Mil soles espléndidos

Mil soles espléndidos

de Khaled Hosseini

Salamandra

Llegit el maig de 2009

"Així com l'agulla d'una brúixola apunta sempre al nord, així el dit acusador d'un home troba sempre una dona. Sempre. No ho oblidis, Mariam." diu la Nana a la seva filla, petita.
Som a Afganistan voltats de guerres i de talibans. Les dones són menyspreades i no valen res. Mariam, filla il·legítima d'un home important és obligada a casar-se amb un sabater, Rashid, força més gran que ella que se l'emporta a Kabul, molt lluny de casa seva. Mentre té l'esperança de poder tenir un fill l'home la cuida; després d'uns quants avortaments ja la descuida i la té com esclava.
Vint anys més tard Raschid recull una nena joveneta que s'ha quedat sense pares després d'un bombardeig. La porta a casa i és la segona dona. Poc triguen les dues a sentir-se unides i aquí neix una bella i dolorosa amistat.
El tema és bonic, dur, però pel meu gust l'autor es recrea massa en les escenes de violència domèstica. Ja sabem que en aquest país -també aquí, per desgràcia-hi ha molta violència, la dona és un estri més a la casa i no pot dir ni fer res. I sempre rep. Però en comptes de descriure amb tants detalls les pallisses a les dones hagués pogut retratar una mica més què pensaven elles, com se sentien. Els primers vint anys de la Mariam casada, dels 15 al 35, passen quasi sense reflexions per part seva. Hagués estat bonic i molt interessant veure què passava per aquell cap durant tot aquell temps.
La veritat és que em va agradar molt més el seu primer llibre, "Cometas en el cielo".

Girona - Temps de flors

Girona - Temps de flors




11 de maig de 2009








No havia estat mai a Girona en la setmana de les flors i em feia molta il·lusió anar-hi. Girona és costeruda i has d'aparcar el cotxe a l'entrada, o sigui que exercici en fas.





Vaig tenir una sorpresa. Jo creia que els patis estaven plens de flors, però sense ornamentar. I ens vam trobar amb una decoració floral imaginativa i exuberant. N'hi havia de més vistoses i de més treballades però el conjunt era molt bonic. M'han dit que en un principi era com jo m'havia imaginat,: petits patis on les dones de la casa anaven posant flors fins que tot ell era un esclat de colors, més a l'estil d'Andalusia. Tot té el seu encant.



Hi havia una paret plena de bosses de roba amb pans, flors, verdures... per conscienciar la població de no fer servir bosses de plàstic. L'efecte era espectacular.

Us poso un parell de fotos, però no faran justícia a la feina dels qui ho van preparar ni a la impressió que et produeix quan ho veus.

Xina - Retrat d'un país

Palau del Baró de Quadras

Xina

Retrat d'un país

1949-2008

Comissaris: Liu Heung Shing, Karen Smith

Projecte: Menene Gras Balaguer

Coordinació: Rodrigo Escamilla, Carlo Magnesi

Amb la col·laboració de: AMBRICA, TASCHEN

10 de maig de 2009

Liu Heung Shing, periodista i fotògraf, s’ha passat quatre anys investigant i recopilant fotografies, imatges vives d’un poble, fetes per gent anònima per poder presentar en aquesta exposició una visió, un retrat, de Xina des de l’any 1949, any en què es va proclamar la República Popular de Xina, fins al present, passant per les diferents etapes sociopolítiques.
Les imatges són tant del dia a dia de la gent dels pobles i ciutats, com de la vida política, amb les seves manifestacions, mètodes de treball i personatges que han fet història. Vida pública i vida privada.
Són molt interessants i l’editorial Taschen n’ha fet un llibre, que per la raresa i poc comú de les seves imatges, ja que el més normal és que essent privades es perdessin, és un instrument clau per “veure” i entendre la vida a la Xina d’aquests anys.
Encara per a mi més interessant és la trilogia cinematogràfica, que podem contemplar al final de l’exposició, inèdita a Espanya, “Xina: A Century of Revolution”, d’AMBRICA Productions. Són tres pel·lícules de quasi dues hores cada una; la primera “Xina in Revolution 1911-1949” sobre els anys turbulents que van precedir l’assentament de la República Popular de la Xina l’any 1949; en la segona, “The Mao Years 1949-1976” apareix la Xina dels tumults, la de Mao Zedong i la seva revolució cultural; i en la tercera part, “Bourn Under The Red Flag 1976-1997” s’evoca la notable transformació de la Xina després de la mort de Mao l’any 1976.
Només vam poder veure la segona part, però per poc que pugui aniré a veure les altres perquè considero que són un document històric sobre un país i uns anys que no vam estudiar ni vam saber-ne res; i ara que volen explicar-nos-ho i obrir-se a nosaltres, ja que diuen que no aconseguim entendre’ls, crec que és el moment de fer un esforç i intentar reviure amb ells aquells anys de la seva història.

Aquesta foto, de l'any 1970, ens mostra a més d'un millió d'intel·lectuals i treballadors reparant el Gran Canal, una construcció mil·lenària que transporta aigua de Pekin a Hangzhou i que cada cent anys s'ha de revisar. Sembla mentida el carisma que tenia Mao; com podia moure multituds cap una banda o altre i sempre el seguien. No s'adonaven que eren manipulats de la manera més desvergonyida: els feia anar amb el govern i ho feien; els posava contra el govern i també se'l creien. Excepte els que no estaven d'acord amb ell que anaven o a treballs forçats o a la mort segura.

Teniu temps fins a finals de maig! Després l’exposició se’n va a Madrid.

Fira Modernista a Terrassa

Fira Modernista a Terrassa




8-9-10 de maig de 2009

Un any més Terrassa ha celebrat la Fira Modernista. Aquest dissabte l'Associació de Comerciants del Vapor Gran han organitzat una paella a la plaça Nova per tothom qui vulgui anar-hi. El preu era de 3,00€ i el plat abundant. Tots el botiguers del barri anaven abillats amb vestits modernistes; i feien molt goig. Es van servir 450 racions de paella. Tot un èxit! I, a més, molt bo!
A la tarda vam anar al Parc de Sant Jordi, a l'Era de la Masia Freixa, tot passejant pels carrers de Terrassa plens de paradetes de mil coses diferents i amb tota la gent mudada i disfressada. Quin poder de convocatòria! Les dones anaven elegants i seduïen tothom. M'ha fet recordar històries que m'explicava l'àvia. Realment feien més goig amb faldilles llargues i cossets alts que amb texans i samarretes!

A la Masia Freixa ens esperàven els mestres de l'Escola de Música CEM que aquest any han volgut fer un petit homenatge al mestre Llongueres reproduint "Una classe de música a l'Escola
Choral, any 1009, amb el mestre Llongueres".

El mestre LLongueres va aplicar els seus coneixements de Rítmica Dalcroze´-que va conèixer en el seus estudis a Suïssa- i va ser director de l'Escola Choral, una Escola de Música terrassenca de començament del segle passat amb principis afins a l'Orfeó Català i a les noves corrents de pedagogia musical fonamentades en el cant coral. Entenia l'educació musical com a base de la formació de les manifestacions de les facultats humanes. Va ser dels primers, seguint Dalcroze, que va constatar que l'educació del sentit rítmic del cos regula la coordinació del moviment amb el ritme, destacant l'atenció, la intel·ligència i la sensibilitat.


La Berta hi participava. Tots els nens i nenes anaven vestits amb una bata com les de fa un segle, sabatetes i mitjons blancs i, les nenes, grans llaços blancs al cap. Sembla mentida que amb tan pocs elements puguis convertir una nena d'ara en una noucentista. Com a àvia no podia deixar de mirar-la: estava preciosa! L'espectacle va ser per grups d'edat, en fila, seguint la música, a passos petits, corrents, endavant, enrere... Ho van fer molt bé i els petits estaven molt divertits. Enhorabona per la idea a l'Escola de Música CEM!!!

Un dia complert i de bon record per a tots!

Princeses de terres llunyanes

Princeses de terres llunyanes

Catalunya i Hongria a l'edat mitjana

Conferència inaugural a càrrec de:

Dr. José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d'Història medieval a la UAB i Dr. András Gulyás, ambaixador i assesor en política exterior del president de la República d'Hongria

Museu d'Història de Catalunya

8 de maig de 2009

La distància geogràfica i les diferències culturals que separen les terres catalanes de les hongareses no han estat un obstacle per a l'establiment de vincles històrics entre els dos països. Centrant-se en l'edat mitjana, l'exposició mostra la naturalesa d'uns lligams que, si bé inicialment foren circumstancials, a partir del S. XII es bastiren sobre les estratègies matrimonials de llurs dinasties governants. A partir d'aquí coneixerem les vides de quatre princeses, educades des de la naixença per a un matrimoni adolescent i per al viatge a països llunyans, separades de la seva terra natal i la seva família. Cadascuna representa una manera diferent de ser reina, fruit del moment i dels condicionants familiars i culturals. Són Constança d'Aragó, Violant d'Hongria, Beatriu d'Aragó i Maria d'Habsburg. Quatre princeses viatgeres de terres llunyanes.

Aquesta exposició s'ha de visitar amb temps, a poc a poquet. Hi ha molta, molta història. I explicada de manera molt diferent de com ens l'explicaven -el poc que ens explicaven-.
Espero anar-hi un dia amb el Dr. Ruiz-Doménec de guia i llavors intentaré fer-ne un resum.
Avui parlaré només de la conferència.
Dóna gust sentir parlar el Dr. Ruiz-Domènec. Sap molt i ho explica amb gràcia, ironia i amb un munt d'anècdotes. Crec que si el deixessin parlar ho faria hores i hores i el tema no se li acabaria pas.
Ell sempre diu que la història l'han feta les dones. Elles eren les que viatjaven, portant la cultura i els costums d'un país a altre. Quan una dona, una princesa, viatjava a un altre país per casar-se, la generació següent tornava "el favor" i enviava una princesa de tornada.
Constança d'Aragó: Educada al monestir de Sixena es casa amb Emeric d'Hongria. Però l'ambient de guerra que es respira al país fa que la vegin com a una intrusa i, mort el marit, ha de fugir i torna al monestir. D'allà va a Sicília a casar-se amb el jove rei Frederic I, de 15 anys. Exerceix de consellera i tutora i esdevé sobirana del Sacre Imperi Romà Germànic.
Andrea Iolanda Violant d'Hongria: Es casa amb Jaume I i li dóna 10 fills. Però el més important és que està sempre al seu costat i l'ajuda en tot. Quan mor ella el rei en Jaume té moltes dones però cap més assessor: pots canviar de dona però no d’assessor polític. També aporta un nou model de santedat femenina aristòcrata representat per la seva germanastra santa Isabel d'Hongria.
Beatriu d'Aragó: Es casa amb el rei d'Hongria Maties Hunyadi i ella, venint de la cort de Nàpols i amant de les arts i de l'enriquiment intel·lectual, aporta a la cort hongaresa el millor de la cultura cortesana. Però no engendra cap hereu i es repudiada. Les seves restes han anat amunt i avall i, encara ara, s'espera poder constatar quines són exactament. Els napolitans creuen que estan a Nàpols, però són, sense identificar, al monestir de Poblet. (Això ho va explicar el Dr. András Gulyás).
Maria d'Habsburg: néta dels Reis Catòlics es casa amb Lluís II d'Hongria. Vídua als cinc anys de casada es transforma en una dona d'estat i demostra una gran habilitat al servei dels interessos dels seus germans.

Catalunya i Hongria acaben llur existència medieval en la perifèria del gran imperi dels Habsburg, sense dinastia pròpia i amb la seva independència i capacitat de decisió ben disminuïdes. Sota el govern d'aquesta nissaga bicèfala, llurs relacions ja no són fruit de la política exterior de dues dinasties nacionals, sinó que són conseqüència d'una nova lògica imperial abassegadora.

Recomano visitar l'exposició amb guia.

Flors d'ombra

Flors d'ombra

de Aharon Appelfeld

Traduït per Eulàlia Sariola

Club Editor

Club dels Novel·listes

Llegit el maig de 2009

... en el fons del seu cor sabia que res no tornaria a ser com havia estat. El temps passat al gueto i a l'amagatall se li havia imprès a la carn, les paraules que utilitzava havien perdut la seva força. Ara no eren elles qui parlaven, sinó el silenci. És un llenguatge difícil, però des del moment que l'adoptem, no n'hi ha cap altre com aquest.

La mare de l'Hugo l'entrega a la Mariana, una amiga que treballa en una casa de tolerància, perquè l'amagui i pugui escapar de la deportació. Té 11 anys.
Tota l'obra és el pensament i el canvi de mentalitat que pateix aquest nen, amagat en un recambró, condemnat a callar i no dir res per por que se l'emportin i esperant només aquells hores del matí en què la Mariana li porta la llet o la sopa i parla amb ell i l'abraça. És molt interessant veure com evoluciona el pensament del nen; sense deixar de pensar en la seva mare i en la vida familiar d'abans -hi somia cada nit- descobreix un món nou ple de sensacions diferents en la Mariana. Sensacions tant de horror per les massacres que es perpetuen com de curiositat i despertar de la sexualitat a través dels sorolls i les escenes que endevina a través de l'envà del recambró on està amagat. I es fa home al seu costat. I donaria la vida per ella i se'n cuida quan ella ho necessita.

Costa creure que un nen d'aquesta edat pugui viure com ho fa l'Hugo i aconsegueixi seguir sent un nen sa i correcte i amb les idees clares després de tot el que passa. Però això és la veritat, ha estat la vida de cada dia de molts nens i és actualment la vida de molts altres. I molt pitjor.

El plus afegit que té aquest llibre és que l'autor, Aharon Appelfeld, va viure en carn pròpia aquesta odissea, o molt semblant. Ell diu: Després d'evadir-me del camp, vaig viure al bosc, sol, recollit per marginals, lladres i prostitutes. Era ros i passava fàcilment per un ucraïnès. Callava. Em vaig quedar sense llengua.

Anita Coliflor

Anita Coliflor

Tragedia de brebajes

de Pablo Rosal

Institut del Teatre

Taller d'escriptura dramàtica

30 d'abril de 2009

Querido espectador, querido cliente,
transeunte, amante, vecino, viajante,
accidentado, querido como ese alguien
que somos todos de vez en cuando, cómo
agradecerte a ti, si esto no es ni yo ni tú,
que nos hayamos encontrado, que todos
estemos vividos.

Ni
Pablo Rosal
Xesca Salvà
Joan Fullana
ni
Pau Sartre
Laura López
Paquale Bavaro
Xavier Serrat
Pol López
Núria Vizcarro
Andreu Martínez
Bàrbara Roig
Albert Mèlich

serán espectadores. Una parte del resto de
la humanidad habrá llegado a esta sala con
sus motivos. Esta sala, de momento, será un
fin de trayecto.

Aquesta obra és el treball fi de carrera d’un alumne de l’Institut de Teatre, en Pablo Rosal. Considero l’obra d’un alt nivell tant de correcció lingüística com de imaginació. És totalment teatre de l’absurd, tant en l’argument com en els diàlegs. Però en un nivell que ja voldrien moltes obres que s’estan representant a Barcelona.
A la porta de la sala ens esperava un gran cistell ple de coliflors. I un cop dins es podia veure un escenari despullat de mobles, només amb una gran bossa penjada del sostre que en començar l’obra rebenten i vessa una barreja de, sembla, sorra i encenalls de fusta. Amb això omplen el terra dos personatges que volen simular el narrador i el tramoista. Ells s’encarreguen de muntar un bar, amb molta gràcia, simulant una mena de ballet-gimnàstica rítmica.
Set personatges van entrant en el bar, tots amb el mateix anhel: prendre una cervesa. Però per molt que la demanen la cervesa no arriba. I tots es senten atrets per aquest bar de manera que cada dia s’hi van trobant i van teixint una mena d’amistat. Al començament volen iniciar una conversa, però més amb els gestos i les mirades que amb paraules. Sembla que cadascú digui el que li sembla i quan li sembla, només pel fet de parlar. A poc a poc els monòlegs es tornen diàlegs, van intimant els personatges i quan, finalment, arriba la cervesa es desfermen les passions i les paraules no dites ni expressades.
Tots els personatges actuen molt bé, cadascú en el seu paper. A mi, naturalment, em va encantar el Xavier en el seu paper d’intel·lectual innocentot; ho va fer molt bé i no té res a veure que sigui el meu nebot i fillol...
Rellegeixo i penso que amb el que he dit no us podeu fer càrrec de la gràcia i del mèrit de l’obra. M’agradaria llegir-la. Però penso que aquest noi, el Pablo Rosal, té un camí davant seu que si el segueix amb el rigor d’aquesta obra l’anirem veient a diferents teatres de Barcelona. Enhorabona!

Comentari a posteriori:
En Xavier em comenta que és suro el que hi havia a la bossa del començament de l'obra.
I també m'aclara una mica el sentit de l'obra. En paraules seves: És precisament el final del diàleg, l'arribada al punt mort de les passions, la causa per descobrir i trobar cervesa. És un ritual: abans de la cervesa cal la paraula, l'amor i l'odi.

Gràcies, Xavier!