Antoni Gaudí: quan la pregària brolla de la pedra

Antoni Gaudí: quan la pregària brolla de la pedra

De Ramon Tremosa

Publicat el dilluns, 8 de novembre de 2010

M'ha agradat aquest article i per això el publico. Gràcies, Ramon Tremosa, per tan belles paraules!

Ahir vaig assistir a la missa del Papa Benet XVI a la Sagrada Família. Havia rebut tot just el vespre abans una invitació del seu Patronat: des que sóc diputat he fet vàries preguntes a la Comissió Europea sobre el túnel que el govern espanyol construeix gairebé a tocar dels fonaments del temple; també vaig fer una intervenció en el plenari ara fa un any i hi he portat alguns diputats del Parlament Europeu, interessats per aquest cas. Vaig ser situat al final d'una filera de cadires, tapat per una gran columna, però vaig poder seguir la retransmissió de TVC gràcies a una pantalla. Benet XVI va fer servir molt més català del què m'havia imaginat i la influència litúrgica del monestir de Montserrat ha estat total en els cants (tots en català), de tal manera que m'hi he sentit molt còmode. El temple per dins és d'una gran bellesa, ple de matisos lluminosos i d'espais altíssims, que conviden a imaginar que no tota la veritat és només aparent i visible. L'home és també un animal espiritual, en la mesura que cerca el sentit de la vida, i l'estètica sovint obre la porta de l'ètica: la bellesa del temple, amb l'orgue i la música coral acompanyant la litúrgia, amb serenor ahir van convidar a elevar l'esperit. I així al final de la missa vaig recordar el que Sarkozy havia dit de Gaudí: que aquest aconsegueix que la pregària brolli de la pedra.

1.- Morten Lookegard és un eurodiputat liberal danès, vicepresident de la Comissió de Cultura del Parlament Europeu. Fa tot just tres setmanes va ser a Barcelona per veure el partit del Barça contra el Copenhaguen i vàrem visitar les obres de la Sagrada Família. A l'entrar al temple va quedar parat: semblava la pel•lícula de Ken Follet del Pilars de la terra!! dotzenes d'operaris s'afanyaven a enllestir els treballs per a que tot estigués a punt. L'arquitecte Jordi Bonet i la membre del Patronat Joaquima Alemany ens van acompanyar en una llarga visita que va deixar astorat en Morten i tots els seus acompanyants. En sortir em diu que Catalunya és l'únic país europeu que està construint una catedral com les que es feien abans (només amb donacions privades) i, enllaçant-ho amb el futbol, em diu que el Barça juga com mai ningú ha jugat abans. Jo li contesto que Catalunya no té explicació racional i ell llavors fa una metàfora molt suggerent: "Catalunya és com la Sagrada Família, un miracle inexplicable per la pressió dels seus veïns per fer-la desaparèixer"... i llavors relaciona aquesta voluntat secular d'assimilació amb el túnel que el govern espanyol construeix a tocar dels fonaments: "quin risc tant innecessari!!".

2.- A mig matí de diumenge, quan va començar el moment de la consagració de la basílica, la llum del sol va entrar amb força per primera vegada dins del temple. Just en el mateix moment que Benet XVI deia en català la frase ..."que brilli en l'Església la llum del Crist"... els núvols que havien entelat el cel tot el matí van ser trencats pels rajos del sol que van irrompre amb força pels finestrals i els vitralls. Aquest sí que va ser un moment Ken Follet, digne de sortir a la sèrie televisiva dels Pilars de la terra que acaba d'emetre La Cuatro!!

Possiblement la pífia més gran de la cerimònia, posats a trobar algun defecte, va ser quan quatre monges van sortir per a fregar l'altar i parar la taula per a la celebració de l'eucaristia: haurien d'haver sortit dos monjos i dues monges, perquè la imatge de masclisme i d'exclusió de la dona va esdevenir de cop i volta massa flagrant... i prou que els monjos de Montserrat i de Poblet paren i desparen la taula!!

3.- Com he dit abans, em va encantar que la litúrgia benedictina de Montserrat impregnés tota la cerimònia. En els meus darrers d'anys d'estudiant, quan ja treballava, per preparar els exàmens m'estava una setmana a l’hostatgeria del monestir de Montserrat. Aquest és un servei poc conegut però disponible per a tothom, atès que la regla de sant Benet exhorta que “l’hoste sigui tractat com el mateix Crist”. Recordo vivament aquelles estades d’estudi intens, combinat amb el seguiment d’alguns oficis, en el més pur ritme de l’ora et labora benedictí. De les laudes matinals (que ara es poden escoltar en directe cada dia a Ràdio Estel) és un autèntic gust per als sentits el parenostre de Rimski-Kórsakov, que canten els monjos a quatre veus, i que he escoltat algunes vegades en esglésies ortodoxes de països de l’Est. També recordo les vespres, que acaben amb un motet cantat per l’escolania, i les completes, que se celebren al cor de dalt, amb tota l’església a les fosques i la Moreneta il•luminada al fons.

"Beata Solitudo, sola Beatitudo". Benaurada solitud, única benaurança. Aquestes paraules formen part de la tradició monàstica i són dures per a la nostra mentalitat moderna, però no pas per això deixen de ser suggerents. Resseguim, per exemple, Elias Canetti, autor de Massa i poder, un assaig del 1960 sobre els mecanismes del món modern que fan córrer a l’home el risc de perdre la seva identitat, segons aquest premi Nobel d’origen sefardita i expressió alemanya: “Qui no sap estar en solitud després no sap ser ell mateix enmig de la multitud”.

4.- La música dels 800 cantaires i de l'escolania de Montserrat van donar una gran brillantor a la missa. Des de cançons actuals fins a l'esclatant Al•leluia de Händel i a altres peces anteriors en el temps, la música ahir em va convidar com mai a elevar l'esperit. Mozart, per exemple, va saber copsar bé l'essència artística del cant gregorià quan assegurava que estava disposat a canviar la paternitat de tota la seva obra per la d’un simple prefaci gregorià de la missa. Cantat a l’uníson, l’espiritualitat que desprèn el cant gregorià ha estat comparada amb l’art romànic: aquesta melodia monòdica és tan nua i ferma com els arcs de mig punt dels temples romànics. La noció de polifonia passa per l’autonomia de diverses veus i per la riquesa de ritmes i consonàncies i constitueix un fenomen paral•lel amb l’art gòtic. El gòtic és a la polifonia el mateix que el romànic és al gregorià: al final del segle XII el dinamisme incipient de l’art gòtic va coincidir amb el de la polifonia, l’art de superposar veus diferents. Per als homes del segle XIII la riquesa de timbres de la polifonia era molt semblant als ornaments i a la llum de les catedrals gòtiques, i mentre el gregorià trobava el seu recinte idoni en la sobrietat dels temples romànics la polifonia, més complicada i diversa, s’ajustava als ideals de l’arquitectura ogival. Podeu sentir, per exemple, els excel•lents enregistraments del quartet Veus del Pirineu, que ha recuperat una part del patrimoni popular religiós, tant gregorià com polifònic, de la tradició d’alta muntanya catalana. I és en el gregorià on es troben l’origen els elements tècnics que serveixen encara avui per compondre i interpretar la música occidental: notes, intervals, claus, tons,modes,escales... Si alguna música ve del silenci, aquesta és el gregorià. Com vaig llegir fa anys, mossèn Ballarín ho resumia en un dels seus brillants jocs de paraules: Déu canta gregorià, Jesucrist toca Bach i l’Esperit Sant bufa Mozart. Gaudí va ser un geni del seu temps amb vocació d'immortalitat i la seva obra és un miracle de bellesa que admiraran les generacions futures. Gaudí ha donat forma a la bellesa i la seva obra és un cant a la bellesa, que des de la seva catalanitat insubornable avui es projecte al món amb tota la seva majestuositat. Com deia Màrius Torres, "Oh diví Pare de la ironia, perquè heu fet tan bells els sentiments humans?"
Ramon Tremosa