La Pobla de Lillet

La Pobla de Lillet

40 anys Maurici

9 i 10 de maig de 2015

Pel febrer el Maurici va complir 40 anys. Ens va convidar a tota la família a un cap de setmana a una casa rural i activitats. Però va coincidir amb una forta nevada i no es podia accedir a la casa. I ho vam deixar per més endavant. I ho vam encertar!  La casa està situada dalt de la muntanya pujant per un mal camí de 7 km. i vas passant per boscos i fondalades amb arbres de fulla caduca. El resultat és meravellós. Els diferents verds dels arbres esclaten amb la lluminositat del sol i t'omplen la mirada de verds diferents que no et canses de mirar. Perquè és un indret en què els arbres et deixen veure el bosc i des de la casa l'espectacle és una meravella!

I de nit els estels brillen amb força sense que cap contaminació lumínica els molesti. Per tant, el lloc és magnífic! La casa és La Rectoria de Sant Genís de Gavarrós i, com totes les rectories, està molt ben situada en un lloc tranquil i paradisíac! 

A la tarda des de la Pobla de Lillet vam agafar un trenet, el tren del ciment, que porta fins al Museu del ciment i que es pot visitar.

De baixada ens vam aturar als jardins Artigas, que nosaltres no coneixíem, dissenyats per Gaudí. Són interessants de veure i és bonic i agradable passejar-t'hi. Gaudí va ser contractat per Eusebi Güell per a construir el Xalet del Catllaràs com a habitatge pels treballadors i enginyers de les mines . Es va allotjar a casa la família Artigas, propietari d'una de les fàbriques i en agraïment a l'atenció rebuda Gaudí li va regalar al senyor Artigas el disseny del jardí. El més bonic, però, era veure tots el néts corrent pels ponts i amagant-se pels racons, rient feliços, i el Jordi petit seguint-los pertot!

Vam pujar després a la casa i vam distribuir habitacions. A sobre la casa hi ha l'antiga església, mal conservada però amb un encant especial. I una curiositat que he de buscar o preguntar: a tocar de l'església hi ha un petit cementiri. Cementiri que saps que ho és perquè l'amo de la casa ens ho va dir; però no hi ha ni una pedra ni una creu. No ho havia vist mai! Sembla que pujant per aquest camí hi havia algunes cases les restes d'algunes elles les vam veure tot pujant, i tota aquesta gent anava a l'església, i també gent de la Pobla. I ni una creu ni pedra... Ho trobo molt estrany!

Vam sopar al vespre, tard, però en un ambient d'aquells que et fan pensar que la vida és bella, que tot va bé i sobretot que tenim una família magnífica. Els nens rient i ajudant, els pares distesos i tranquils, tothom somrient, rient, parlant... una imatge per guardar-la a la retina i conservar-la!

L'endemà al matí, després d'esmorzar i fer fotos ja que el paisatge lluïa com mai,  amb un sol i un dia magnífics,

vam anar a les mines de petroli de Riutort. Jo ni sabia que n'hi havia i em va agradar molt. Tots amb el casc posat i amb un geòleg que ens anava explicant la història de la mina i com funcionava. Donava gust veure els nens escoltant i el Roger, que ho acabava d'estudiar, parlant amb el guia... Un orgull d'avis que és massa!

I una pedra amb petroli que el Sergi va trobar i va guardar.

El dinar a la barbacoa i després, amb la calor que feia es va anar animant tot i els nens van començar a mullar-se amb l'aigua d'una font que rajava fresqueta a tocar de la casa. Tots rèiem però primer la Marta i després el Jordi s'hi van afegir i van quedar tots ben xops!

Un cap de setmana perfecte, tranquil. alegre, festiu... Maurici i Sílvia, gràcies, moltes gràcies!!! Molt ben organitzat, buscant un lloc que en Jaume i jo no haguéssim ja visitat, gràcies a tots per regalar-nos un cap de setmana tan bonic! És després de moments com aquests que penses que tot el que has viscut i fet ha valgut la pena, que tenim uns fills i joves magnífics, que tenim uns néts que són una joia, atents, simpàtics, carinyosos... que ens fan sentir a gust i feliços! Moltes gràcies!!!

I aquí la foto de tota la família. 

La finestra discreta

La finestra discreta
Quadern de la Roda del Temps
de Antoni Puigverd

Libros de Vanguardia

És un llibre bo de llegir. En molts moments m'ha fet pensar en Josep Pla. Són texts curts, de temes diversos, arrenglerats en els mesos de l'any, formant la roda del temps. 

Antoni Puigverd ha volgut recollir en aquest llibre fragments solts que guardava, articles del diari sense la part periodística, sense dates. "És un cercle que vol retratar el pas de les estacions, rescatar lectures, records o viatges i deixar constància de la meva vacil·lant experiència vital, de la meva perplexa visió de les coses".

I dic que és agradable perquè són texts curts, sovint molt curts, que et deixen amb una serenor i tranquil·litat que ja necessitem en aquesta món on vivim on el present es desborda cada dia, on no tenim temps per a res, però també en un món on hem de ser conscients que poden canviar moltes coses, que els in puts que rebem a diari són molts però que tot això no ens ha de fer canviar res d'allò que és fonamental i continuem obligats a decidir com enfoquem l'existència, a què donem prioritat, com gestionem la part fosca, com ens relacionem amb els altres. 

La Nina em va regalar aquest llibre  i em va dir que era com un patchwork d'històries. Li he de donar les gràcies perquè aquesta lectura m'ha proporcionat estones molt agradables i quan l'he acabat m'ha sabut greu. L'enyoraré... 

Llafranc

Llafranc

De l'1 al 3 de maig de 2015

Sabent que els fills eren fora aquest pont i que nosaltres estaríem sols vam decidir agafar hotel dues nits a Llafranc i dedicar-nos a fer excursions, tant a peu com en cotxe. A més teníem a prop a la Maria Rosa i al Ramon que ja ens van anunciar que un matí ens portarien per cales que no coneixíem. Perquè nosaltres som de terra endins i no hem recorregut gaire els pobles ni les cales de la Costa Brava.


PENDENT DE REDACTAR

El curiós incident el gos a mitjanit

El curiós incident el gos a mitjanit
de Mark Haddon

La Magrana

Maig de 2015

Tenim entrades pel teatre per veure aquesta obra. I no l'havia llegida. I m'ha agradat molt. Primer, ara conec una mica què és això del síndrome d'Asperge. És una modalitat d'autisme en què els afectats són persones molt intel·ligents, sobretot en matemàtiques i càlcul, però que no comprenen les normes de vida social. No suporten les aglomeracions de gent, ni massa soroll, ni que els toquin. I si els dius: vés a passeig! ells entenen que han d'anar a passejar... Però també, com són molt intel·ligents, saben fer-se trampes a ells mateixos i poden aconseguir superar algunes de les fòbies en moments determinats per a aconseguir algun objectiu. I, en el cas de Christopher, quan no pot més gemega o s'estira a terra o va comptant números, però elevats al cub!, amb una velocitat tremenda i així aconsegueix calmar-se. El gran problema és que no tothom pot o sap comprendre i actuar d'acord amb el que necessiten aquestes persones, i això pot derivar més d'un cop en separacions familiars. 

El llibre està narrat pel protagonista, Christopher, un noi de 15 anys, amb síndrome d'Asperge. Un dia troba mort, assassinat, el gos d'una veïna. I ell vol saber qui l'ha matat. I comença a investigar, de tal manera que arribarà a trobar moltes més respostes de les que buscava. 

M'ha agradat veure les conclusions que van sorgint al llarg de la història, les reaccions de la gent davant els símptomes de la malaltia del noi, com veu ell als altres i com va traçant el seu pla meticulosament per poder portar-lo a la pràctica. 

Val la pena llegir-lo. És una lliçó pels qui, per sort, no ens hem trobat mai amb casos semblants. I no és gens trist ni morbós. És interessant i enganxa molt. 

Una giornata particolare

Una giornata particolare
d'Ettore Scola

Una producció de La Perla 29

Biblioteca de Catalunya

29 d'abril de 2015


Direcció: Oriol Broggi
Actors: Clara Segura, Pablo Derqui, Marcia Cisteró

L'Antonietta s'ha llevat d'hora. havia de planxar i tenir a punt tota la roba pel marit i la nombrosa prole familiar. Avui era la desfilada en honor de Mussolini en presència de Hitler. I tots estaven molt emocionats. Quan tots són ja fora ella seu, descansa. És una dona infeliçment casada, que treballa tot el dia, i només l'enlluerna la figura de Mussolini. No pot anar a la desfilada però és feliç pensant en Mussolini i en Hitler i amb els seus fills aplaudint amb tothom. Per circumstàncies fortuïtes fa coneixença amb el seu veí, un noi jove que viu molt malament aquest gran dia. Parlen, s'expliquen... ella troba algú que l'escolta i ell s'acull a una persona que potser el podrà entendre. L'Antoinette descobreix les contradiccions que té la vida i aquestes hores amb el seu veí canvien la seva concepció de la vida per sempre,. Tota l'obra és com un duel interpretatiu entre tos dos. 

En el cine es va poder veure amb la Sofia Loren i el Marcel·lo Mastroiani. I en teatre amb Josep Maria Flotats i l'Anna Lizaran. 

Treballen molt bé i et fan veure la força dels sentiments i tot el que portem a dintre nostre i què fàcil resulta treure-ho quan hi ha algú que t'escolta. Encara que no sigui fàcil entendre-ho, comprendre-ho, acceptar-ho... Però pot més les ganes de sentir-te acompanyat, de sentir-te necessari per algú que totes les idees preconcebudes al llarg dels anys. 

Leopoldo Pomés

Leopoldo Pomés 

Exposició a la Pedrera
amb Isabel Larruy

28 d'abril de 2015

Em feia mandra anar-hi.No em sonava el nom i no em venia gaire de gust anar a veure fotos. Per sort tinc per costum anar als llocs encara que em faci mandra perquè va resultar una exposició molt bona i, a més, divertida. I l'autor, en Leopoldo Pomés, i tant que és conegut! Encara que només sigui perquè és qui dissenya cada any la campanya de Nadal del cava Freixenet, la noia bombolla! I després, veient les fotos, va fer anuncis de quantitat de productes que van inventar-se o van sorgir quan jo era jove. I els recordo... 

Les mitges de nylon, que no s'arrugaven,

la mantellina per altres usos quan ja no era obligatori portar-la en entrar en una església,

el banyador, sencer! sobretot...

la casa Meyba i les camises de tergal, que no s'havien de planxar, que va anar a fotografiar-les en un bosc on hi havia hagut un incendi per fer ressaltar més el color blanc.

les ulleres, i va introduir persones de més edat amb ulleres, que eren les que en principi en necessitaven més,

les enagües que s'adaptaven al cos de la dona sense arrugar-se,

els toros contemplats per nens des del darrere de les rodes d'un carro i

una meravella: una noia amb banyador sobre la sorra de la platja; les corbes del seu cos semblen les de la sorra, La fotografia és d'una bellesa excepcional! 

Al començament havia d'anar a buscar models estrangeres; les del país trobaven poc decorós segons quin tipus de fotografia. Però aviat va sorgir una Teresa Gimpera que aviat va voler demostrar que les noies de Catalunya eren també modernes i va fer molts anuncis amb ell.

Leopoldo Pomés és nascut a Barcelona i va començar amb el grup Dau al Set; i fins ara que encara treballa. Fotògraf, publicista, cineasta, dibuixant, poeta, empresari i gastrònom. Aquí deixo un poema que em va agradar molt. 

També és curiós que a l'entrada de l'exposició hem vist una columna gravada que normalment no es veu. La va fer Gaudí en desagravi a la sra. Güell que es quexava que una casa amb tants racons i corbes impedia col·locar mobles com Déu mana. A la columna s'hi pot veure gravat: oblida i perdona.