divendres, 14 de març del 2008
Stabat Mater
Stabat Mater de G.B. Pergolesi
Parròquia de Santa Agnès
11 de març de 2008
Direcció: Hermann Bieg
Soprano: Zoya Marasova
Contralt: Conxa Fernández
Vam tenir la sort de poder escoltar el Stabat Mater en un temps propici -inici de la Setmana Santa- molt ben interpretada pel grup de música al qual pertany en Josep Barberà.
Gràcies, Josep, per avisar-nos i esperem tornar a escoltar-vos aviat!
dimarts, 4 de març del 2008
El retorn del fill pròdig
El retorn del fill pròdig
Història d'una tornada a casa
Meditació davant una pintura de Rembrand
de Henri J. Nouwen
Fa ja temps vaig llegir aquest llibre. Em va agradar molt.
Tots coneixem la paràbola del fill pròdig. Però sempre hem escoltat o llegit només una versió. En aquest llibre t'expliquen la versió del pare, del fill que no va marxar, i la del fill pròdig. Tres versions per la mateixa història. Segur que us hi identificareu, i no només amb una d'elles.
També us hi adjunto l'explicació de les mans del fill pròdig. És molt bona. Les mans són les del pare. Si us hi fixeu són diferents les dues. Ja estic esperant aquest mes de juny que, si tot va bé, ens en anem a Rússia i podré veure aquesta pintura de Rembrand a l'Hermitage.
Bartomeu Sarrà i Rosàs
4 de març de 2008
Fa uns dies vam anar a sopar a casa uns amics, la Rosa i el Roberto, una parella que per qüestions de feina han estat vivint uns anys a l'Àfrica, a Benin. Tenien a sopar dos matrimonis de Madrid que pertanyen a Misiones Africanas. Ells no els coneixien, però com sí coneixen les Misiones els van demanar que els atenguessin.
Ens volien demanar ajuda, més aviat logística, perquè volien celebrar a Barcelona que un capellà català va iniciar aquí la seva feina amb Misiones. Volen fer un concert el mes de maig i una Missa a la casa pairal d'aquest capellà. Quan van dir el seu nom jo vaig comentar que encara seríem família. Es diu Bartomeu Sarrà. I després van afegir Rosàs. Arribant a casa vaig poder confirmar que aquest capellà era el germà de la nostra besàvia, l'oncle de l'àvia Montserrat.
Em va fer molta il.lusió. Entre altres coses aquest capellà va rescatar nens exclaus de Benin i els va portar a Cartagena on va fundar una Casa per a ells.
La casa pairal és a Sant Quirze de Safaja. De fa dos anys és propietat d'uns holandesos però sembla que estan receptius a que es celebri allà una missa. Per poc que pugui no me la perdré. És la casa pairal dels Sarrà, de la nostra àvia!
Avui he rebut la seva biografia. La publico perquè la trobo interessant i espero que us agradi llegir-la. Fins i tot hi ha l'acte de naixement, en català, amb noms dels pares i avis, etc.
Una cosa més de la família. Un capellà que s'assembla més als Casaldàliga i Romero i Sobrino que no pas als Rouco i Carles.
Espero que us agradi!
Ens volien demanar ajuda, més aviat logística, perquè volien celebrar a Barcelona que un capellà català va iniciar aquí la seva feina amb Misiones. Volen fer un concert el mes de maig i una Missa a la casa pairal d'aquest capellà. Quan van dir el seu nom jo vaig comentar que encara seríem família. Es diu Bartomeu Sarrà. I després van afegir Rosàs. Arribant a casa vaig poder confirmar que aquest capellà era el germà de la nostra besàvia, l'oncle de l'àvia Montserrat.
Em va fer molta il.lusió. Entre altres coses aquest capellà va rescatar nens exclaus de Benin i els va portar a Cartagena on va fundar una Casa per a ells.
La casa pairal és a Sant Quirze de Safaja. De fa dos anys és propietat d'uns holandesos però sembla que estan receptius a que es celebri allà una missa. Per poc que pugui no me la perdré. És la casa pairal dels Sarrà, de la nostra àvia!
Avui he rebut la seva biografia. La publico perquè la trobo interessant i espero que us agradi llegir-la. Fins i tot hi ha l'acte de naixement, en català, amb noms dels pares i avis, etc.
Una cosa més de la família. Un capellà que s'assembla més als Casaldàliga i Romero i Sobrino que no pas als Rouco i Carles.
Espero que us agradi!
divendres, 8 de febrer del 2008
El dia del profeta
El dia del profeta de Joan Brossa
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita
8 de febrer de 2008
Directora: Rosa Novell
Actors: Isaac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manel Dueso, Mònica Glaenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig, Oriol Tramvia.
Brossa és un escriptor difícil. Almenys per a mi. L'obra que vam veure, El dia del profeta, consta de diferents escenes sense un nexe definit entre elles, però sí amb un fil conductor, sempre Brossa, que consisteix en la crítica al sistema, a l'església i al militars.
Rosa Novell ha volgut recrear els teatrins de Seix & Barral en l'escenari: teló, bambolines, laterals transparents en forma d'arc, diferents nivells de decorat amb més o menys profunditat...
Cada actor representa diferents papers; papers que va anar assignant la Rosa Novell a mida que els veia actuar. És un vertader cas de fregolisme. Fins i tot els parateatrals.
Comença amb uns electricistes que fan la seva feina a les fosques mentre van parlant de coses transcendents. En el moment que torna la llum ja parlen de futbol i fan broma i gatzara. He volgut entendre que la foscor s'associa amb l'època de la dictadura quan, a les fosques, s'intentava bastir un món millor; i que ja amb la democràcia, sembla que tot estigui fet, i ja no fa falta parlar de res seriós; només queda el futbol, l'opi del poble.
El diàleg entre un cardenal i el dictador, que és molt bo, crec que va perdre una mica per culpa de la actriu nana, Pilar Rebollar, que no em va agradar en aquest paper, tot i que la irrupció d'un nan en escena pot ser molt "brossià".
Més tard, una parella enamorada que topen amb l'església: ella es vol casar i ell no creu. I es separen. Això sembla anacrònic, però nosaltres ho havíem viscut o, com a mínim n'havíem sentit a parlar.
L'escena del profeta Amós em va agradar molt. Es representa en el menjador d'una casa i el mateix Brossa n'és espectador. Sembla que així ho feia l'autor amb les seves obres: representar-les al menjador de casa del Dr. Obiols amb petit públic. La roba que porta Amós és com la que van portar a "La primera història d'Esther". Vol que hi copsem el contrast: dins la casa, Brossa, viu, alegre; fora de casa, ambient trist, gris; i una finestra de records, únic record agradable: un esquiador baixant pel carrer Balmes en la nevada del 62.
L'últim acte ens presenta dues velletes beates que, durant la guerra, mantenen en salmorra un capellà que se'ls ha mort de sobte a casa.
Acaba amb els electricistes de la primera escena, muntant una traca i cremant els mobles, crec, de la casa del dictador.
Enmig dels tres actes de l'obra, Rosa Novell ha tingut l'encert, per a mi, perquè no tothom hi està d'acord, en representar a la "corbata" -escenari que queda entre el teló i el públic- trossos d'altres obres de Brossa: dos streaptease, un masculí i un femení -homenatge a Christa Leem del Molino- en el primer entreacte, i un pianista -homenatge a Carlos Santos- i una cantant d'òpera -homenatge a Anna Ricci- en el segon.
També es veu en transparència els actors bellugant-se i preparant-se per actuar, en els laterals de l'escenari.
Brossa és un autor d'avantguarda, la seva obra és com un joc, com un calidoscopi on tot es pot veure des de diferents angles. No sabem on hagués arribat si no hagués viscut en plena dictadura, si hagués tingut llibertat d'expressió. Segurament el teatre hagués tingut un abans i un després de Brossa.
Rosa Novell: el seu coneixement de Brossa, així com una gran lucidesa en la recreació personal d'un món tan singular, han donat lloc a una obra còmica, on es critica el poder i l'opressió, de forma original i provocadora.
diumenge, 3 de febrer del 2008
Parc Arqueològic Mines de Gavà
Parc Arqueològic de les Mines de Gavà
3 de febrer de 2008
Diumenge plovia a bots i barrals i érem a la carretera. Preteníem anar a fer la calçotada, però en vista del mal temps ens vam ficar a les mines de Gavà i vam tenir una agradable sorpresa.
La pedra que es treia d'aquesta mina era la variscita, que encara ara podem contemplar en les seves vetes.
El Museu de Gavà va néixer l’any 1978 com a conseqüència de la singular riquesa arqueològica de la zona, evidenciada especialment a les excavacions que es portaren a terme en les Mines Prehistòriques de Gavà i a la cova de Sant Sadurní, a Begues.
Al jaciment de les Mines Prehistòriques vàrem trobar el testimoni de totes aquestes activitats així com de la mineria de variscita, mineral preciós que s’utilitzava per elaborar joies que eren intercanviades entre comunitats veïnes.
Tots els entorns són reconstruïts utilitzant les darreres tecnologies audiovisuals i multimèdia.
És accesible amb cadira de rodes i els guies són arqueòlegs, que expliquen les coses amb ganes i, a més, són molt amables.
Coral romput
Coral Romput de Vicent Andrés Estellés
Teatre Lliure
Sala Fabià Puigserver
2 de febrer de 2008Dramatúgia i direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla, Eduard Farelo, Jordi Serrat, Isabel Aymerich, Núria Borràs, Nil Cardoner, Marta Roure.
Músic: Toti Soler
Anar a escoltar un poema de Vicent Andrés Estellés fa, en principi, una mica de respecte. Tret dels poemes seus més coneguts crec que és un poeta difícil de llegir. Però, com sempre, si la poesia l'escoltes o la llegeixes en veu alta s'entèn molt millor, i més si l'escoltes a vàries veus.
Comença i acaba amb la veu de l'Ovidi Montllor, que va musicar l'obra d'Estellés, acompanyat de la música en viu del Toti Soler.
Els rapsodes i els altres personatges de l'obra es mouen molt lentament, passet a passet; dona la sensació que hi són o no hi són sense adonar-te'n.
Estellés és el poeta de la vida de cada dia "l'alegria en minúscula, la de les petites coses de cada dia". Per tant et parla del dia a dia i, en aquesta obra, et parla sobretot de la mort, ja que està escrita després de la mort de la seva filla petita. "Si un dia algú us ha dit que han matat la mort, no pregunteu qui. Haurà estat un pare. Un pare o una mare!" diu en un moment del poema.
Al final de l'obra recita una oració, una pregària, impressionant. (Tercera part).
Si el voleu llegir aquí el trobareu. Primera part. Segona part. Tercera part.
Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia.
Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia.
Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament .
Tanmateix, la poesia d'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: "és" a seques.
Joan Fuster
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
