En el cafè de la joventut perduda

En el cafè de la joventut perduda
de Patrick Modiano

Premi Nobel de Literatura 2014

A tot vent
Proa

Novembre de 2014

M'agrada llegir un llibre del Premi Nobel de cada any si no el conec i no n'he llegit res. De vegades l'encertes i d'altres no. 

No havia llegit Modiano i tot i reconèixer que escriu molt bé no m'acaba d'agradar el llibre que he triat. 

Situa la història a París, i et parla de carrers, i de costums, i d'un cafè, el Condé, on hi va molta joventut i algú una mica més gran. Allà apareix un dia la Louki, noia jove i una mica misteriosa que sembli que en aquell cafè hagi trobat l'amagatall perfecte. I en Roland, que s'enamora d'ella perdudament. I la llibreria de Guy de Vere, on es troben per tertúlies i per buscar llibres que els interessen...

Sí, aquella llibreria no va ser simplement un refugi sinó també una etapa de la meva vida. Tot sovint m'hi quedava fins a l'hora de tancar. Hi havia una cadira posada a prop dels prestatges, o més aviat un gran escambell. M'hi asseia per fullejar els llibres i els àlbums il·lustrats. Em preguntava si ell s'adonava de la meva presència. Al cap d'uns quants dies, sense interrompre la seva lectura, em deia una frase, sempre la mateixa: "Què, la trobes, la teva felicitat?" Temps després, algú m'ha assegurat molt convençut que l'única cosa que no podem recordar són els timbres de les veus. I tanmateix, encara avui, durant les nits d'insomni, sento sovint la veu amb accent parisenc -el dels carrers costeruts. que em diu: "Què, la trobes, la teva felicitat?" I aquesta frase no ha perdut ni un bri de la seva amabilitat ni del seu misteri.

En el fons no deixa de ser la història d'una noia marcada per les circumstàncies de la seva infantesa i joventut, sola, sense ningú que la pugui acompanyar i escoltar. La solitud... el pitjor dels mals quan no és desitjada! 

El llibre es llegeix molt bé però, a mi, no m'ha atrapat. Ho sento...