Via Lliure

Via Lliure
11 de setembre de 2015

Impressionant! I emotiu... Com cada any hem intentat arribar-hi en metro. Però a Catalunya estava ja tancat per massa gent. I ens ha tocat anar a peu. Ens tocava el tram 111, a tocar del Teatre Nacional de Catalunya. El carrer Ausiàs Marc semblava ja la Meridiana: ple a vessar. I com sempre veies gent gran, amb cadires de rodes, famílies joves amb nens en cotxets o en braços... Tots amb samarretes blanques, amb estelades penjades de les espatlles i amb somriures i bones cares. A més, en moments així, tothom parla amb tothom, sembla que ens coneguem de tota la vida. 

Arribant a la Meridiana ens va costar quasi mitja hora arribar al nostre tram. Estava a vessar, les voreres plenes, ni un pam per avançar! 

 Després de trobar un foradet comences a mirar: famílies, gent gran, i davant nostre castells. 

No paraven de fer castells i feia molt bonic! Cada vegada que passava un helicòpter tothom aixecava els punters. Era una festa! 

Quan va ser el moment va passar el punter gran, vam aixecar tots els punters roses i vam fer l'onada. Teníem darrere nostre el plató de TV3 amb una TV gran i vam poder veure alguna de les imatges que donaven. 

Els whatsapps anaven com bojos amb fotografies de fills i néts amb amics, amb comentaris dels qui no havien pogut anar-hi... Intentaves fer fotos i quasi no podies. 

Vam trobar un grup de Riudecanyes: La meva àvia n'era d'aquest poble. I vaig demanar fer -me una fotografia amb el rètol en record seu.

Si ets al mig de la Via la vius, la sents, et commou, t'impressiona, et fa sentir gra de sorra d'una gran platja... Des de casa, per TV, veus els detalls. Però jo em quedo amb el meu raconet de Via, amb gent al costat que són com de la família, amb la il·lusió de que ara Sí, ara és el moment i amb aquella bon fer, sense empentes ni males cares, ni un paper ni una llauna a terra. Civisme com sempre i il·lusió una mica més cada any. 

Vam arribar a casa tard, amb els peus desfets però amb el cor calent!

Els organitzadors es mereixen un 10! I els voluntaris. I també els polítics que han sabut fer tots un pas enrere per poder anar junts a aconseguir l'objectiu principal: lluitar per aconseguir la independència. Independència que ja comencem a sentir com a pròpia, ja comencem a deslligar-nos de problemes i fets de la resta de l'estat. Llàstima només que el Cant dels Segadors no arriba a temps perquè tothom el canti. I és un dels moments més esperats i emotius. Ens hi vam afegir ja cap al final i em va saber greu. 

Ara toca passar per les urnes. Hi ha encara molts indecisos. Hi ha gent que té por. Els hem de fer veure que han de fer un pas endavant si volen tenir un món millor per a ells i pels seus fills i néts. I als qui no volen ni sentir-ne parlar, respecte. Respecte i no caure en la temptació de posar-nos al nivell d'alguns d'ells que no saben el que és dialogar, escoltar, respectar. 

Resum: manifestació més nombrosa que mai, civisme, educació, il·lusió, empenta, molta feina al darrere i molta feina a fer a partir d'ara. Emoció, alegria, somriures i ganes que arribi ja el 27 de setembre! 

Quin país tenim!!! I quina gent! I el que pot arribar a ser i a fer! Visca Catalunya!!!