ell escrivia una novel·la i veia que el que ell escrivia passava en la seva vida; o sigui, la mort de la noia i de l'amic amb tot el que comportava, ell ja ho havia escrit, i per això un dia va llançar al mar, full per full, tota la seva obra escrita, fent-la volar. I per remordiment, per saber la resposta a una pregunta, es troba amb el seu amic en el més enllà. És complicat, però les paraules de Tabucchi donen una mica de claror al tema.

1 comentari:

Teo i Maria Clara ha dit...

El protagonista de l’obra ha escrit un llibre en la casa del far relatant una història, protagonitzada per ell mateix, un amic i la seva dona, que després es reprodueix a la realitat, triangle amorós i suïcidi d’ella en el penya-segat. Ell està obsessionat per allò que va passar, vol entendre el tràgic final, i visitant un museu s’adorm i somia un recorregut pels llocs dels fets on es troba amb el seu amic que en el moment de la seva mort li va deixar escrit en un paper “Tot ha estat culpa de l’herpes-zòster”. Ell està sotmès pel remordiment, però no ho descobreix fins que una altra vegada al museu, davant d’un quadre del Bosco, un vell pintor li fa un símil entre l’herpes-zóster i el remordiment. La obra acaba amb un monòleg de la dona que suposem aclaria una mica la història, però que malauradament no vam entendre per la especial dicció de l’actriu.
Aquesta és la nostra síntesi encara que l’obra està oberta a altres interpretacions.