L'home de la maleta

L'home de la maleta                                                                                    

de Ramon Solsona

Premi Sant Jordi 2010

Proa

Febrer 2011

M'ha agradat molt i no m'estranya; també em va agradar i he recomanat força "Les hores detingudes".

El tema està molt ben trobat i els personatges ben retratats. L'estructura del llibre és singular i l'he trobada molt encertada. L'únic que no m'ha agradat i potser és per l'esforç que he hagut de fer, ha estat la manera de parlar del protagonista, un home criat a la Casa de Caritat i amb un barceloní amb tots els castellanismes i les paraules i expressions no catalanes que pots escoltar anant per la ciutat. Crec que l’autor ha abusat una mica d’aquest lèxic; algun tret d'aquesta mala manera de parlar en català es pot entendre, però posar en aquest pobre home totes les mancances de tots els catalanoparlants que no parlen bé crec que és un abús. Costa de llegir, sovint has de tornar enrere per entendre-ho. A mi, particularment, que gaudeixo un no dir quan l’escriptor es recrea en la llengua, en aquesta novel•la m'he trobat perduda més d'un cop.

Tot i això, arribes a acostumar-t'hi una mica i, la veritat, el llibre és tan interessant que arribes a perdonar a l'autor per aquest experiment.

Un home, ja gran, queda vidu i es troba sol, i decideix vendre el pis i repartir els diners entre les seves tres filles i ell mateix a canvi d’anar a passar un mes amb cada una d'elles. Les tres filles són ben diferents, tres famílies modernes que ens resulten força conegudes. I el que pensa i diu aquest home en aquesta anar i venir fa que no puguis deixar el llibre i, a més, et fa pensar ja que veus reflectida la societat, nosaltres, d’avui dia. Té tres amics de la Casa de Caritat, amb el quals es va guanyar la vida fent de músic, i s'estimen com germans.

Des del començament el llibre és una sorpresa i no seré jo qui us digui de què va. Només puc recomanar-vos que el llegiu perquè us ho passareu molt bé i us farà reflexionar una mica...

Pobles blancs

Pobles blancs

del 25 al 27 de febrer de 2011

Amb el Pere i la Montse i el Ramon i la Ma. Rosa

Quatre dies per fer la ruta dels pobles blancs. Com sempre anem curts de temps però amb moltes ganes i il·lusió. Amb l'AVE, massa hores però còmode, vam arribar a Màlaga i d'allà amb cotxe llogat fins a Ronda. Feia molts anys que no hi anàvem. Val la pena arribar-s'hi! Què bonic que és! De nit, tot il·luminat, el tall profund i impressionant que han fet les aigües del riu Gualalevin al llarg del temps, de dia, contemplant el pont, que per cert és del segle XVIII i jo creia que era molt més antic,  i el paisatge...

Vam recórrer els carrer, vam badar amb el paisatge des del mirador de Aldehuela i vam veure de nit el palau del Marqués de Salvatierra, sobri, elegant, senyor.

L'endemà Setenil de las Bodegas, poblet que era el motiu del viatge ja que havíem vist un power point amb unes fotografies molt especials i volíem comprovar la veracitat d'aquelles pedres sobre els carrers i les cases. El travessa el riu Guadalporcún que és el motiu i la causa d'aquesta orografia tan especial. És un poble molt divertit i original, diferent de tots els altres. La taca blanca, com tots aquests poblets, es veu de lluny però quan t'hi endinses et trobes, primer, amb carrerons molt estrets sense cap avís, i després, amb la magnificència d'aquelles roques. Com podeu veure a la foto en Jaume se'n va sortir molt bé, sense ni una ratlladeta, i tothom el va aplaudir! El tipus de cases se'n diu "abrigo bajo roca" i a diferència d'altres construccions semi troglodites existents a Andalusia, aquí no excaven la roca sinó que es limiten a tancar la paret rocosa i construeixen la vivenda de forma longitudinal. Potser per això asseguren que no són humides. No sé si creure-m'ho...

Olvera, amb l'Església de Nuestra Señora de la Encarnación, neoclàssica, i el castell àrab del segle XII.

Algodonales, on destaca una gran plaça, amb arbres, molt agradable, que dóna a la Parròquia de Santa Ana, dels S. XVIII, amb una esplèndida torre.

Zahara de la Sierra té abans d'arribar-hi un mirador excepcional. La veritat és que la gràcia d'aquests petits poblets consisteix en contemplar la taca blanca de les cases enmig del verd i de les roques. És un plaer per la vista més que una visita d'art.

Grazalema, poble que ha agafat el nom de la zona, de la Sierra de Grazalema, és un poble enlairat des d'on pots veure i segui a peu si vols una calçada medieval. I em va agradar especialment una font de possible origen visigòtic que hi ha a la plaça  de l'església.

Ubrique, el famós poble del torero, on no vam trobar ni un raconet per a aparcar. Vam haver de baixar un moment deixant algú en el cotxe i seguir camí. És un poble molt cuidat, amb més gent, amb una vista molt bonica com tots aquests pobles i una plaça acollidora i agradable. les cases, amb reixes típiques andaluses, fan que el poble sembli més "senyor" que els altres que hem visitat.

Deixem enrere els poblets i ens endinsem a la Sierra de Grazalema, amb una carretera llarga, sinuosa, però meravellosa. Quina naturalesa més esplèndida. Els prats verds amb vaques, els boscos amb diferents tipus d'arbres, les vistes que no et canses d'admirar, tot, fa que aquest paratge et quedi gravat i pensis en retornar-hi.

Villaluenga del Rosario és un petit poble encantador, molt costerut i on no vam veure ni un ànima... Tenen una plaça de toros quasi feta dins la pedra i després de fer el tomb per tot el poble vam baixar per unes escales de pedra des d'on es veien les teulades i la plaça. Molt recollit i agradable.

I finalment ja, camí de Màlaga per agafar l'AVE, vam passar per Verdana i Montejaque. En aquest darrer poble, en una placeta recollita i coquetona hi ha una llegenda en rajola on explica el joc dels càntirs. Sembla que abans, quan les noies anaven a buscar aigua a la font xerrant amb les amigues i se'ls escantonava algun càntir, el guardaven, i quan arribava el dia d'una festa assenyalada jugaven a tirar-se els càntirs fent una rodona i guanyava la que aconseguia que no li caigués a terra cap càntir. I encara avui, en memòria d'aquells temps, hi juguen un cop a l'any.

Pel Port de Galís vam arribar a San Martín del Tesorillo on hi ha camps i camps de mandarines i ens hi vam aturar a comprar-ne. No eren massa maques de vista però eren dolces com l’arrop.

I ja a Màlaga va acabar aquesta mini-sortida de quatre dies, que tot i curta, pel fet de veure coses boniques i anar ben acompanyats, ja val la pena!

Isabel la Católica

Isabel la Católica
o el yugo del poder

José Enrique Ruiz-Domènec


Quinteto
Península

Febrer 2011

L'autor és nascut a Granada i allà hi va viure els anys de la seva infantesa. A Granada la reina Isabel era quasi una santa, se la venera i estima, i ell anava sovint a veure la seva tomba. Fa ja més de 40 anys que viu a Barcelona on la figura d'aquesta reina és tot el contrari del que va viure de petit, per tant ell diu que aquest llibre és segurament la manifestació d'una cultura de frontera. a la qual ell pertany amb totes les seves implicacions i conseqüències.

És bo llegir-lo perquè humanitza a la reina Catòlica, te la fa veure com a dona, amb tots els problemes que va tenir i va viure i, encara que segueixes veient-li tots els defectes comences a entendre el perquè de la seva manera d'actuar.

D'entrada eren sempre les dones les que viatjaven per casar-se; en el seu cas va ser el rei Ferran qui es va desplaçar pel casament. I ella es va coronar reina sense esperar que ell arribés. Va viure sempre amb el remordiment de saber que la vertadera reina era Joana la Beltraneja, a qui ella va fer marxar a Portugal dient que no era filla del seu pare. Isabel volia regnar i ho va aconseguir. Però es va trobar molt sola; el rei Ferran era molt faldiller i ella molt gelosa. Va viure la mort del fill i del nét, i en el moment que necessitava consell es va trobar amb l'església, que l'únic que volia era una reina santa per donar mes força a l'orde religiosa. I ella va intentar ser religiosa fins a la beateria.

La reina Isabel va tenir tres grans fites històriques en el seu regnat que van marcar el destí d'Espanya i que no va saber gestionar correctament per la seva manca de sensibilitat: l'expulsió de la comunitat jueva, el incompliment de les Capitulacions del Regne de Granada i l'extermini dels "indis" de les Antilles.

Aquest llibre està exhaurit però Ruiz-Domènec té publicada una Història d'Espanya que crec que val la pena llegir.
Si voleu llegiu el resum de la conferència que un dia ens va fer l'autor.

Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada

Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada
de Xavier Serrat i Brustenga


DOCUMENTA BALEAR
la cantàrida



20 de febrer 2011

PENDENT D'ESCRIURE

La Garoinada

La Garoinada

la cuina de Palafrugell

19 de febrer de 2011

Amb el Teo i la Ma. Clara hem anat a menjat garotes, o garoines, o eriçons, segons el lloc on te'ls mengis.

Hem arribat d'hora a Palafrugell i hem fet un tomb pels camins de ronda. Hem deixat el cotxe al Golfet i, tot seguint el camí de ronda hem passat per Calella i hem arribat a Llafranc. Feia un dia esplèndid, un sol sobre un cel blau magnífic i un mar que encisa només mirar-lo. Com n'és de bonica la Costa Brava! Sobretot amb poca gent... A Calella hi havia força ambient, fins i tot ens vam trobar amb amics. L'aigua transparent, les roques, les barquetes, tot és idíl•lic en aquests indrets.

Després vam anar a dinar. havien reservat taula al Pa i Raïm, la casa on va viure en Pla des del 9 anys. Actualment sembla que hi viu una neboda néta d'en Pla i a la part de baix és el restaurant. Em vaig sentir molt a gust dinant a la casa on Pla va viure tota la seva infantesa i joventut. Té petits menjadors ja que és una casa vivenda, i un menjador més gran que han fet aprofitant el jardí; tot vidre amb vista al jardí. Molt bonic. Vam menjar les garotes crues, boníssimes, i també calentes al forn amb un puré de verdures, també molt bones. I recuit de postres, fet d'allà mateix.

És una bona iniciativa que els ajuntaments es posin d'acord per a organitzar aquestes quinzenes de menjars populars, del temps, com la gamba de Palamós o els pèsols de la floreta. És una bona excusa per agafar el cotxe, fer un tomb a peu, conèixer aquests pobles per dins, passejant, i menjar productes de la terra.

Després vam passejar per Palafrugell que nosaltres no coneixíem. És un poble molt agradable i sembla que amb una vida cultural força important. La torre de l’aigua, diferent de totes les que es veuen en altres pobles, molt interessant. Pertot hi veus la petjada d'en Josep Pla, el carrer estret, i altres indrets assenyalats.

Bon dia, bon sol, bon passeig, bona companyia i bon menjar. Què més vols?

Truca un inspector

Truca un inspector
de J. B. Priestley


Teatre Goya

15 de febrer de 2011


Direcció: Josep Maria Pou
Actors: Josep Maria Pou, Carles Canut, Victòria Pagès, Ruben Ametllé, Paula Blanco, David Marcé

Ja em venia de gust una obra de teatre amb mobles d'època, amb vestits bonics, una obra que no han volgut posar-la al dia, que l'han deixada tal com va ser escrita l'any 1945.

I amb els actors que l'han representada té l'èxit assegurat!

Sembla que aquesta obra va ser dalt d'un escenari per última vegada cap a l'any 1952 i des de llavors només algun grup d’afeccionats l'havia representada. I també per TV a "Estudio 1".

L'autor situa la trama l'any 1912, set dies abans de la varada del Titànic, el símbol d'un món que naufraga. En una casa "bé" s'està celebrant amb un sopar el prometatge de la filla. El pare fa discursos, tothom està content, fins que truquen a la porta i entra un home dient que és inspector de policia. I que fa poca estona que una noia jove ha mort, s'ha suïcidat. I parlant amb cada una de les persones de la família tots l'havien coneguda i d'una manera o altre li havien fet mal, encara que fos per omissió. La reacció de la família és totalment diferent segons cada membre; el pare, la mare i el promès, també de bona família, es treuen les culpes de sobre i volen fer marxar al policia impertinent. La noia i el germà petit, s’impressionen pel drama i veuen i senten la seva culpa. I s'horroritzen. Després el policia se'n va i el desenllaç és del tot imprevisible..

Considero que és una bona obra, molt ben representada i que, a més, ens fa veure les persones i els seus valors, les que viuen de cara a la galeria, del què diran, i les que se senten responsables davant la societat encara que sigui després d'haver viscut en un núvol on creien estar sols i poderosos.
Diu un personatge: "Hi ha  coses que hem de compartir i si no ens queda res ens toca compartir la culpa". I també: "No vivim sols. Tots formem part d'un sol cos. Som responsables els uns dels altres".

Hem sortit contents del teatre!

Bogeries de Brooklyn

Bogeries de Brooklyn
de Paul Auster


El Bakancí
edicions 62


Febrer de 2011

Una bona novel•la, la típica novel•la que et distreu, t'agafa, et fa seguir amb interès les inquietuds i peripècies dels protagonistes, i tot això amb un saber escriure -i traduir!- que agraeixis de tot cor.

No havia llegit res de Auster i he trobat la novel•la molt distreta.

Un home de 60 anys, malalt de càncer i recent separat vol iniciar l'últim tram de la seva vida amb serenitat i tranquil•litat. S'instal•la a Brooklyn i aviat es troba molt a gust amb el barri i la seva gent. Poc després es troba en una llibreria de vell al seu nebot, Tom Wood, un jove prometedor i que ara està de dependent de la llibreria. Els dos sols, comencen a sortir junts i a parlar. Ells dos, l'amo de la llibreria amb tot el seu caràcter peculiar i històries antigues, i la neboda d'en Wood que es presenta de sobte sense explicacions fan que la història sigui diversa i entretinguda. El somni conjunt és trobar l'Hotel Existència, indret de somnis, lluny del món sorollós i neguitós on estan vivint. Parla més que res de la vida de cada dia, relata petits detalls, parla de valors sense pretensions, explica coses sense més importància posant-les en lloc important... i tot això inserit en la vida quotidiana de l'Amèrica d'avui.

Entre Palaus

Entre Palaus
Palau Moja i Palau Moxó

Amics del MNAC

12 de febrer de 2011


Palau Moja:

Es troba just a la cruïlla de Portaferrissa amb la Rambla. El seu arquitecte va ser Josep Mas i Dordal que va iniciar les obres l'any 1763 per encàrrec del marquès de Cartellà, Pere Desbach, però va ser la seva néta, Maria Lluïsa Descatllar, qui a l'any 1774 va fer enderrocar la part de muralla de la Rambla, la Porta Ferrissa i les dues torres que la flanquejaven. Casada amb Josep de Copons, marquès de Moja, s'instal·laren al Palau l'any 1785, i d'aquí li ve el nom. Quan l'any 1865 va morir la darrera marquesa de Moja sense descendència, el Palau el va llogar el Fomento de la Producción Nacional i l'any 1870 el comprà Antonio López i López, futur marquès de Comillas, que s'hi instal·là l'any 1875. El marquès de Comillas s'havia fet ric comerciant amb Cuba i amb el comerç d'esclaus. Va fer millorar l'escala principal per rebre-hi al jove Alfons XII que tornava a Espanya per restaurar la monarquia.

Mossèn Jacint Verdaguer hi va viure 15 anys. Des de 1876, primer com a capellà de la família i desprès com almoiner. La seva producció literària té molt a veure amb aquesta etapa de la seva vida. Va anar amb un dels vaixells del marquès de Comillas i d'aquell viatge en va sorgir L'Atlàntida; acompanyant a muntanya un fill del marquès que estava malalt va escriure Canigó.

Mort el marquès de Comillas va heretar el Palau la seva filla, casada amb el comte Eusebi Güell, el mecenes de Gaudí. L'any 1934 el comte Güell va permetre a l’Ajuntament de BCN obrir els porxos de les Rambles per facilitar el pas als vianants. Després del incendi de 1971 -crec que va ser el tercer incendi que va patir l'edifici- el Palau va quedar abandonat durant onze anys, fins que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat el va adquirir i restaurar.

S'entra al Palau pel carrer Potaferrissa. Quan es va començar a construir el Palau la Rambla era una riera que tot just es començava a urbanitzar. Després va ser el rovell de l'ou: església de Betlem, palau Güell, i d'altres. És d'estil neoclàssic, amb pocs elements decoratius i amb influència francesa. Les façanes van ser decorades per Francesc Pla, el Vigatà. I avui podem veure encara uns dibuixos que semblen esgrafiats però que no ho són; és la manera que tenia ell de pintar. En comptes de dibuixar i després pintar marcava amb força les línees, i és això el que ha quedat.

L'escala que arrenca del gran pati interior està revestida de marbre i amb pintures d'Eduard Masdeu i Llorens. El Gran saló és la part més espectacular.

Maria Lluïsa Descatllar, marquesa de Moja, va voler que la pintés Frances Pla, el Vigatà, i que en dibuixés la història de la família, les arrels. Veiem, doncs, aquesta història, sense estar documentada enlloc; amb molta imaginació... Però les pintures són molt boniques. També es visita una petita capella, la de Mossèn Cinto,

amb pintures i al·legories religioses també del Vigatà. I en una sala hi ha l’exposició de maquetes de tots els vaixells del marquès de Comilles.

Tot i la riquesa d'aquest Palau m'ha agradat més la història que ens ha explicat la excel·lent guia que hem tingut, ja que el Palau amb tants incendis i tants canvis, no és l'original. Han ajuntat les coses en tres habitacions i es veu fred, sense vida. I només hi ha tres sales per visitar; la resta són oficines.

Palau Moxó:

Situat a la plaça Sant Just davant l'església del mateix nom i molt a prop de l’Ajuntament i del Palau de la Generalitat, el Palau Moxó va ser construït el 1770 sobre les ruïnes d'una antiga residència del segle XIII que havia estat la més rellevant de la ciutat durant l'Edat Mitjana.

Es va construir sota la direcció de Francesc Mestres, mestre d'obres de la Catedral de Barcelona, en estil barroc tardà. És l'únic Palau privat barceloní del segle XVIII que encara conserva el seu mobiliari i interiors originals.

L'edifici consta de quatre plantes, de 700 metres quadrats cada una, i la planta baixa on entraven els carruatges i hi havia la zona de serveis, cuines, calderes, cavallerisses, etc.

 La seva característica façana està decorada amb esgrafiats a base de gerros, infants, garlandes i grotescs. Té un ampli portal d'arc rebaixat que dóna accés a un pati interior on hi ha l'escala que condueix al pis principal, amb voltes rampants d'aresta i columnes toscanes.

 Cal destacar una meravellosa sal de ball d'estil rococó amb el sostre decorat amb un impressionant fresc amb al·legories a les figures del zodíac, les arts i les estacions de l'any.

I un menjador familiar amb una gran taula i una sortida a un pati on penses que de debò s'hi ha d'estar molt bé.

Hi ha la més completa col·lecció de làmpades de Baccarà.

S'ha de tenir en compte que aquest Palau ha estat habitat per la família Moxó fins a l'any 2000 i que fa poc ha estat obert al públic per visites. I si no m'equivoco en una part de la casa que no es visita encara hi viuen.

Dinar a Torrelavid

Dinar a Torrelavid

Restaurant Can Lluís

13 de febrer de 2011

El Maurici i la Sílvia ens han convidat a dinar per celebrar els 36 anys del Mauri, que els compleix demà. Feia molts anys que no anava a Torrelavid i m'ha agradat tornar-hi. Ells han visitat les caves Codorniu amb els nens, han pujat al trenet dins les caves i han fet moltes preguntes. Nosaltres hem arribat a l'hora de dinar i hem portat un pastis amb espelmes del forn Can Camil, també de Torrelavid.

El restaurant és agradable; només entrar, a l'esquerra, hi ha una taula plena de paper per dibuixar i llapis. I amb cadires de cartró. Així els nens quan acaben de dinar poden dibuixar una estona.

Hem fet un pica pica del qual només destacaré uns farcellets de formatge de brie i de cabra amb melmelada de fulles de violeta. Quina cosa més bona! I quin sabor la melmelada! De segon la majoria hem demanat bacallà, també molt bo, amb un llit de bolets, i de postres, a més del pastís, en Jaume ha demanat coca amb xocolata desfeta. i tots els nens han estat al seu voltant sucant coca al xocolata.

Ens ha agradat la idea que ens convidessin els fills pel seu aniversari i ja els hem dit que el dinar d'avui pot sentar un precedent molt agradable.  

Els néts maquíssims, simpàtics i moguts i una xerradeta amb els fills; què més vols? Un dia feliç i bonic. Llàstima que no hem trobat pa a cap forn i en Jaume aquesta setmana s'haurà de conformar en fer la ruta del pa per Barcelona...

Celebració

Celebració
de Harold Pinter

Teatre Lliure

de Gràcia

10 de febrer de 2011

Direcció: Lluís Pasqual
Actors: Jordi Bosch, Roger Coma, Eduard Farelo, Míriam Iscla, Marta Marco, Àngels Moll, Boris Ruiz, Pep Sais, Clara Segura
Coproducció Teatre Lliure i El Canal-Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona

Segona obra al nou Lliure de Gràcia. Pinter m'agrada però aquesta obra, tot i ser una obra de maduresa, no m'ha fet el pes. Dos sopars en un restaurant de luxe; quatre persones en una taula, una parella a l'altre. Per separar-les les han col•locat en dos nivells diferents, dos pisos, i l'escenari puja i baixa segons quina taula segui protagonista. Pel meu gust massa pujades i baixades... Arriba a marejar.

Pinter ens retrata una alta burgesia, uns n ous rics, on tot és permès; excés d'alcohol, mala educació envers la resta de persones, rialles i comentaris que s'haurien hagut d'estalviar... No hi ha argument, senzillament van passant els personatges, els comentaris, els cambrers, i no esperes res perquè no hi ha res per esperar.

L'obra es salva pels actors. Tots treballen molt bé, se'ls veu ficats dins els personatges respectius i dóna gust veure'ls treballar.

Em sap greu perquè altres obres de Pinter m'han agradat força.

Potser també anem a Gràcia una mica condicionats. Recordem aquell teatre on vam poder gaudir d'obres i actors molts bons, d'un espai amb caliu, un teatre diferent dels que hi havia llavors.

Ara és una nova etapa, els teatres de BCN han canviat, n'hi ha de tots tipus, intimistes i de grans dimensions, sales d'estar i espectaculars escenaris. I potser al Lliure de Gràcia li toca ara un nou tipus d'obres, diferents, molt diferents de les que representaven abans però no per això menys bones. Senzillament hem d’anar allà sense expectatives, a veure què hi trobem. I segur que en sortirem més contents.

Llegint les crítiques d'aquesta obra penso que potser m'he perdut quelcom, que no he sabut veure alguna cosa que ens volia dir l'autor.

El llibre dels encanteris

El llibre dels encanteris
de Katherine Howe

Columna

Febrer 2011

Una estudiant de Harvard ha de preparar la seva tesi durant l'estiu. Però la mare li demana que buidi la casa de l'àvia, prop de Salem. Això porta a una sèrie de descobriments i de situacions que ocupen tot el temps de l'estudiant i ens apropa als judicis de les bruixes de Salem, del S. XVII. Hi ha dues històries paral·leles que al final es troben; la vida i trifulgues de l'estudiant del S. XX i la vida i la situació d'una nissaga de dones, condemnades per bruixes. Comença pel nom de Deliverance Dane, nom que troba dins una clau amagada en una Bíblia i acaba amb la seva mare i ella mateixa, en Sam, el seu xicot, i el professor que li condueix la tesi.

És curiós perquè el tema de bruixes, encanteris, pocions, curanderes... sempre crida l'atenció i, tot i que és una pura novel·la, la llegeixes amb ganes i t'ho passes bé.

Però no és més que això: una novel·la per passar l'estona, ben escrita, distreta, sense més importància.

Segueixo pensant, una vegada més, que "Herba d'enamorar" és molt millor, és un altre nivell.

Un año de escuela en Trieste

Un año de escuela en Trieste
de Giani Stuparich

Minúscula

Febrer 2011

Una delícia de llibre! Ben escrit i ben traduït.

Ens endinsa a la vida d'una noia de Trieste que no es conforma amb la vida que porten les dones en el seu país. Ella vol estudiar amb nois, fer vida amb ells, sortir d'excursió, anar a fer un cafè, ser amics. I per poder estudiar fa l'últim curs de batxillerat en un institut on només s'hi apunten nois, els únics que estudien.

Ella no s'adona que la seva presència trasbalsa tots els companys. Ella els vol com amics, però els nois no la poden considerar només una amiga.

És un retrat del pas de l'adolescent a l'adult. Paraules i bromes i fets que un any abans no haguessin tingut importància, aquí agafen la força de la vida jove i fan canviar la idea que tenien tots dels estudis, la vida, la família. Es veu molt bé la diferent manera d'enfrontar aquestes noves vivències i experiències en els nois, segons el tipus de família, els amics, el caràcter...

Ella te un temperament clar i decidit tot i que cau també en la mateixa red que vol evitar. I, al final, la frase d'un noi, producte de l'enveja, la inferioritat o el despit...

La contraportada diu: Después de este año todos descubrirán que "la vida posee una trágica seriedad y que aquellos bancos de escuela eran un juguete frente a ella".

A més, pel fet de ser un llibre petit, el pots portar fàcilment a la bossa...

Rutes d'Aràbia

Rutes d'Aràbia

Tresors arqueològics del regne d'Aràbia Saudita

CaixaForum

amb Isabel Larruy

3 de febrer de 2011

Per a l'Obra Social "la Caixa", aquest projecte representa l'oportunitat de col·laborar amb dues institucions de prestigi: la Comissió Saudita per al Turisme i les Antiguitats del Regne d’Aràbia Saudita (l'entitat responsable del patrimoni i dels museus en aquest país) i el Musée du Louvre, concretament amb el Departament d'Antiguitats Orientals i el Departament d'Art Islàmic.

La història i cultura d'Aràbia la fan començar amb el Islam, amb Mahoma. De tot el temps anterior n'hi diuen "el període de la ignorància". Ara han hagut de canviar de pensament ja que arrel de les excavacions petrolíferes han descobert tota una cultura digne d'estudiar i de fer present en els llibres d'història. El fill de l'actual rei, Saud, que ha estudiat a Europa, té un interès molt gran i particular en conèixer la història del seu país. Ha vist que a Europa es dóna importància al passat, fins a la prehistòria, i ell vol el mateix pel seu país. Per aquest motiu està pagant grans sous a arqueòlegs europeus perquè els ajudin a recuperar les seves arrels. I va estar a Barcelona per veure com quedava l'exposició i li va agradar tant que vol que la instal·lin exactament igual a París i a Nova York. I ha deixat peces úniques, que mai no havien sortit del país, perquè llueixin en l'exposició, entre elles, la imatge d'un home despullat, prohibit pel Coran i una porta de la Meca, que l'hem pogut veure avui; aquesta decisió ha estat molt criticada per la gent del país, però el príncep Saud té molt clar que ell mana, i aquesta porta s'estava degradant per les inclemències del temps. Les altres tres portes ja no hi són. N'ha fet còpies i són les que estan a la Meca. La seva bandera és verda, amb el lema del Coran "Alà és l'únic déu i Mahoma el seu profeta" i dues espasses: el verd dels oasis, el Islam i el poder de les armes. 

Aràbia era el país de l'or, l'encens i la mirra, les tres coses més preuades de l'antiguitat, els regals que els mags d'Orient van portar a Jesús al portal de Betlem. Per transportar l'encens i la mirra es feia en llargues caravanes. Feien molts dies de camí i es trobaven amb molta gent, dels països veïns; així s'ha trobat, tot buscant petroli, restes d'aquest període de la ignorància, amb clares influències egípcies, perses, romanes... fins i tot de l'Índia.  Esteles funeràries en arameu, amb escriptura cuneiforme, amb llatí, amb àrab... Si mireu el mapa que he posat al final veureu les diferents rutes que es feien, que després es van convertir en rutes de peregrinació a Medina, on està enterrat Mahoma, i a la Meca.

Trobem unes figures enormes d'homes, de diferents èpoques, sense cap. Sembla que per anar més ràpid, quan canviava el personatge a qui havien d'homenatjar amb un figura, simplement li tallaven el cap a una anterior i li afegien el nou.

La veritat és que és difícil explicar tot el que ens ha dit avui la Isabel Larruy. Només contemplar les esteles funeràries, meravelloses, les que tenen forma de mesquita pertanyen als membres més importants del Islam, els de forma rodona, a dones...

Hi ha tota una història de l'escriptura. És molt interessant.

He posat una pila de fotos i si voleu saber-ne més mireu-vos la visita virtual del museu i us agafaran ganes d'anar a visitar l'exposició.