Conjunt Aina

Conjunt Aina

15 de novembre de 2011


He fet un conjunt per l'Aina, la nena que ha de néixer del Xavier i la Mariona. El pantalonet és de roba i el trobo divertit. Espero que els agradi!

T'estimo

T'estimo
*Pitx, Potx i Mari Cuetes*

Teatre Poliorama

13 de novembre de 2011

Aquest muntatge, estrenat en la 8a edició de VIU EL TEATRE, és una versió adaptada al català de l'èxit infantil "Maite Zaitut" de la famosa companyia basca "Pirritx, Porrotx eta Mari Motots". Va ser l'espectacle més vist al País basc quan es va estrenar i el disc amb les seves cançons va ser el nº 1 en vendes.

Autor: Katxiporreta
Adaptació de David Lilio i Aran Zulaika
Director artístic: Lluís Juanet
Col·laboradors: Anna Llort, José Plaza i Núria Garcia

Musical de pallassos amb un teatre ple de gom a gom de nens i nenes a partir de 2 anys. Potser m'agradaven més els pallassos d'abans. Els d'ara canten i canten i trobo que no fan riure gaire.

Anacleto és un gitano que viu en una caravana i espera l'arribada de la seva néta Mari Cuetes. I amb els seus amics  Pitx i Potx vol preparar una gran festa. Però no tot surt com voldria.

Penso que aquesta petita obra està dissenyada per fer una exaltació al món gitano, amb bandera inclosa, cosa que els nens no crec que entenguin per res.

La Jana i la Nina van sortir dient que els havia agradat però igual que amb Geronimo Stilton vaig sortir contenta i encara ara els meus néts se'n recorden de l'obra, aquesta crec que en pocs dies l'hauran oblidada.

Manual de cronopios

Manual de cronopios
 de Julio Cortázar
Introducció de Francisco J. Uriz
Ediciones de la Torre
Alba y Mayo
Narrativa

Noviembre de 2011

He rellegit el Manual de cronopios i una vegada més m'ho he passat d'allò mé bé amb el món imaginatiu de Cortázar. Potser perquè tinc poca imaginació admiro i gaudeixo de la imaginació dels altres. Us el recomano!

Un cronopio pequeñito buscaba la llave de la puerta de calle en la mesa de luz, la mesa de luz en el dormitorio, el dormitorio en la casa, la casa en la calle. Aquí se detenía el cronopio, pues para salir a la calle precisaba la llave de la puerta.

I què és un cronopio? No ho sé però Julio Cortázar va articular tot un llibre de contes sobre els cronopios, les esperances i les fames.

Un aragonès afincat a Estocolmo troba aquest llibre de contes que li han recomenat uns amics d'Urugai. ¿Qué cosa más natural, como diría Cortázar, que dos uruguayos hablen en Estocolmo de un autor argentino con un aragonés ex alumno de los escolapios? I s'enamora dels cronopios i crea un club de cronopios.

En aquest llibre hi ha una llarga introducció de Francisco J. Uriz on ens posa exemples de cronopios i ens explica la vida del club i les trobades amb Cortázar. Després ens presenta una antologia de l'autor.

És un llibre curiós, distret i divertit, i sobretot molt, molt imaginatiu. Una de les descripcions que fa Cortázar i que m'encanta és la de "Instrucciones para subir una escalera". Mai podia imaginar-me tot el que ell ens arriba a explicar per fer fer una cosa tan senzilla com pujar un esglaó!.

Diu Cortázar: Un cronopio es una flor. Dos son jardín.  i Francisco J. Urix ens diu també: Nada más parecido a un cronopio que un niño, impertinente, creativo, vital, desconcertante... Este Manual quiere que ellos. los pequeños cronopios, se alimenten de lo que éstos prefieren: la imaginación que los transforma en flores. Por eso es una auténtico Manual para imaginativos, capaces de inventar nuevos mundos y de poblarlos de cronopios.

Raoul

Raoul
de James Thiérrée

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

4 de novembre de 2011

Direcció, escenografia i interepretació: James Thiérrée

Excel·lent!!! No ha defraudat gens l'obra tot i que darrere de La Veillée des Abysses semblava que no podia superar-se. Però aquest nét de Charles Chaplin, nascut al circ i vivint-hi amb els seus pares, té recursos suficients per fer una obra intimista i en solitari magnífica.

Bé, jo explicaré el que m'ha semblat a mi, quin significat li he donat al que anava veient. I pot ser que m'equivoqui.

D'entrada tot l'escenari és com un munt de veles de vaixell mig tombades pel temporal. Raoul torna a casa seva, al seu interior, i troba un munt de xatarra que amaga la seva intimitat. A cops es fa pas i quan aconsegueix entrar-hi troba un intrús, no es reconeix. Lluita amb ell i ja sol, superat aquest moment de no reconeixement, no troba el seu lloc en ell mateix. No troba la posició correcta, tot li és estrany.

Lluita amb les seus malsons representats per uns animals espectaculars -bravo pels dissenyadors!-, dos peixos i un enorme elefant, i finalment va destruint totes les parets de casa seva, a poc a poc però amb energia fins que sembla que comença a trobar-se a gust amb ell mateix. Crec que l'elefant, que surt al final de l'obra, vol significar la necessitat d'acompanyament, de sentir-se agombolat, que sent Raoul quan comença a trobar-se a ell mateix.

Tot això fent servir el seu cos àgil i elàstic, moments de circ, moments de mim, moments que et recorden el seu avi... Raoul no para, sempre està en marxa, lluitant contra ell mateix o contra els elements, fent la delícia dels espectadors que no ens podem creure que es pugui fer tanta cosa dalt d'un escenari. L'escena del marc del quadre, la de quan seu a la butaca i no troba la posició, la seva lluita amb els animals, la seva tremolor... tot és l'exercici d'un geni d'aquest món barreja de mim, de circ, d'actor i d'una vitalitat exuberant.
Quan comença l'obra i embesteix el munt xatarra que és casa seva, fa el descens com en càmara lenta, excel·lent... I al final de l'obra realitza una rapidíssima ascenció en vertical i desapareix. Genial final d'obra!

Espaguetis amb cloïsses

Espaguetis amb cloïsses

29 d'octubre de 2011

Avui han vingut els germans a dinar a casa. Teníem pendent el formatge de Pag  i el vi Malvazija que vam portar de Croàcia. He fet també musclos al vapor, menjar típic de Croàcia i a més els espaguetis amb cloïsses. No els havia fet mai i han sortit molt bons. Per això us paso la recepta -de la Isabel del peix-.

Poseu molta ceba tallada molt fina a la cassola amb oli i deixeu-la fer una bona estona a foc baix. Afegiu-hi després una picada d'all, julivert, bitxo picant i vi blanc i deixeu-ho coure una mica més. S'hi posen els cloïsses i amb la cassola tapada espereu que s'obrin. Mentre, bulliu els espaguetis, els escorreu i els afegiu a la cassola i remeneu bé. Es serveix ben calent.

Ha tingut molt èxit, tant això com el formatge. Però el formatge és més difícil d'anar a buscar...

Bon profit!

Croàcia i Eslovènia 4 - Trogir, Sibenik, Opatija

Croàcia i Eslovènia 4
Trogir, Sibenik, Opatija

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Després de dormir a Salona, petit poble amb restes romanes i totalment reconstruït, fem camí cap a Trogir.

Trogir: Trogir és una illa comunicada amb el continent per un pont i amb una altra illa, Ciovo, molt gran, amb un altre pont. La ciutat està emmurallada i dins les muralles hi ha un munt de monuments, sobretot esglésies. El motiu és que als segle VII va ser seu episcopal i per això es van construir tants edificis religiosos, i de retruc, cases palaus. Els carrers estrets, balconades i art pertot.

El rei de Nàpols va perdre la guerra i va vendre la Dalmàcia als venecians. El seu símbol és el lleó que trobem per tot arreu. Si el lleó té un llibre obert vol dir que la ciutat va se conquerida sense violència; si el llibre està tancat va ser amb una guerra.

Entrem per la Porta del Terra Ferma, coronada amb l’estàtua del bisbe Jean de Trogir. La porta oposada, la del Mar, que dóna al pont per anar a Ciovo té a tocar una petita lògia que servia per poder descansar o dormir als viatgers que arribaven a Trogir quan les portes eren tancades. Ara està oberta pels laterals i és una botiga de souvenirs! Des d'aquí podem veure la Fortalesa del Camarlengo que no vam tenir temps de visitar.

Dins la ciutat cal remarcar la catedral, romànica, dedicada a Sant Llorenç obra del mestre Radovan, 1240, amb un pòrtic molt treballat amb escenes de la Bíblia i de la vida diària. Podem veure dos lleons que aguanten a Adam i Eva; les columnes sota els arcs les sostenen turcs i jueus, demostrant la inferioritat amb que l'església d'aquella època veia a aquestes persones. També podem veure escenes de la vida ordinària com la matança del porc i feines de les quatre estacions de l'any. Pots passar-t'hi estona mirant i sempre descobreixes alguna cosa nova. És molt bonica! El campanar és una barreja de gòtic, gòtic venecià, renaixement i barroc, tot hi és representat en els diferents pisos.

Enfront la catedral una gran lògia, antic tribunal, on es feien els judicis oberts al públic. És un porxo obert, amb un sostre de fusta molt ben conservat i amb diferents escultures entre elles una al·legoria a la justícia. I davant la catedral el Palau Cipiko, amb finestres gòtiques i en el porxo la escultura d'un gall, trofeu recuperat de la proa d'un vaixell turc capturat el 1571.

Adossat a la lògia hi trobem la torre del Rellotge on actualment podem contemplar les fotografies dels morts de Trogir durant l'última guerra. I a la façana una escultura de Sant Sebastià que els va lliurar de la peste.

Palaus, esglésies i molt carrerons. I no vam poder entrar perquè estava tancada a la col·lecció Kairós on es troba un baix relleu hel·lenístic del S III a. de C. que representa al déu Kairós, el de l'instant propici. Porta un floc de cabells sobre el front però la resta del cap és ben calb. Per això diuen que quan es presenta l'ocasió l'agafis de cara, pel floc de cabells; si la deixes passar els dits se t'escorren per la calba i l'ocasió no torna. No diuen en castellà: La ocasión la pintan calva?. Jo em vaig comprar un penjoll amb Kairòs que llueixo molt orgullosa i feliç.

La part de mar que volta l'illa està plena de petites embarcacions i el mar, com sempre en aquesta part de món, és d'un transparent meravellós. Però no hi ha ni mica de platja; sempre roques. Vistes magnífiques.
Abans de marxar passem per un mercat del carrer de tots colors i finalment trobem formatge de Pag i en comprem per menjar en família. Aquest formatge és conegut perquè a la illa de Pag l'herba és molt curta i escassa i amb molta sal del mar; les ovelles han de caminar molt per alimentar-se i el resultat és un formatge d'un gust especial, fort, diferent, boníssim!

Amb pena marxem de Trogir però sabem que ens espera autocar i la visita a Šibenik.

Šibenik: Va ser la primera ciutat croata i només tenia entrada per mar. A l'entrada del braç de mar hi tenien un forrellat que impedia el pas dels vaixells a la nit.

El guia va comentar que la gent de Sibenik era molt més alta que la de la resta de Croàcia; i és veritat, i ha donat a més bons jugadors de bàsquet.

La primera notícia que tenim d'un rei croat és de l'any 1066 i és una carta que firma Petar Kresimir IV de qui trobem una majestuosa estàtua camí de la ciutat antiga de Sibenic, en uns jardins de cara al mar.

Passem per les muralles de la ciutat amb una fornícula amb Sant Miquel i al costat, integrat amb la muralla, han edificat la biblioteca, tota de vidre.

Entrem a la ciutat vella i veiem les cases amb uns suports de pedra foradats; servien per posar cordes de casa a casa i penjar-hi els pernils perquè s'assequessin. I també veiem cases amb reforços de ferros per por dels terratrèmols.

I també pedres adossades a les parets amb aigua pels gossos!

Escala i plafó de la Trinitat a l'església del Sant Esperit. 

 Arribem a la Catedral de Sant Jaume, un gran edifici construït sobre una església romana. L'arquitecte va ser Juraj Matvejen Dalmatinac, Jordi de Dalmàcia, de qui ha una estàtua a les portes de la catedral, obra de l'escultor Mestrovic. La Catedral és d'estil gòtic florit, però quan va morir Joan de Dalmàcia el seu successor va continuar seguint l'estil renaixement toscà. És Patrimoni de la Unesco 2001. Tot i el valor i la bellesa de dintre la Catedral el que crida més l'atenció és l'exterior. Té un fris amb 74 caps de prohoms de Sibenic de l'època. Això no era gens corrent, sempre hi posaven motius religiosos; és un començament de cultura humanista.

A la dreta de l'altra major i baixant quatre esglaons arribem al Baptisteri, obra també de Jordi de Dalmàcia. Tot ell sembla fet de puntes al coixí amb pedra gòtica i les figures molt expressives. Hi ha la imatge de Déu Pare i de l'Esperit Sant, no del Fill ja que diuen que a aquest el representa la persona a qui estan batejant.

Hi ha més esglésies però sobretot hi ha mar, mar blau i lluminós com mai no he vist!  

I tornem a l'autocar cap a Opatija on dormirem.

 

Opatija: N'hi diuen la Niza de Croàcia. És una ciutat bonica d'estiueig amb esplèndids jardins, com els de Villa Angiolina,  i cases i hotels a dojo. A tocar de l'aigua hi ha la escultura de la Noia del Mar, estilitzada i bonica però que no la veus de cara; la veuen els qui arriben per mar.

Els jardins són d'una vegetació de barreja de xiprers i pins amb palmeres, glicines, buguenvíl·lies i tot tipus de flors i plantes. I entremig una estàtua de Miroslav Krleza, escriptor i poeta croata del segle XX.

Estàvem, però, tan cansats que poc vam poder passejar i l'endemà al matí marxàvem d'hora.

-anar a Croàcia-Eslovènia 5, Pula, Robinj, Poreç-

Una vella, coneguda olor

Una vella, coneguda olor
de Josep Maria Benet i Jornet

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

28 d'octubre de 2011


Direcció: Sergi Belbel
Actors: Sara Espígul, Mercè Arànega, Imma Colomer, Maife Gil, Fina Rius, Gemma Martínez, Pau Roca, Pep Ambròs, Quimet Pla

Obra de joventut de Benet i Jornet. Ens mostra la vida en un pati de cases de barri treballador. Maria, de dinou anys i verge, educada amb beca a col·legi de monges, no suporta les xafarderies del veïnat ni la seva gent.

Ens parla d'una època que pels que ja tenim una edat, ens porta molts records. "Nena, això és cosa de nois, no de noies; els nois s'han de desfogar". O encara pitjor: "pels nois és una necessitat, per ales noies és vici..." La mare de la Maria troba normal que el seu fill vagi a desfogar-se al carrer de Robadors i després a veure la seva novia. La Maria no hi està d'acord. I que la Maria treballi vuit hores venent peix al mercat i després no pari a casa, mentre el germà arriba de la feina, s'arregla i surt.

Hi ha un moment on es parla que volen construir una avinguda i tot el barri anirà a terra. A la Maria se li eixampla el cor! Però tot queda només en paraules. I ella és víctima de l'aprofitament del seu enamorat. Ningú no l’entén ni la pot entendre. L'han educada les monges en un altre ambient i mai més tornarà a ser del barri.

L'escenografia és perfecta, amb els patis, les persianes, les escales, les veïnes... L'Imma Colomer se supera a ella mateixa i la Mercè Arànega està magnífica. La gran sorpresa és la protagonista, la Sara Espígul que jo no recordo en cap altra obra i que treballa magníficament. Bravo!

L'obra és un quadre de costums, un anunci del que després seran les sèries de TV que ens oferirà l'autor.