diumenge, 26 de setembre del 2010

Amor hermètic

Amor hermètic
de Salvador Espriu

Espai Brossa
25 de setembre de 2010

Dramatúrgia: Rosa Delor i Teresa Vilardell
Direcció: Teresa Vilardell
Actriu: Fina Rius
Producció: La Trilateral amb la col·laboració de la Institució de les Lleteres Catalanes i de la Nau Ivanov

Amor hermètic està basat en els següents textos de Salvador Espriu:
1. De El caminant i el mur. Diversos poemes referits a la mare.
2. Letízia. Un conte de Poe sense Poe ni por.
3. Laia. Fragments de la novel·la.
4. Miratge a Citerea. Fragments de la narració.
5. Una altra Fedra, si us plau. Fragments de l'obra dramàtica.

L'Espai Brossa és petit i familiar, molt adient per escoltar i "veure" poesia. La Fina Rius, a qui no coneixia, va resultar una intèrpret perfecta per la poesia d'Espriu que vam escoltar.
Espriu, geni de la poesia catalana, solter i a qui únicament se li coneixia un amor a dona, el més sublim, a la seva mare, escriu sobre l'amor entre l'home i la dona i ens en parla a través d'unes dones, llunyanes en el temps i en la condició: Letizia, Laia, Carlota i Fedra. Espriu considera que l'amor és pur narcisisme; ens ho diu en la novel·la "Laia": "Creia estimar l'home i s'estimava a ella mateixa. Que això és l'amor: un reflex."
Tot l'espectacle es realitza al voltant d'una estrella de cinc puntes que va dibuixant la rapsode, una estrella que es clou en el seu propi inici, com un instrument per crear i construir la seva obra. Un recorregut simbòlic, doncs a cada punta d'estrella, segons la tradició pitagòrica, li correspon un dels quatre elements primordials: terra, aigua, aire i foc, generats per l'esperit, l'assoliment del qual tanca el recorregut. Però l'obra acaba amb la paraula AMOR enmig de l'estrella i amb un poema dedicat a la seva mare.
Espriu ha d'agradar, l'has de sentir dins teu. La poesia està escrita per ser escoltada, no només llegida. I tot i que el Poeta fos tan misogin que te'l podria fer avorrir, el seu verb, la seva paraula, els seus mots amb un coneixement tan profund de la llengua et fan oblidar aquesta poca simpatia per la dona i et deixen gaudir a fons d'una poesia deliciosa i magnífica.

divendres, 24 de setembre del 2010

Piromusical Mercè 2010




Piromusical Mercè 2010
24 de setembre de 2010

Avda. Maria Cristina



Un any més hem gaudit del foc, la llum, la música i l'aigua als peus de la font màgica de Montjuïc. Crec que cada any és millor que l'anterior. Tots els elements estaven millor sincronitzats que mai, les músiques eren conegudes i els focs genials! Cada any n'hi ha algun nou, diferent, que et fa badar mirant enlaire. Crec que són els millors focs que he vist enlloc. I aquest any s'han superat. I també la quantitat de gent. N'hi havia molt més que altres anys. Llàstima només que les bengales no arriben a tothom i aquell moment màgic d'encendre-les va quedar més reduït que altres anys.
Hi havia força estrangers. Quina sort viatjar i trobar-te aquesta festa inesperada!
Per molts anys, piromusical, segueix fent-nos passar una feliç vetllada com a cloenda de les Festes de la Mercè!
Només demanaria a l'ajuntament que durant dues hores deixessin de posar multes...

dissabte, 18 de setembre del 2010

Arrels nòmades




Arrels nòmades
de Pius Alibek

La Campana

Setembre del 2010


Molt bona! L'he llegida sense ni adonar-me'n i m'ha sabut greu acabar-la.
L'autor va néixer a l'Irak i viu a Barcelona. Pertany a la minoria assiriocaldea que com altres minories kurdes habita el nord del país. Alibek té com a llengua materna l'arameu, és educat en kurd i més tard format en àrab. Del català n'ha fet la seva llengua, fins al punt d'escriure-hi el primer llibre. La seva filla gran, de 3 anys, barreja a l'escola el català i el castellà amb l'arameu i l'àrab. Es troba diferent i pregunta com és que ella no té avis. El pare li diu que sí que en té, d'avis, i comença a escriure un llibre sobre la seva vida i la seva família perquè quan la seva filla sigui gran conegui les seves arrels i i pugui decidir qui vol ser.
I el pare de debò que té un vida interessant. De petit viu en una petita ciutat, Ankawa, al nord de l'Irak,  on tothom es coneix i respecten la seva família. Per l'honradesa del pare han de fugir i van a parar a Bàssora, una gran ciutat, on seva mare s'ha de tapar i no pot sortir sola i ell, que és molt entremaliat, ha de créixer i fer-se home a base de cops que el seu pare li fa entendre com ha de superar-los. Té uns pares que valen molt i que saben educar-lo i fer-li entendre les coses. Conviuen els musulmans baaistes i els catòlics. Ell és catòlic i fins i tot entra al seminari. Vol anar a estudiar a Anglaterra i acaba sortint del país en els inicis de la guerra amb l'Iran.
Tot i que la seva història et fascina i et fa seguir llegint encara que sigui hora de dormir, el millor d'aquest llibre és la narració: com explica el dia a dia, les petites coses que succeeixen, la manera de dir i fer de cada personatge; costums i maneres de fer i de pensar; olors i colors, reaccions sota situacions difícils i diferents... I també veus la diferència de vida d'una ciutat petita, lliure, a una ciutat gran, dominada i sense llibertat. I com un nen es va fent gran i va adaptant-se a les diferents situacions on el porta la vida. Dos anys va durar el servei militar i potser és un dels episodis més colpidors i més forts, potser perquè costa de creure que allò fos un servei militar.
De la mà de Pius Alibek pots conèixer l'Iraq abans de l'arribada de Saddam al poder, de la guerra amb Iran i sobretot abans de la invasió de l'Iraq per part de les tropes nord-americanes.
Val la pena llegir-lo. Us el recomano!

dissabte, 11 de setembre del 2010

La Diada




La Diada
Diada nacional de Catalunya
11 de setembre de 2010




Aquest any he passat la Diada en un poble del Vallès. Acostumada a Barcelona amb tantes banderes i tanta gent m'ha semblat una festa quasi familiar. Però el que això te de bo és que coneixes les persones, parles amb elles, coneixes l'alcalde, els regidors... És una experiència diferent.
M'he adonat de la quantitat d'associacions que hi ha en aquest poble. Totes portaven la seva ofrena a un petit monument que representava Catalunya amb les quatre barres a sobre. Vam tenir el parlament de l'alcalde en nom de tots els partits polítics, l'ofrena de flors i la ballada de sardanes. M'agrada veure la gent gran del poble participant d'aquesta festa, ballant, si poden, i si no contemplant com els seus fills i néts ballen per ells.
El cant dels segadors, com sempre, em va fer sentir una catalana més enmig de tanta gent que arreu de Catalunya entonaven aquest himne.
Què farem amb aquest nostre estimat país?

dimarts, 7 de setembre del 2010

Deixa'm





Deixa'm
de Marcelle Sauvageot


La Magrana


Setembre 2010



Podria ser un llibre molt trist però no és així. És com un cop de puny al cor. Una noia, malalta de tuberculosi s'enfronta amb la decisió de la seva parella que la deixa per casar-se amb una altra, tot i que vol seguir amb ella una relació "d'amistat". És un crit de dolor, de la persona que no vol renunciar a un amor que se li presentava ple i total. Tot el llibre és una llarga carta explicant al noi, quasi xisclant, el perquè no el vol tornar a veure ni a tractar. Potser, diu, un dia et buscaré per parlar com amics, però no ara... i no pateixis per mi...
"Tu saps què és l'amistat? A tu et sembla que és un sentiment més tebi que es conforma amb sobres i amb petits favors impossibles de deixar de prestar? L'amistat, trobo jo, és l'amor més fort i exclusiu... però menys 'cridaner'. L'amistat coneix la gelosia, l'espera, el desig... Eres amic meu, i et volies casar amb mi; això comportava molt d'amor"
Ella analitza el que ha sentit i sent per ell, com es comportaven l'un amb l'altre, el seus caràcter diferents... tota una llarga relació va desfilant per la seva carta; i els sentiments que ara els dominen, la soledat, la incertesa, el dolor, la compassió...
Com diu Ugo Guanda: aquest llibre és un testimoni lúcid i punyent sobre l'amor, la mort, l'amistat i la gelosia,

dimecres, 25 d’agost del 2010

Una lectora poc corrent




Una lectora poc corrent
d'Alan Bennet

La butxaca
Anagrama

Agost de 2010


Tot passejant pels jardins del Palau de Buchingham la reina d'Anglaterra es troba amb una furgoneta que és la biblioteca mòbil de Westminster. Hi entra i es veu obligada a agafar un llibre en préstec. De mica en mica i amb l'ajuda d'un cuiner lector a qui troba buscant llibres la reina comença a agafar gust a la lectura. I com la lectura li pren molt temps comença a deixar de banda les seves obligacions reials. Aquest hàbit tan perillós com inesperat preocupa enormement a la cort i al govern que faran tot el possible per allunyar la reina del cuiner i d'aquesta nova i perillosa distracció de la reina.
És un llibre molt distret, per llegir al llit abans de tancar els ulls,  entretingut, àgil i d'un tema diferent, no corrent.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Sallent de Gállego-Turmalet-Val d'Aran

Sallent de Gállego-Tourmalet-Val d'Aran

del 10 al 12 d'agost de 2010


Teníem tres dies lliures i vam decidir anar al sud de França, a l'etapa reina del Tour de França que enguany complia el cent anys. Vam pujar, en cotxe!, al Col d'Aubisque, al Col de Tourmalet, al d'Aspin i al de Peyresourde. Molta gent ho feia en bicicleta i segurament gaudien encara més que nosaltres del paisatge i de les meravelloses vistes.
Poc abans de començar el Tour d'aquest any, el dels cent anys,va córrer la curiosa anècdota que ara us explicaré. Era l'any 1910. Henri Desgranges, l'organitzador del Tour de França, va enviar  a un home de la seva confiança perquè fes un primer recorregut per aquestes muntanyes i comprovés si els ciclistes podien passar-hi. Aquest home, Alphonse Steinès, va pujar en cotxe al Col de Tourmalet, amb una nevada impressionant, tot i ser ja primavera. Per cert, Tourmalet vol dir "camí de mal retorn"... A 4 Km. del cim el cotxe va quedar aturat sense poder avançar per culpa de la neu. Va haver d'arribar al cim caminant, i va arribar quasi congelat al poble de Barèges. Després d'aquesta mala experiència Steinès va telegrafiar a Henri Desgranges dient-li que la ruta era perfecte i que estava en molt bones condicions. El Tour va passar aquell any pel Tourmalet i un dels ciclistes, Lapize, després de patir les conseqüències del mal camí, va cridar: "assassins, assassins!" als organitzadors.
Després de cent anys el camí de terra ja no hi és i al seu lloc hi trobem una magnífica carretera plena de corbes i amb unes vistes d'una bellesa excepcional.
Però la primera nit vam dormir a Sallent de Gállego, després de dinar a Aïnsa, poblet encantador, molt turístic. A la tarda vam passejar per la Vall d'Ordesa, que ja havíem visitat fa molts anys. Dóna gust caminar per aquest Parc Nacional, enmig dels arbres i amb el soroll de l'aigua... Sallent és poble d'hivern, per anar a esquiar. Els hotels i restaurants es toquen uns als altres, però essent com és Pirineu la vista de les muntanyes t'acompanya i et conforta.
L'endemà, passant per Eaux-Bonnes, amb una carretera plena de corbes, meravellosa, vam fer els 4 Cols amb un sol de justícia i un cel blau que enamorava.
Vam dormir a Bagnères-de-Luchon i l'endemà, a través del Port de Portillon vam arribar a la Vall d'Aran. Vam visitar els Ulls del Jueu i Artiga de Lin recordant els 15 dies que hi vam passar amb amics fa ja una pila d'anys i totes les excursions que vam fer. Ara les faríem més tranquil·lament però crec que hem de tornar-hi.

Tres dies, dues nits, suficient? per trencar una mica l'estiu amb fills i néts... que t'esgoten però que enyores l'endemà que són fora de casa!