dijous, 21 d’octubre del 2010

Cuentos que me apasionaron






Cuentos que me apasionaron
Ernesto Sábato

Planeta

Octubre 2010




Ernesto Sábato, nascut a Buenos Aires, ens ofereix una selecció de contes que a ell li van agradar en especial en algun moment de la seva vida. La tria la va fer poc abans de morir tot recordant els primers llibres que va llegir en una petita biblioteca d'un barri de La Plata. Els autors que ha trit són ben coneguts i els contes, com és d'esperar, estan molt ben escrits. Amb tot, jo no els hagués triat tot i reconèixer el seu valor. Algun d'ells m'ha agradat força, però d'altres, els he trobat redactats en un estil que ara, a i, em costa de llegir. L'últim conte, de Dostoiesvski, no em recorda gens ni mica al Dostoiesvski que jo havia llegit i fruït; és un conte amanerat, novel•leta rosa, que té valor perquè està ben escrit i ben pensat, però que no em deixa cap interès per rellegir-lo un altre dia.
També hi ha contes de Kafka, de Gogol, de Stevenson, de Borges, de Böll, i de Yourcenar, entre d'altres. Algun dels contes m'ha agradat força, però en general considero que no va triar el millor de cada autor. Amb tot, el fet de ser contes curts, fa que sigui fàcil i entretingut de llegir.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Fundació Dalí




Fundació Dalí

Figueres

19 d'octubre de 2010



Hem estat visitant a Figueres la Fundació Dalí amb un grup del Col•legi d'Enginyers. Val la pena tenir una bona guia que t'expliqui detalls i històries del que vas veient.
Sembla que Dalí era molt tímid i quan tenia una entrevista dia: "vaig a vestir-me de Dalí", i així, creant un personatge, li passava la vergonya. Dalí volia ser enterrat a Púbol amb la seva estimada Gala, però després del incendi del castell i instal•lat a Figueres a la seu del Museu, va decidir que l'enterressin dins el museu, en un lloc on pogués "estar" amb la gent que contemplava la seva obra. La idea de Dalí era que la vida tenia tres fases: gestació, vida i resurrecció, i per això està enterrat en una mena de cripta -gestació- i la gent passa per allà i s'hi troba la tomba de Dalí, la majoria de vegades sense saber-ho.
Ell va decidir personalment on havia d'anar cada obra concreta i s'ha respectat el seu desig.
L'edifici havia esta un teatre i només entrar et trobes en una mena de platea on tots els palcs estan plens de figures en diferents posicions que recorden els òscars; i enmig del patí un cotxe, un Cadillac, regal a Gala i que ella conduïa -només n'hi ha sis com aquest en el món- amb una figura enorme que simbolitza la Victòria de Samotràcia dalinitzada...
No puc parlar de totes i cada una de les pintures que hi vam veure però sí vull comentar-ne un parell. A sobre l'entrada hi ha una enorme pintura que simbolitza Déu pare i mare; té un braç i una mà d’home i un de dona. I també un pit masculí i un femení. La diferència dels pits consisteix en un petit dibuix en el mugró:un espermatozoide en el de l'home i un òvul en el de la dona. Aquesta pintura està`plena de simbolismes, però m'allargaria massa explicant-los, Haureu d'anar-hi i demanar una guia que us expliqui. Val la pena!

La pintura coneguda de Gala, l’home amb un pa am cap, la panera del pa, i un sostre amb també moltes referències i que el que primer es veu i de manera extraordinària són dos parells de peus que sembla que pugin al cel. I també el quadre de la creació de la llum.
Vam visitar també la col•lecció de joies, meravellosa i simbòlica tota ella; hi ha uns elefants amb potes molt fines i estilitzades que volen donar a entendre que un animal pesat com un elefant també es pot elevar amb lleugeresa cap a les altures.
Van explicar-nos tantes coses que moltes d'elles ja n'hi recordo; se m'han barrejat i crec que necessito tornar-hi i passar-hi més estona.
Dalí no pinta res perquè sí, sense motiu; tot té una explicació, i si te l'expliquen i tu ets receptiu ho entens i gaudeixes de la seva obra.
Dalí pot ser un pintor meravellós si intentes entendre'l i posar-te al seu lloc; és un geni, una mica boig, però un geni!


dissabte, 16 d’octubre del 2010

Castell de Montjuïc



Castell de Montjuïc

16 d'octubre de 2010




Ahir va fer 70 anys que el President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) Lluís Companys era assassinat per ordre de Franco en el castell de Montjuïc. La guerra civil ja havia acabat però no els assassinats que encara tenia pendents el dictador. És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.

Avui ens han deixat dos néts a casa i hem aprofitat per portar-los al castell, que el coneguessin, que veiessin els canons, canons que van servir per bombardejar Barcelona sota la regència d'Espartero l'any 1842, i l'any següent sota el general Prim; les meravelloses vistes de Barcelona que es dominen des d'aquest recinte i, de pas, explicar-los una mica la història recent de Catalunya. Que sentin noms com Companys, Macià, guerra civil, dictador, que comencin a entendre que les guerres són sempre dolentes pels dos bàndols, i que es fa molt mal i fa patir molta gent. No espero que recordin tot el que els hem explicat però sí que els noms els sonin com també l'assassinat d'un president de la Generalitat.
Hem fet el recorregut fent servir tots els mitjans de transport possibles, ferrocarril, metro, funicular, telefèric... Hem vist les piscines olímpiques, i hem seguit caminant i quan finalment volíem agafar l'aeri per anar a parar a la Barceloneta ens hem trobat que tancaven de 2 a 3, "per dinar". Hauríeu d'haver vist les rialles dels estrangers davant aquesta extravagància. No poden fer torns, com tothom? No és normal que un dissabte et trobis amb l'aeri tancat durant una hora pe dinar! Hem agafat un autobús i hem anat a parar a la Plaça Catalunya. Tota la muntanya de Montjuïc lluïa amb el sol esplèndid que ha fet avui, l'helicòpter que dóna la volta per Barcelona no parava d'anar i tornar, el mar d'un blau netíssim i amb els vaixells a port feia goig de mirar. Tot plegat fa que pensis que val la pena de tant en tant quedar-te a Barcelona i anar coneixent o ensenyant aquesta nostra bonica i estimada ciutat. Hem dinat i amb els nens ja cansats hem tornat cap a casa.
És molt diferent anar amb dos néts que amb vuit. Hem pogut parlar amb ells, riure, jugar i passar un bon dia. Ho haurem de fer més sovint agafant només un parell de néts cada cop!


dijous, 7 d’octubre del 2010

Tuper?

Màrius Serra ens sorprèn, com de costum, amb paraules i expressions que no coneixíem. Gràcies!

7 d'octubre de 2010


Tuper?

La setmana passada, a Sabadell, vaig trobar un munt de particularismes lingüístics. Els més cridaners són els gastronòmics: l’estrep (pegadolça), el petador (fuet), les xurruques (els quicos de blat de moro) o les xips (patates fregides). Les “Paraules en ruta” que fem cada dilluns amb l’Espartac Peran al “Divendres” de TV3 m’han permès constatar que la majoria de particularismes lèxics tenen a veure amb l’estómac. Per això, quan en el procés previ d’investigació el sabadellenc Cesc Prat em va brindar l’expressió “anar tuper” el primer que em va venir al magí va ser una carmanyola (un tupper, allò que els aimats veïns de Terrassa anomenarien una taifa). I no. “Anar tuper” vol dir tenir dificultats de mobilitat, ja sigui per lesió temporal o per discapacitat permanent. Alguns sabadellencs confonen l’anar tuper amb l’anar torpe, la qual cosa podria indicar-nos que ens les havem amb un castellanisme. Doncs no. Prat ha escatit que el tuper de Sabadell no deriva del torpe castellà, sinó de l’adjectiu talper, definit a l’Alcover-Moll com “Calmós, encongit, que va lentament com un talp (Lluçanès)”. Qui va tuper, o talper, camina com si ho fes a les palpentes.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 7 d'octubre de 2010

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Miquel Barceló 1983-2009



Miquel Barceló 1983-2009
Caixaforum
amb Isabel Larruy

6 d'octubre de 2010

A Miquel Barceló l'has d'entendre; algú t'ha d’explicar la seva filosofia, què hi ha rere cada pintura seva. I així aconsegueixes ficar-te en el seu món i gaudir del seu art. Comencem per dir que Barceló utilitza tot el que dóna la natura per realitzar la seva obra: caps de rap, femta humana, fruita i verdura, espagueti, arròs,... i tot el que puguis imaginar-te. Per sort tot això arriba al museu ja sec i sense cap mena d'olor, o pudor!


 
En totes les seves obres hi posa algun element de la Mediterrània; ell és de Felanitx, Mallorca, i les tomàtigues surten pertot.
De petit el seu avi el va deixar entrar a la seva biblioteca i d'aquest record n'ha fet un quadre que jo trobo bellíssim: un gran finestral que dóna el mar, llibres pertot i ell, tal com es va sentir entrant en aquell "santa sanctorum": petit, poca cosa davant la immensitat de saber que hi havia allà dins, despullat i en plena erecció que vol significar la descàrrega d'adrenalina que dóna després lloc a una obra.
Cansat i atabalat d'Europa li van recomanar anar a l'Àfrica. A Mali va descobrir com vivien i lluitaven aquells països. Va viure allà i va pintar quadres molt significatius. I en veure la ceguesa de tants i tants nens i grans va fundar un hospital que ha retornat la vista ja a una pila de gent, alguns dels quals els té pintats en aquesta exposició. Però el més impactant per a mi ha estat la representació d'una cabra a la creu; pot escandalitzar si no t'expliquen el camí que el va portar a pintar així a la cabra. La cabra dóna la vida a molta gent. La seva llet alimenta a nens i vells; la seva sang, xuclada directament d'una ferida que li fan cura a molta gent. Tot s'aprofita d'aquest animal. Li deuen la vida. I ell ha volgut posar dues cultures ben diferents de costat. Per a nosaltres Crist és el nostre aliment en l'Eucaristia, la seva sang vessada ens ha salvat i a la creu va morir per nosaltres. Per a ells la cabra és el seu aliment, la seva sang els salva i és a través d'aquesta cabra que Barceló ens vol fe veure la vida i la salvació d'aquesta gent. És un quadre impressionant, del qual no he trobat cap fotografia. I em sap molt greu.
Acaba l'exposició amb la pintura del fulletó; ell mateix representat com un goril•la. El va presentar a la Biennal de Venècia 2009. Sempre pintava agenollat i amb les dues mans, en posició de gos; ara, cansat perquè la fama pesa, ha de seure; i ens alerta que en aquest món tot el que sigui art, literatura, música està en camí d’extingir-se, com els goril•les, i per això ha triat aquesta representació.
Té una colla de aquarel•les molt boniques, fetes molt ràpidament, lleugeres, amb pocs traços, però que defineixen perfectament un paisatge o una situació.
En entrar al museu hi ha una escultura enorme representant un elefant potes enlaire i sostingut només per la trompa. Ens vol dir amb aquesta representació que tots els nostres valors estan capgirats, potes enlaire, i el pobre elefant està buscant l'equilibri i nosaltres acabarem igual si no fem alguna cosa per a recuperar aquests valors.
Moltes coses em queden al tinter, però he sortit de l'exposició, satisfeta, impressionada, i amb ganes de conèixer millor l'obra de Miquel Barceló.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Palauet Albéniz i Jardins Joan Maragall


 
Palauet Albéniz i Jardins Joan Maragall

Festes de la Mercè
25 de setembre de 2010

Només un cop l'any, per la Mercè, obre les seves portes per poder ser visitat el Palauet Albéniz. Els jardins es poden visitar tots  els caps de setmana però no el Palauet.
Aquest any hi hem fet cap i ens ha agradat molt. Els jardins són molt agradables, per passejar-hi, per seure i llegir una estona, per jugar amb els nens... Una amiga em comentava que el seu somni és anar-hi un vespre vestida de llarg i ballar un vals! I val la pena contemplar la vista de Barcelona des dels jardins.
Hem fet una bona estona de cua per entrar al Palauet, amenitzada per uns majordoms i cambreres que es ficaven amb tothom i feien riure. Com queia un sol de justícia anaven repartint paraigües blancs i verds i ventalls molt divertits.
Un cop dins pots veure unes pintures de Dalí que evoquen al·legòricament la ciutat i la cultura. Es visiten unes sales amb tapissos de Goya, una sala amb una claraboia immensa i molt bonica, les cuines, i un menjador per a 40 persones que ja m'agradaria tenir a casa quan ens trobem tots...
El palauet Albéniz té el seu origen en el Pavelló Reial construït per als reis d'Espanya amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929. És d'estil neoclàssic i es va construir coincidint amb urbanització de la muntanya de Montjuic.
Actualment és sovint utilitzat com a escenari d'actes de protocol, honor i representació de l'Ajuntament de Barcelona i també com a lloc d'acolliment i recepció de personatges il·lustres de la ciutat. És també la residència que la ciutat ofereix a la Família Reial.
Els jardins Joan Maragall, d'estil clàssic afrancesat, van ser ampliats, dècades després, gràcies a l'enderrocament dels dos pavellons més propers, el Palau de les Missions i el d'Art Modern. Arbres, flors, parterres, brolladors i salts d'aigua, camins per perdre't i moltes escultures de regust clàssic, la majoria representant la figura femenina. Hi podem trobar obres de Ernest Maragall Noble, Lluïsa Granero, Joan Rebull, Enric Monjo, Josep Miret, Frederic Marés,... entre altres. Una de les escultures, homenatge a la sardana, està sobre un pedestal on s'hi pot llegir:


Tota ma pàtria
cabrá en eixa anella,
i els pobles diran;
la sardana és la
dansa més bella
de totes les danses
que es fan i es desfan




Us recomano una passejada per aquests jardins per gaudir de la bellesa i la tranquil·litat, la serenor, que et transporten molt lluny d'aquesta nostra estimada ciutat tan sorollosa i poc verda.

En el telar del misterio


En el telar del misterio
de Maritxu Ayuso
Tejiendo vida, hilando misterio
Pròleg de Pere Casaldàliga


Serie Prímula - Ediciones Torremozas

Setembre del 2010

Tu y yo no precisamos más evidencia que la sed
Olga Orozco


La Maritxu ha publicat un llibre de poemes. Ja en coneixeu algun que he publicat al bloc però aquest llibre ha estat una sorpresa.
Diu Pere Casaldàliga en el pròleg: Todos los poemas de Maritxu giran, en círculo obsesionado, en torno al Misterio. Cantan o gritan el Misterio mayor, manantial de todo amor y de toda vida. El yo de Maritxu se descubre en estos poemas como un yo castigado entre el amor total y el vacío doliente.
... Quien lee poesía ha de recrearla; el poeta abre pistas, provoca emociones, convida a hablar com palabras que valgan la pena y la alegría. Toda poesía verdadera es un convite a la complicidad en el sentir y en el decir, en dolores de parto compartido.
He llegit alguns poemes. Reconec que em costa entendre què vol expressar la Maritxu, què vol ella que entenguem, o què em diuen a mi aquestes paraules que venen expressades amb un rerefons de l'Amèrica llatina, del Matto Grosso que ella tant s'estima. Espero estar a l'alçada i, llegint a poc a poc, sense presses, deixar-me envair, inundar per les paraules i pensaments forts, durs i alhora delicats que ens dóna la Maritxu.
Gràcies, Maritxu!