Dinamarca

Dinamarca
amb fills i néts

Del 13 al 17 d'abril de 2017

Hem estat cinc dies a Dinamarca tota la família, el Jaume i jo amb fills, joves i 9 néts. Una meravella! A tots els feia il·lusió i això ho val tot. És una sort i un privilegi poder gaudir d'uns dies amb tota la família sense tenir cap feina a fer, només contemplar, parlar, riure i observar com aquests nens que eren tan petits es van fent grans... i ens fan grans a nosaltres! 

A l'aeroport ens esperaven per fer el transfer fins a l'hotel i van acompanyar-nos fins a la Sireneta, Den Lille Havfrue. Allà ja vam continuar caminant fins al vespre. 

La Sireneta, com tothom, la van trobar petita, però vam fer un munt de fotos! 

D'allà, caminant passant pel Kastellet, antiga ciutadella i una de les principals fortificacions de Copenhaguen, 

Amalienborg, on viu la reina de Dinamarca i des d'on podem contemplar la Marble Church que per dintre és una meravella!

La sort de'aquesta capital és que té molts parcs i zones verdes i els nens van poder córrer i jugar una estona. Feia il·lusió veure'ls tots junts rient i jugant! 

El Nyhavn Stroget, el barri a peu de fiord és alegre i curiós. Totes les cases són de colors i hi ha molta vida de terrasses de bars i restaurants. I és curiós perquè allà a prop hi ha una pared pintada a ratlles seguint els colors de cada casa.

I tot passejant pels carrers m'encantava veure el carinyo de les nenes i els nens. Els agrada abraçar i ser abraçats. I a nosaltres ens fan feliços!!!

El Tívoli els va agradar molt. Jo el recordava més senzill, diferent, i la veritat és que és espectacular! Jardins, atraccions i a la nit tot il·luminat. Feia molt bonic! Vam sopar allà mateix un sopar típic danès amb la cervesa corresponent.

L'endemà, amb un mini bus de 20 places, vam enfilar cap a Roskilde. Allà hi ha un museu on vam poder admirar quatre naus vikingues a mig reconstruir. Van ser trobades al fons de les aigües del fiords i després d'un curós examen van anar reconstruint els vaixells, cadascun amb les seves fustes. És impressionant! I el guia que vam tenir parlava un anglès tan clar que la majoria vam poder entendre tot el que deia.. I t'omple d'orgull que els nens entenguin força les explicacions en anglès, facin preguntes al guia i, fins i tot, una de les petites, amb 8 anys, em preguntava si ho entenia per explicar-m'ho! Una monada!!! 

També hi havia un parell de reproduccions de vaixells i una barra plena de vestits d'època. Ens vam disfressar i vam fer les fotos corresponents... 

I a fora hi havia més reproduccions  on podies pujar-hi.

Després d'un entrepà a cuita i corrent vam arribar a Odense, la ciutat de Hans Christian Andersen, autor de contes com El soldadet de plom, L'aneguet lleig, El vestit nou de l'emperador... El museu és interessant amb molts manuscrits i detalls de la vida de l'autor, però per a mi el més bonic és veure en els carrers les escultures del contes que va escriure. Però no ho exploten prou be. Nosaltres vam buscar-les i en vam trobar algunes perquè sabíem que hi eren gràcies a un blog de internet. Però no hi ha cap informació, ni itinerari, ni res que se li assembli! 

La princesa del pèsol

El soldadet de plom

Ja cap al tard arribàvem a Billund, a un hotel a un km escàs de Legoland i també molt a prop de Lalandia, on vam sopar. Lalandia és una enorme carpa amb un cel blau amb nuvolets blancs, amb castell, cases, que són botigues o restaurants, i petites atraccions i espais per jugar els nens. Semblava aquella pel·lícula El show de Truman!

També a l'hotel hi havia espai pels nens. Tot el que hem vist de Dinamarca està muntat de manera que els nens es puguin divertir i els pares puguin estar una estoneta tranquils... 

L'endemà Legoland tot el dia! No pensava que m'agradés tant. Els nens esperàvem aquest dia com bojos i ens van fer participar al Jaume i ami en algunes atraccions. Però val la pena. Tota la decoració està feta de Lego, des de figures enormes, a escenes de pirates o d'animals i, fins i tot, la reproducció exacte, em petit, de Nyhavn Stroget, el barri de cases de colors de Copenhaguen. Quan ho van veure els nens van dir de seguida; això és aquelles cases que vam veure el primer dia! 

Llàsima del fred i sobretot del vent. Però fins i tot això té la seva part bona. Els nens no van haver de fer cap cua i van poder repetir de les atraccions sempre que van voler. 

I sortint els vam comprar a cada família un Lego d'aquells que aquí encara no han arribat. Els haguessis comprat tots! 

Bork és un poblat víking i vam haver de lluitar per anar-hi. L'agència a Dinamarca deia que estava tancat... I va ser una de les experiències més boniques i interessants del viatge. 

A Bork Vikingehavn vam poder veure com vivien els vikings, quina roba portaven, com cuinaven i com donaven gràcies als déus. Allà sempre hi ha famílies i grups d'amics vivint-hi. Els deixen les cases i ells es vesteixen d'època i viuen sense llum i sense aigua, igual que feien els seus avantpassats. Veus els nens lluitant amb espases de fusta, o les mares cuinant o brodant i els homes forjant ferro... No paguen res per estar-se allà una setmana o quinze dies però han de permetre que els turistes entrin a les seves cases i parlin amb ells i preguntin coses.   Vam parlar amb ells i sembla que hi ha llista d'espera per anar-hi. Diuen que desconnecten de la vida diària, s'esforcen per coses que a casa tenen solucionades, i conviuen uns amb altres molt estretament. I que tot això els dóna pau i els relaxa. 

Era el diumenge de Pasqua i vam coincidir amb una ofrena als déus per la primavera. El déu Odin, el déu Thor, el de la fertilitat i dos més que no recordo. La cerimònia va ser preciosa! Una dona jove, vestida naturalment d'època, va fer les ofrenes cantant. Va aixecar una bandeja d'ofrenes de menjar i també una barreja d'aigua amb no sé què dins un corn... En el fons et recorda l'Eucaristia... I un home anava explicant tot... en alemany i danès! Alguna cosa vam entendre i també vam preguntar després a la gent d'allà i ens van explicar. Va ser la nostra Pasqua! 

A l'entrada d'Esbjerg vam veure el monument als Homes del Mar, Man of the Sea, enormes figures blanques assegudes davant mateix de l'aigua. 

I al costat un parell de búnquers mig enterrats a la sorra que es van construir convençuts qiue el desembarcament seria allà i no a Normandia.  

En el Museu Marítim vam veure animals que viuen al aquàrium i altres elements típics d'un ambient portuari. Interessant i els nens van gaudir tocant alguns d'aquells peixos i veient els dofins. 

També hi havia un carrer amb cases que mostraven els oficis de l'època i un altre carrer molt interessant amb més búnquers. 

A Ribe, petita ciutat i una de les més antigues poca cosa vam veure ja que ens va ploure fort i el barri viking no obria aquell dia. Però vam poder observar com les catedrals  de Dinamarca, o d'aquella zona, són totes fetes de totxo vist. I són molt maques! I enmig de la pluja i tot tancat una botigueta on venien galetes i xocolata i amb taules fora amb tendals van fer les delícies de tots ja que la gana hi era! 

Van anar a dormir a Kolding i al matí vam visitar el Geografisk Have, un jardí botànic que tot i no estar florit impressionava pels arbres, els arbusts i la esplanada verda immensa que vam veure com la segaven amb una mena de Rumba molt divertida. També hi havia animals, com llames, o alguna cosa semblant, i marmotes.

I també una mena de Kolding en miniatura molt reeixit. Allà vam fer un Manneking Challenge i la gent que cuidava la zona no ho havien vist mai. Va ser molt divertit! 

 I d'allà ja cap a Copenhague de nou. Ens vam aturar a la platja Amager per veure el pont de  Øresund  que uneix Dinamarca amb Mälmo. És curiós ja que com és molt a prop de l'aeroport no podien fer un pont alt per por dels avions i han fet una part submergida i, en una illa artificial, l'han fet sortir i començar el pont. 

I ja a l'aeroport ens acomiadem d'aquest petit país i marxem amb una molt bona impressió i amb dolços records. 

Un viatge en família, amb fills i néts, és una ocasió magnífica per viure la vida dels teus, per veure'ls com es belluguen pel món, per reunir-los i que et diguin: Gràcies àvia! , amb un petó o una abraçada. Als néts els agrada trobar-se i estar junts i s'ho passen molt bé. I el fet d'anar amb avis a més dels pares els fa sentir-se útils si t'ajuden o t'acompanyen... Ja sé que això et fa gran però t'omple de satisfacció veure que tant fills com joves com néts estan pendents de tu i procurant que gaudeixis com ells de tot el que fem. 

Gràcies a tots, macos, per la vostra companyia, per la vostra alegria i per deixar-nos aquest bon gust després de cada viatge! 

L'ànec salvatge

L'ànec salvatge
de Henrik Ibsen



Teatre Lliure de Montjuïc

7 d'abril de 2017



Direcció: Julio Manrique
Actors: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats

Una casa humil, una família pobre raonablement feliç. Pare, mare, filla i avi. L'avi s'ha fet en el soterrani un petit bosc amb animals, gallines, conills, que li recorden la seva feina d'abans. Un dia hi arriba un ànec ferit per un gos. La nena se'l queda i el cuida. 

Però en un moment de la història truca a la porta un antic amic del pare. I li obren la porta, la casa, i el deixen entrar a la seva pobra però raonablement feliç vida. 

I tot comença a espatllar-se. 

Sovint quan viatjo i passem per petits poblets perduts o per cases isolades, o per ciutats dormitori amb cases molt altes, totes iguals i amb moltes finestres, il·luminades o no, però totes iguals, penso, sovint en veu alta: i aquí segur qui hi viu gent que és feliç... Mirant-m'ho penso que jo no podria ser-hi, feliç, allà... i segurament altra gent pensa el mateix veient on visc jo...

Doncs a l'obra passa el mateix, només que qui truca a la porta decideix pels altres, es fica a la seva vida, els fa veure què es el que els impedeix ser més feliços... i amb això porta la desgràcia a tota la família. Tan bé que hagués anat que s'hagués quedat calladet o, millor encara, que mai no hagués trucat a aquella porta... 

És un Ibsen diferent però meravellós! M'ha agradat molt. La Laura Conejero que m'encanta com a actriu no es pot lluir gaire en aquesta obra; llàstima! Però la Elena Tarrats en el paper de filla està molt bé! No la coneixia i crec que la recordaré.

Et deixa amb una sensació rara... Et recorda coses que ja saps però que sovint et costa d'entendre com que no pots interferir en la vida dels altres encara que et sembli que és pel seu bé. Ni pots exigir als altres que vulguin saber tota la veritat com potser a tu t'agradaria. Ells són raonablement feliços així. A la teva manera poden arribar a ser molt desgraciats. 

Umberto Eco, a El Nom de la Rosa, ja ho va dir: No totes les veritats són per a totes les oïdes...

 

Boscos

Boscos
de Wajdi Mouawad
Traducció de Cristina Genebat

Teatre de la Biblioteca

6 d'abril de 2017

La Perla 29

Direcció: Oriol Broggi

Actors: Mireia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torruella, Ramon Vila

És la tercera obra que veiem de l'autor. Incendis, la primera, em va impressionar moltíssim. Voldria tornar-la a veure... Litoral, ben diferent, també en guardo un molt bon record. La tercera va ser Cels, i no van aconseguir entrades. Llàstima! I ara amb Boscos es tanca la tetralogia de l'autor. A més he llegit Ànima, d'aquest autor, que és un llibre impressionant. Crec que per sant Jordi em tocarà comprar La sang de les promeses, que és el recull de les quatre obres de teatre! 

D'entrada, i com el blog és essencialment per a mi, tot i que m'encanta que molta gent el segueixi i li agradi i li faci un servei, començaré amb les paraules d'aquest gran director que és l'Oriol Broggi, perquè millor que ell no crec que ningú pugui resumir en poques paraules l'essència de l'obra de Mouawad. 

No sé com és aquest autor, però alguna cosa molt important li ha passat, o està impregnat d'una tristesa immensa, cosa que fa que totes les seves obres ens ensenyin el cantó trist i cruel de l'existència. Jo que procuro veure sempre el costat alegre, la vida, la Vida en majúscules, ells ens la fa veure sota un prisma completament emboirat, trist, negatiu, fins i tot cruel. I malgrat tot t'atrapa de mala manera. No et deixa anar.. 

Diu Oriol Broggi: A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l'inici de l'obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen, però que l'important s'amaga... alguna cosa s'expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna hi ha soterrada. La història no és  la història que veiem en primer pla, sinó que l'important és allò que desvetlla el sotabosc. Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa i desoladora. I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d'haver-la dit, després d'haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens allibera, perquè és com si en fer-la present haguéssim travessat, pel mig, aquesta tan immensa pena. Vet aquí la immensa sort que tenim en fer i anar al teatre. Vet aquí la redempció. Vida salvada, vida robada, vida donada.

Tota la decoració de l'escenari...  i algun palet de fusta

L'obra ens presenta una família, una genealogia de dones, totes lligades per unes característiques determinades, sembla que condemnades a no poder aconseguir la felicitat, a ser abandonades sempre. Una frase que es va repetint és: No t'abandonaré mai...

La Clara de Ramon, la noia més jove, l'última baula d'una cadena, és la Loup, i és qui amb l'ajuda d'un paleontòleg aconsegueix arribar, en principi en contra de la seva voluntat, a l'inici de la saga familiar. Treballa molt bé. Molt. està revoltada contra el món. La seva mare va haver de triar entre la seva vida i la de la seva filla. I va triar la de la filla. i va morir quan tenia uns 12 anys. 

Es va intercalant la vida de les altres dones de la família, de diferents generacions, amb les guerres per mig, amb les dèries o obsessions d'uns i altres, amb enganys i mentides, amb bona fe i amb bogeria...  

És molt bonic el moment en què la Loup entra en el joc i comprèn que li toca anar estirant el fil de la seva vida, de la seva existència. I com canvia llavors ella amb la relació amb la seva àvia. 

No vull explicar res; no vull ser spoiler ni per qui la vulgui anar a veure, cosa que recomano vivament tot i les quatre hores que dura l'espectacle, com per que la vulguin llegir, cosa que penso fer jo perquè tot i haver-la vist, i seguit, i no haver-me perdut ni un mot, encara hi ha alguna cosa que no em concorda del tot... Potser el mateix Mouawad tampoc no sap perquè ho ha escrit així, o s'ha permès una llicència no natural? 

No us la perdeu!!!

Devem tenir unes vides molt insípides per necessitar l'alegria dels altres!

Quan tenim un forat tan gran al cor, no n'hi ha prou amb res; és com un cabàs sense fons:
 les coses entren i passen de llarg.
Ni amb l'amor, no n'hi ha prou perquè també passa de llarg.

Era el meu pare, sí. I m'havia promès a mi mateix no plorar mai pronunciant aquesta paraula. 
Com pots veure, sense voler-ho, sempre acabem per trair-nos. 

Edmond el Girafa

Al final de l'obra la Loup enterra la seva mare i diu unes paraules molt boniques. Són llargues, però no vull oblidar-me. I com no descobreixen res de l'obra, les copio aquí per a mi, i per a tots els qui volgueu llegir-les, sentir-les, pensar-hi, meditar-hi...

Mama,
el teu cos finalment a terra.
Veig un horitzó complert que es desplega davant meu.
I és esfereïdor.
Esfereïdor de grandària i profunditat.
Veig, de cop, l'espai que s'estèn enllà
fins el nord
fons el sud
fins l'est
i fins l'oest.

Mama,
m'ofereixes el món
i el món és molt gran.
Però, com tu vas triar donar-me'l
jo trio prendre'l!
No sabíe, qui érem
i m'hauria agradat conèixer-te millor.
Però no ho podíem saber.
Tanta infantesa abandonada,
tant d'amor donat,
recuperat,
tornat a donar, raptat.
No hi podíem fer res!

Mama,
sento la marxa del temps al qual pertanyo.
I encara que,
avui, encara,
la fi del món sembla tan a prop de nosaltres,
encara que sento el rumor inquietant d'una guerra,
sé que sóc la Loup i que el meu cor ha travessat el segle.

Mama, on s'atura el nostre cor?
Fins on es poden fer sentir els seus batecs?
El meu batega fins a la nit del temps.
Per, finalment, tornar a encendre el llum
i treure totes les nostres infanteses de les tenebres.

Mama,
et parlo inspirada per una primavera magnífica,
sense saber si em sents o no.
Per mirar de dir-te el que no pot ser dit.
Perquè, com es diu l'abandó d'un fill per la seva mare?
i l'abandó de la mare per la seva mare
i el de la poesia pels homes
i els dels homes pels homes
i els dels homes pels déus
i els dels déus per l'alegria?
I l'alegria tornada cendra,
trama d'hivern:
espantosa aniquilació! 

Mama,
des de sempre
la tempesta gruny, a les nostres vides,
la meva que comença, la teva que s'acaba.
Jo que em creia lligada per la meva sang a la sang dels meus avantpassats
descobreixo que estic lligada per les meves promeses
a las promeses que vosaltres us vau fer.
I que vau complir.
Vida salvada, vida perduda, vida donada.
Quan seré presa dels turments
repetiré els vostres noms com un talismà contra la desgràcia.

Odette, Hélène, Léonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée, Loup
com un apromesa acomplerta per sempre.
I que jo també repeteixo.
A aquella que vindrà després de mi,
que encara no ha nascut
però que ja recorda el meu rostre.
No t'abandonaré mai.
No t'abandonaré mai.
No t'abandonaré mai.

Somnis en temps de guerra

Somnis en temps de guerra
Records d'infantesa
De Ngūgī wa Thiong'o


Raig verd

Març-Abril 2017

És un gran llibre, molt bo i interessant. Potser alguna vegada et cansa la pila de noms que ens fa aprendre, o conèixer, tots tan semblants per nosaltres i tan difícils de pronunciar i retenir. A ells els deu passar el mateix amb nosaltres... 

És interessant sobretot perquè és un llibre de memòries. És la infantesa d'en Ngūgī que va néixer a la Kenya rural l'any 1938. Va aconseguir anar a l'escola malgrat la penúria en què vivia la família a conseqüència de la segona guerra mundial i el jou imperialista anglès. Ell només volia estudiar i a això es va dedicar amb totes les seves forces. La seva mare sempre li preguntava: Ja t'esforces el màxim?

El seu pare tenia quatre dones i vint-i-quatre fills. Ell vivia en una cabanya central i les dones cada una en una cabanya amb els fills. Ngūgī va ser el cinquè fill de la seva mare. A partir d'aquí ens explica les caminades de més de 10 km per anar a  l'escola, la seva experiència de la guerra i com influïa en els seus estudis i en la seva vida familiar, la difícil convivència entre la classe mitjana emergent cristianitzada i la població rural que manté les seves creences religioses. 

Té una curiositat infinita  i una gran capacitat de meravellar-se per tot, virtuts pròpies d'un nen encara que visqui afectat per les guerres i persecucions. Res no li impedeix fer cada dia el seu camí per anar a l'escola... 

És un llibre molt interessant que val la pena llegir. Potser sempre hem vist África des d'Europa. Aquesta vegada, en directe, sense novel·lar, tenim el testimoni d'un nen que arriba a ser un escriptor famós gràcies a una mare que l'ajuda i a la seva immensa capacitat d'abstreure's per estudiar sense oblidar el món que l'envolta.  

Com diu la contraportada del llibre: És el testimoni d'un nen que, enmig d'un país immers en el desencant i la mort, emprèn cada dia el seu camí cap a l'escola amb la ferma esperança que els somnis poden canviar el món.

La nit em frustra perquè llegeixo a la claror d'un llum de querosè poc fiable i sense protecció. El querosè costa diners i hi ha dies que el llum no té combustible. La majoria de les vegades m'he de refiar de la claror del foc, que dura poc. Sempre agraeixo la llum diürna perquè permet que el llibre de màgia m'expliqui històries sense interrupció, tret de quan he de fer alguna feina. Anar a l'escola ha valgut la pena perquè ara puc evadir-me en un món de màgia. Gràcies mare, gràcies! L'escola m'ha obert els ulls. Quan més endavant a l'església sento les paraules, "Era cec i ara hi veig", de l'himne Amazing Grace, em recordo de l'escola de Kamandūra i del dia que vaig aprendre a llegir. 

Estic meravellat de les coses que arriba a saber Ngandi però encara n'estic més de veure la llibertat amb què passa del món natural al sobrenatural sense immutar-se. Realitat o ficció, o totes dues coses alhora, Mzee Ngandi dóna sentit a tot el que explica, amb aquell to realista mesclat amb algun toc d'ironia, per no parlar del seu costum de xiular fluixet.

Després de tota la festa i la cerimònia de la circumsició i el temps del guariment diu en Ngūgī: Per be que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n'emergeixo més convençut que mai que, en els nostres temps, és l'educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna poder i capacitat als homes i les dones.

I m'ha fet gràcia trobar-me un col·legi de Loreto a Limuru, jo que vaig ser educada en una escola de Loreto a Barcelona on no m'hagués mai imaginat aquelles monges treballant a l'Àfrica! 

Els exàmens eren una cosa molt formal. El 1954, per la nostra zona, el centre va ser a l'Escola del Convent de Loreto de Limuru..... fundada per missioners italians el 1906. Tenien waters en què es feia baixar aigua tirant una cadena i la porqueria desapareixia. Però el que més enlluernava eren els uniformes de l'escola, vermells, molt vistosos. Totes les noies es veien boniques, intel.ligents, radiants, sense pecat, a punt per ser rebudes en un cor d'àngels celestials.