Premis Gaudí

Curtmetratges Premis Gaudí

Col·legi d'Enginyers Industrials

28 de gener de 2014

Hem tingut la sort de poder veure els quatre curtmetratges finalistes dels Premis Gaudí que s'atorgaran el dia 2 de febrer. Hem pogut opinar i decidir quin d'ells premiaríem nosaltres. 

Ho ha organitzat el Cineclub de l'Associació d'Enginyers i ha estat molt interessant. 

El primer: GodkaCirka -Un forat al cel- és rodat a Somàlia. Direcció. Àlex Lora i Antoni Tibaldi. Tenim la veu d'una nena davant el paisatge àrid però amb arbres típic de les fotografies d'Àfrica de qualsevol ONG. I amb el mateix to de veu, suau i poètic, va explicant com Alà va crear la terra i a sobre hi havia com un gran forat. I un dia un núvol va caure a terra i va ser un xai. I des de llavors la pastora ha de cuidar els xais. La seva mare també va ser pastora però va morir de part i a ella la va acollir la seva tia. I parla de l'àvia, que fa temps que no veu, que li va dir que la veuria abans de morir perquè ella tornaria al poble a morir allà. I sense canviar el to de veu explica que al poble manen els homes, des de sempre. I que ara està esperant que arribi la "talladora" i per això estan construint, les dones, una cabana on haurà d'estar-s'hi fins que acabin les pluges amb les cames lligades i ben quieta. I confessa que li fa una mica de por, però que totes les nenes bones han de passar per la "talladora". I mira el cel i busca la seva mare, i l'àvia, però no les troba. I es conforma: és la voluntat d'Alà. 

Aquesta veu tranquil·la, reposada, fins i tot poètica, que no es rebel·la contra res del que li passa, que accepta el que li és donat per tradició, junt amb el paisatge seré, solitari, grogós, del seu país, fa que passi l'estona i et quedis en pau. Entens tota la tragèdia sense necessitat ni de crits ni de imatges esfereïdores. però colpeix igual. O més. 

M'ha agradat molt. Retrata molt bé el poc que sé del caràcter de la gent de poble d'Àfrica. El conformisme, l'acceptació del que els arriba... 

En el col·loqui comentava la gent entesa que era una llàstima que un curt de gent de Catalunya hagi d'anar tan lluny per explicar una cosa viscuda, veritable. Que aquí també n'hi ha moltes i que es perdran per no explicar-les. I tenien raó. Però malgrat tot això l'he trobat bonic... 

El segon: La gallina, basat en un conte de mercè Rodoreda. Direcció: Manel Raga. En blanc i negre i sense veus. Han anat a triar el conte més truculent de la Rodoreda. Jo no el recordo; l'hauré de buscar. Molt dur i amb imatges que se't queden a la retina, Però molt ben fet. Retrata un petit mas perdut enmig d'un paisatge pedregós i desagradable, i un nen amb els pares que cuiden les gallines i caven el terra dur i improductiu. A la nit el nen  escolta la violació contínua de la mare, cada dia, aguanta les gallines que el piquen sovint, veu com maten i treuen la pell dels conills i sempre s'ho mira tot amb uns ulls profunds i foscos. La mare també té la cara de dolor, de pena, però està pel seu fill. El pare riu... Pertot hi trobem formigues, grosses, que es passegen per la roba, per l'aigua, pel terra... Un dia la mare, embarassada, mor d'una envestida del seu home. I l'home supleix la dona amb una gallina... El nen no ho aguanta i porta un gat perquè mati la gallina però és ella qui guanya. 

Les cares del nen, del pare, de la mare, són perfectes! Però el nen no és conformista com la nena africana. Ell odia el pare, i les formigues...
He trobat ara el conte de la Mercè Rodoreda. Llegiu-lo si voleu. 

El tercer: Sequence. Direcció: CarlesTorrens. Més tipus americà, amb violència i fantasia. Un noi es desperta un matí al costat de la seva parella però ella no es vol ni deixar tocar. Ha tingut un somni horrorós on ell feia no sabem què. Se'n va a treballar però ja pel carrer la gent li fuig, en el treball no el volen. Sembla que tot el poble ha tingut el mateix somni. Ho passa molt malament, el volen matar, la parella se'n va de casa... I l'endemà al matí es troba que també tot el poble ha somniat una cosa terrible i la protagonista és la veïna d'ells. I continua la violència... 

És imaginatiu però és el que menys m'ha agradat. 

El quart: Wings. Direcció: José Villalobos. Una entrevista, en un escenari amb un violoncel immens, a un noi. Li expliquen que el públic és molt exigent, que volen una actuació perfecta, que per quin motiu ha de ser ell l'elegit. I ell explica que el seu pare era un dels centenars d'enginyers d'un poble que en una immensa fàbrica feien ales d'avió. I que ell només havia de caragolar tots els cargols de l'ala. Però que si fallava en un de sol tot se'n podia anar en orris. L'accepten i quan ja te'l imagines assegut amb el instrument davant veus que l'entrevista era per passar els fulls de la partitura. La importància de les coses petites... 

Tipus gag amb final inesperat. 

Per a mi, hauria de guanyar el primer. Però no crec que guanyi. Els altres són més treballats i fantasiosos.

3 de febrer de 2014
Ha guanyat GodkaCirka -Un forat al cel-, el que m'agradava a mi! Ho trobo perfecte! No us el perdeu!

Envejecer bien

Envejecer bien
del Dr. Miquel Vilardell


Plataforma Actual


Gener de 2014

Vaig sentir parlar el Dr. Vilardell a 8 al dia presentant el seu llibre. I tot i que no acostumo a llegir llibres del tipus auto-ajuda em va semblar que el que deia era força interessant. Sobretot un parell de idees noves en els quals no hi havia mai pensat. I vaig comprar el llibre.  

Sense desmerèixer gens el que escriu jo prefereixo una xerrada d'aquest doctor que el petit llibre que he tingut de company de tauleta de nit durant algunes  nits. Tot el que hi diu està ben explicat però són coses ja sabudes; i les idees noves que va insinuar en l'entrevista amb en Cuní no estan gens desenvolupades. Això no treu que molta gent s'hi pugui sentit reflectida i l'ajudi. Potser jo hi buscava una altra cosa. 

No està malament que et recordin coses que ja saps perquè sovint les oblidem. Malgrat tot no crec que torni a caure en el parany d'un altre llibre que em vulgui "ajudar". 

Josepa Tolrà

Josepa Tolrà

El Palauet - Mataró

26 de gener de 2014

Josefa Toldrà i Abril, la Pepeta de Cabrils, va néixer en aquest poble del Maresme l'any 1880. Dona senzilla, pagesa, sense formació intel·lectual, dona de la seva època. Quan van morir dos fills seus només trobava tranquil·litat d'esperit fent dibuixos, gargots, sobre la taula de marbre. Sobre aquests dibuixos, plens de petites pinzellades, un dia van aparèixer unes cares, com a aquella cuina d'una casa de Bélmez, i d'aquí van començar a sorgir uns dibuixos estranys i la fama de medium. La gent anava a parlar amb ella i li demanava consell. I ella responia: ja els ho preguntaré. I quan "algú" li donava la resposta ella la passava a la persona interessada. Deia que sentia veus que li deien què havia de dibuixar i escriure. Perquè també escrivia: té poemes i sobretot frases que era difícil que sortissin de la ment d'una persona senzilla com ella. 

Al gener de 1956 la sala Gaspar de Barcelona va organitzar una exposició clandestina amb 12 dibuixos de la Josepa Toldrà. Els promotors eres membres de l'associació Club 49 i el crític d'art Alexandre Cirici-Pellicer, que va ser l'encarregat de parlar sobre els dibuixos i de la persona que posseïa una energia psíquica excepcional com a medium i com a artista. Els convidats eren el grup d'artistes de Dau al Set, amants dels móns subtils. Al llarg dels anys 50 molts artistes es van acostar a Cabrils per conèixer l'artista i parlar amb ella. I escoltar els seus discursos sobre ciència, filosofia o història. Un d'ells va ser Joan Brossa, que ha cedit dos dibuixos per l'exposició, i només entrar a la sala poden seure i gaudir d'un vídeo on Brossa ens explica la seva relació amb l'artista. És molt bo!

Brossa ens explica que Josep Toldrà veia l'aura de les persones. Si li queies bé parlava amb tu i fins i tot et dedicava algun dibuix. Si no li queies bé, només entrar per la porta ella ja tancava la boca i no deia ni bon dia. Amb Brossa s'hi trobava a gust i van parlar força. Un dia li va ensenyar un dibuix d'un cel estrellat i Brossa li va preguntar què significava. Ella li va dir que no ho sabia. Que quan li diguessin ja li ho explicaria. I al cap d'una estona va dir: Ara! I va seure una mica enravenada i, en castellà i amb una veu que sortia de l'estómac, li va dir: este dibujo es donde no hay ni arriba ni abajo ni derecha ni izquierda. O sigui: l'infinit. Dels seus dibuixos en deia "fuerza fluídica" i sempre els firmava i els datava.

Va dibuixar moltes escenes bíbliques. El Sant Sopar ens el pinta amb els apòstols amb el cap cobert i Jesús descobert. El barret és la personalitat i Jesús no el necessita; té la de tots.

Tots el símptomes apunten a una esquizofrènia, però ella  mai no va lucrar-se de la seva feina, i només volia fer de mediadora entre el món material i espiritual, i escrivia i dibuixava el que li deien els seus "germans de llum".
Malgrat tot aquest desgavell de informacions i, encara que sembli mentida, si anem al Reina Sofía de Madrid hi trobarem uns quants dibuixos d'aquesta artista de Cabrils. 

L'exposició està dividida en diferents espais, i aquí els especifico.

Afegeix la llegenda

És una exposició diferent, única, molt curiosa, que et fa pensar i que val la pena no perdre's. Acaba a finals de març. Espavileu-vos!

¿Qué hacemos con Maisy?

¿Qué hacemos con Maisy?


Cinema Bosque

25 de gener de 2014


Directors: Scott McGehee i David Siegel
Actors: Julianne Moore, Steve Coogan, Alexander Skarsgàrd, Onata Aprile, Joanna Vanderham

Molt bona! La Maisie, molt ben representada per la Onata Aprile, nena que segons m'ha semblat llegir encara no té els 9 anys, és filla d'una parella amb problemes; ella és cantant de rock i sovint se'n va de gira i el pare és marxant d'art i viatja molt i sempre té el telèfon enganxat a l'orella. es discuteixen molt i la Maisie n'és conscient i present. I té 6 anys. La deixen molt amb la cangur, una noia jove molt carinyosa. Però arriba el moment que els pares es separen i la Maisie ha de viure 10 dies amb cada un d'ells. El pare es casa amb la cangur i la mare, per despit, es casa amb un noi molt jove de la colla del rock. I arriba el moment en què la nena passa més temps amb la cangur i el marit de la mare que amb els pares. I s'hi troba bé. La nena passa per totes les circumstàncies que pots esperar: la mare o el pare no arriben a l'hora a buscar-la; la deixen a casa o a la feina de la parella jove sense saber si hi són...
La pel·lícula ens vol mostrar com uns pares que tot i estimar la nena posen per davant la seva feina i el seu ego i la nena ha de trobar el carinyo i la companyia fora de la família. 

Però el millor de la pel·lícula no és el tema en sí mateix; són les cares d'aquesta nena. És impressionant com sap captar cada situació i només amb la cara i l'actitud, el posat, ens pot transmetre tot el que pensa i el que li passa. Serà una gran actriu si segueix així! 

No us la perdeu, encara que només sigui per veure la nena!

Fum

Fum
de Josep Maria Miró


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita


Direcció: Josep Maria Miró
Actors: Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco, Anna Salhun



PENDENT DE REDACTAR

Estimada vida

Estimada vida 
de Alice Munro

Premi Nobel 2013

Club dels Novel·listes
Club Editor

Gener de 2014

No coneixia l'autora fins que va rebre el Premi Nobel. Això acostuma a passar...

I em vaig llegir el llibre de nit, al llit, abans de dormir. I quan vaig acabar vaig pensar: està bé però no n'hi ha per tant. Però vaig decidir tornar a llegir-lo de dia. I quin canvi! Com em va agradar! 

Els llibres bons i ben escrits s'han de llegir en plenes facultats, no quan el son comença a aflorar i et fa tancar els ulls enmig d'una frase... 

És un llibre de històries. Històries de vida, de vides, plenes a vessar de la vida dels personatges. Vides corrents, sense res que les marqui especialment però que explicat per Alice Munro prenen un significat diferent, les llegeixes com extraordinàries. Tant per la personalitat de les persones com per les circumstàncies en què succeeixen les coses. Vessen de vida, fan que qualsevol detall el vegis com a únic en una vida única. Les descripcions són senzilles, reals, semblen fotografies sense retocar de la vida de cada dia. 

Les tres últimes històries formen un món apart. Són una mena d'autobiografia, una mena de comiat de la vida, de voler expressar les seves últimes paraules. Com diu l'autora: Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida.

Voldria explicar una mica alguna de les històries que més m'han agradat però hi ha un blog un ho expliquen molt bé i prefereixo deixar-vos un enllaç. Val la pena llegir-lo!

Osset amb cor

Osset amb cor

17 de gener de 2014

Feia molt temps que tenia els patrons i la roba. I cap néta s'animava a ajudar-me i és un nino per fer els nens. Ahir la Nina, de 6 anys, me'l va demanar i entre les dues vam fer-lo. 

Trobo que ha quedat força divertit! I m'agrada que alguna néta demostri una "mica" d'interès en aquestes labors que abans eren el més natural del món. 

Se l'ha endut avui, feliç, i serà el seu company de somnis durant una temporada...

19 de gener de 2014

I de pas he fet una funda de coixí per la Ju que no deixa que li rentin la seva per no quedar-se sense coixí!