Todos nuestros nombres

Todos nuestros nombres
de Dinaw Mengestu


Lumen

Juliol de 2016

El títol té a veure amb els diferents noms que li són donats a un jove des que neix fins que, un dia, arriba a una petita ciutat del Mig Oest americà. 

Cuenta la leyenda que en el momento de la Creación todos los seres y las cosas recibieron un nombre, y eso nos define, nos distingue de los demás. Tomar el nombre de otro y ponérselo como un traje prestado cambia la idea de lo que somos y hacemos.

Ve de Uganda i ha estudiat a la Universitat de Kampala. Li agrada escriure i vol ser lingüista. Viu en un barri de barraques, rellogat. Allà coneix al Isaac i es fan amics. La Universitat és plena de nois rics i costa viure allà. 

El llibre ens explica la història d'aquests dos nois, l'època de Kampala, el seu ràpid aprenentatge del món de les armes i les revolucions, l'aprendre a espavilar-se i no dependre de ningú... 

Els capítols estan intercalats. En un s'explica i es viu el dia del a dia dels dos nois des de la Universitat a la guerra; en l'altre veiem la relació que s'estableix entre el noi que arriba a Amèrica i la seva assistent social, la Helen, blanca i més gran que ell. 

Estem en un país on els negres estan mal vistos si van amb un blanc, si volen estudiar o buscar-se una vida digne. 

Per una banda vius les pors, el valor, l'horror i els absurds de dos nois enmig de la brutalitat de la guerra i les venjances; d'altre veus com l'amor pot superar motes barreres tot i que sigui difícil el dia a dia. 

I per sobre de tot, l'amistat. El valor immens de l'amistat. El més important de tot. No importa qui siguis ni d'on vinguis, no importa els diners ni el nivell social. On hi ha un amic hi és tot. 

Per això el llibre acaba amb unes paraules del Isaac:

Él sabía por qué escribía. Siempre lo había hecho para mi. Lo último que escribió, fechado el mismo día que me fuí de ese pueblo, y que leí una y otra vez mientras iba camino de Kenia y luego de nuevo cuando volaba hacia Estados Unidos, que arranqué y dejé entre las páginas del pasaporte que me había dado, y que leí de nuevo después de despedirme de Helen en una calle de Chicago, fue lo que le dije a ella antes de que se marchara con la promesa de regresar: Nadie se habrá querido nunca más de lo que nos quisimos nosotros.