Les dones de 1714

Les dones de 1714
de Patrícia Gabancho
Il·lustracions de Francesc Artigau

Columna

Maig de 2014

Molts llibres ens parlen últimament de la guerra de Successió i dels seus principals personatges. Però com passa sempre en aquells temps no es parla gaire de les dones. Les dones han estat sempre relegades a segon pla, rere els seus marits o pares, i sovint eren elles qui donaven les instruccions del que s'havia de fer o com havien de tractar els assumptes amb els altres estats. 

L'autora ha volgut retre homenatge a aquestes dones, sovint anònimes, escrivint uns relats d'aquella època amb personatges femenins que van ser claus per a la història. Malgrat els esforços que hi ha hagut de dedicar s'explica molta història i es parla poc de les dones, ja que no va quedar rastre escrit. Però s'agraeix aquest petit reconeixement que ens fa descobrir una cara diferent dels episodis d'aquella guerra. 

Cada capítol està dedicat a una dona i està escrit amb l'assessorament d'un historiador. Patrícia Gavancho, com bona periodista, diu que potser no sap tanta història,  però el que sap fer és preguntes; i així s'ajunten el historiador i la periodista i ens ofereixen una visió nova i diferent que es llegeix amb gust i s'agraeix. 

La reina Elisabet Cristina, l'espia Marianna de Coipons, Santa Eulàlia, La monja Manuela Desvalls, l'exiliada Maria Josepa Pignatelli, Magdalena Giralt, vídua del general Moragues, Maria Àngels Sala del Born... 

I les converses amb Francina Vila, Isabel Pérez, Joaquim Albareda, Jaume Clotet Quim Torra, Marina Espasa, Irene Brugués, Agustí Alcoberro, Lluís Pujal i Carrera, M. Àngels Sala. 

Diu Patrícia Gavancho:

Les dones protagonistes són les grans oblidades de la versió oficial de la història, però malauradament tenen molt poca biografia, encara. 

... No és un llibre de guerra sinó de país.

... Queda dedicat el llibre a la generació del meu fill, perquè al jovent pertany el món i la llibertat que vindran.

I a l'epíleg posa unes paraules de Salvador Sanpere i Miquel,  una cosa que hauríem de dir ben alt i ben fort perquè arribi a totes les orelles, encara que no vulguin escoltar: 

Lo que murió fue sólo un estado, una organización política, no un pueblo, y cuáles sean los destinos de ese pueblo en el futuro esto lo escribirán en la continuidad de los siglos sus historiadores. 

Només em falta comentar les delicioses il·lustracions de Francesc Artigau. Un plaer de llibre per llegir i per contemplar!