Crema de Sant Josep

Crema de Sant Josep

19 de març de 2015

Des que Sant Josep no és festa, i d'això ja fa temps, que molts anys no podem reunir els fills i néts pel meu sant. Fa pocs dies vaig enviar un whatsaap familiar, que és molt pràctic, convidant-los a un berenar sopar si podien. I per la nostra sorpresa quasi tots van dir que sí. O sigui que avui al matí corrent a comprar midó i canyella, i ous!, per fer la crema de Sant Josep. I ha sortit molt bona! Llàstima que faltessin quatre! 

El meu sant ha estat sempre una mica estrany. La meva padrina es deia Pepita i era una senyora sense fills, cunyada de la meva àvia, que celebrava el seu sant a bombo i platerets. I naturalment nosaltres havíem d'estar tot el dia a casa seva. Rebia rams de flors de tothom, la casa s'omplia de colors i olors, i després de dinar, començava a arribar gent. Amics d'ella.  Jo obria la porta tot sovint esperant que algú em digués: Felicitats, Maripepa!, però això passava poques vegades, molt poques. M'hi vaig acostumar a la força: era el sant de la meva padrina. Jo era petita i no comptava. Però tranquils, no em va marcar gens. A casa sí que estaven per mi i el que passa és que els records són lliures de córrer cap enrere sempre que volen. I comparo amb ara, amb la meva vida d'àvia, i que si un dia coincideix un sant o aniversari amb una festa d'un nét o néta passa davant sempre el dels petits, només faltaria! Sóc molt més feliç veient-los a ells bufant una espelma que no pas celebrant la meva festa. 

Malgrat tot això, aquest any m'ha agradat poder celebrar sant Josep, un sant una mica oblidat que potser ara, amb el Papa Francesc que sembla que és un gran devot seu, recuperarem una mica.