El Quixot al Congo
de Xavier Aldeoka
Columna
Març 2023
Sempre m'ha agradat llegir coses sobre l'Àfrica. I quan vaig veure aquest llibre amb un recorregut per tot el riu Congo me'l vaig comprar a l'acte i vaig començar a llegir.
Aldeoka és reporter i ja porta més de 20 anys rondant per l'Àfrica. El seu somni, ja de petit, era navegar per tot el riu Congo a la manera de la gent del país. I veiem com una cosa que pot semblar romàntica i meravellosa es pot convertir a estones en un infern.
El Congo és un riu amb moltes cares. Tan aviat es presenta navegable i tranquil com t'has d'encarar en aigües turbulentes i cascades, trossos en què has de viatjar a peu, o amb moto, perquè el riu no és sempre navegable, t'has d'enfrontar, negociar, amb grups rebels que s'han fet amos de la zona, i sovint t'has de quedar amagat a la barcassa perquè si veuen un home blanc corre perill ell i els que l'acompanyen.
El Quixot té poc protagonisme o jo no l'he sabut veure. El va agafar per llegir-lo durant les llargues hores de navegació pel riu però només l'anomena tres o quatre vegades. I una per explicar que el van advertir que la gent en veure'l amb un llibre tan gros tenien por d'ell...
En aquells primers passos, el riu discorria encara benèvol, amb un corrent gairebé estancat. Més tard descobriria que, al llarg dels seus 4.700 km, el riu canvia constantment de de color i de personalitat. De vegades plàcid i mansoi, d'altres atroç, rebel, gairebé assassí.
Ha estat sempre així, al llarg de la història. Mentre que l'arbre gegant aquàtic de l'Àfrica, el riu Nil, ha estat la porta d'alguns dels imperis més importants de la humanitat i ha albergat a les seves ribes fèrtils egipcis, nubis, xíl·luks, grecs i romans, el Congo no s'ha deixat domesticar mai. Si bé la presència humana a la conca del riu està documentada com a mínim des de fa 200.000 anys per la troballa de restes de comunitats de pescadors o caçadors-recol·lectors, cap regne local no ha establert un poder preponderant , amb grans ciutats, a llarg del seu recorregut. El Congo sempre ha estat indòmit i insurrecte. No ha cedit mai les regnes del seu corrent a ningú.
El riu ha estat un vehicle de transmissió de les cultures dels pobles que viuen aquí, de la barreja. La gent s'ha desplaçat sempre pel Congo i ha conegut altres realitats i pobles. El riu porta persones i mercaderies, però també missatges. És una font d'inspiració.
-T'agrada el cafè?
Pensava que m'estava convidant a prendre'n una tassa, així que vaig dir que era molt amable però que no calia.
-No -va insistir-, vull saber si t'agrada el cafè.
-Sí -vaig respondre, confós.
-I t'agrada endolcir-lo amb sucre?
Me'l vaig mirar amb perplexitat i ell no va esperar resposta.
-La rutina confortable dels europeus és herència d'aquell dolor.
Cada tassa de te o cafè , cada cullerada de sucre, cada grapat d'arròs o cada suau peça de roba de cotó, denunciava en Kalunga, són el ressò d'aquells primers esclaus africans que es van deixar la pell, sovint la vida, a les plantacions del Nou Món. A l'Àfrica li va tocar perdre.
-Les persones van deixar de ser persones. Eren un botí de guerra, un producte, una mercaderia que servia per enriquir-se.
Un dia a la barcassa, en saber que era de Barcelona, li pregunten per Gaudí, per Miró Per Picasso... Ell, avergonyit pensa que no coneix cap pintor ni referent de terres congoleses i pregunta per algun pintor conegut.
Te'n diré dos, un home i una dona: Albert Lubaki i Antoinette Lubaki. Eren marit i muller, i la seva obra és fantàstica. I, dels contemporanis, Chéri Samba. És capaç de resumir el Congo en un sol quadre!
Cap al final del viatge i dirigint-se a un noi molt jove que no planificava res li va dir que si no s'acostumava a preveure les coses tindria problemes. Un mariner li va dir:
No es tracta només de falta d'educació o d'una qüestió de mentalitat -va assegurar-. Els blancs teniu moltes hores per pensar en demà perquè el present us ocupa menys temps. Des que sou petits us eduquen per planificar. Molts congolesos estan massa ocupats en l'avui per sumar-hi les dificultats del demà.
Quina lliçó!
El Congo ha estat un viatge de renúncies. Vaig renunciar a la tecnologia, que m'hauria fet arribar abans, vaig rebutjar el confort de les barques ràpides, dels hotels cars i de les comunicacions senzilles, i vaig refusar la seguretat dels avions, que haurien disminuït el risc pel camí. Al gran riu de l'Àfrica vaig renunciar conscientment a la certesa a canvi de calma per observar i escoltar, a canvi de l'èpica que dóna valor a cada pas, a canvi de temps per gaudir de la travessia i a canvi d'aprendre i comprendre. A canvi, en definitiva, de sentir-me viu.
He presentat tres o quatre moments del llibre que vull recordar però la història és llarga i complexa. Sort en té dels amics que va trobant pel camí, de la bona gent que l'ajuda, perquè les situacions per les que passa no són gens fàcils ni segures. Aconsegueix fer realitat el seu somni, vivint i viatjant com la gent del país, en barcasses amb 5 vegades més gent de la que hi cap, sense horaris, amb rebels a cada cantonada però vivint sempre aquell esperit que tenen la gent de l'Àfrica que, malgrat tot, somriuen, canten i ballen.
M'ha agradat molt el llibre. El recomano!
