El despertar

El despertar
de Kate Chopin


Columna

Octubre del 2009


Aquesta novel•la va ser publicada a finals del S XIX i va ser un escàndol. No podien concebre una dona com l'Edna; i si hi pensaven no podia escriure's sobre aquest tema d'una manera tan real.
Edna es casa molt jove amb un home més gran, de família criolla, amb qui té dos fills. Ella ha estat educada per estimar i cuidar el marit i els fills, rebre visites i fer la vida social que en una societat com la seva -Nova Orleans- es redueix a això: fer i rebre visites, i estiuejar junts.
Un estiu coneix un home que li desperta una sensacions que mai no havia sentit amb el seu marit. I la seva lluita és aquesta: seguir vivint com demana la societat i com l'han educada o trencar esquemes i viure la seva vida, buscant aquella felicitat que li sembla albirar rere aquests sentiments desconeguts per ella? Una amiga que s'adona dels dubtes, o de la lluita, de l'Edna li diu que pensi en els seus fills. Edna li respon: Donaria per ells tot el que no és essencial; donaria els meus diners, donaria la meva vida pels meus fills; però no em donaria a mi mateixa. No ho puc dir més clarament; només és una cosa que estic començant a entendre, que se m'està revelant.
I també compten els sentiments i la lluita de l'home: veu també la realitat però no vol trencar un matrimoni, ni ha estat educat per viure amb llibertat d'acord amb els seus sentiments.
Ella és valenta, és jove i no té por. Però està sola.
Al començament vaig pensar que era una novel•la rosa, ben escrita. A poc a poc hi veus sentiments, posicions davant la vida, respecte humà i, sobretot, una manera de viure que per entendre-la t'hi has de ficar, t'has d'imaginar aquells temps, pensar en com vivien les nostres àvies, i llavors, sí, pots començar a entendre el dolor i la valentia que traspua aquesta novel•la i el perquè de l'escàndol quan la van publicar.

Associació Abló Pkédé

Si cliqueu sobre la imatge podreu llegir sense problemes

Associació Abló Pkédé

Octubre del 2009




Estem molt contents. Hem aconseguit els diners per la "Payotte" a Benin, i aviat començaran a construir-la.


Per altra banda hem sabut a través d'un amic del Roberto del poble de Perai, a Gàmbia, que estan intentant omplir un contenidor per enviar-lo al seu poble. Demanen tractors, motocultors, eines del camp, màquines de cosir... coses que allà poden fer servei i aquí ja no usem perquè hem comprat un model més modern, però que encara funcionen. Hem aconseguit ja un tractor i un motocultor i alguna cosa més. Si sabeu d'algú que té alguna d'aquestes coses ens ho podeu fer arribar i ells mateixos ho recullen de casa vostre i ho porten al contenidor. No us costarà res perquè els ports els paguen ells mateixos.
La nostra adreça és: associacio.ablo.pkede@cmail.cat
Gràcies per la vostra ajuda i col·laboració!

I el mes que ve ja us parlarem d'un nou projecte de cara a Nadal. Com sempre prioritzem els temes d'educació i sanitat que creiem els més importants per a ajudar a aquests pobles a tirar endavant.

Associació de Ciutadans de Perai - Gàmbia

Maurice de Vlaminck

Maurice de Vlaminck

Un instint fauve

Pintures 1900-1915


Caixaforum

amb Isabel Larruy

6 d'octubre de 2009

Vlaminck va ser un pintor fauve quinze anys de la seva vida. Després es va anar adaptant als corrents de l'època. De molt jovenet va començar a tenir fills, i es va haver de casar. Havia de mantenir una família i tocava el piano a cafès-concert; sovint no el podien pagar i ell acceptava com a pagament figures africanes. Així va començar una col•lecció, en va aconseguir més de 400, que van influir en la seva obra. Però sembla que això era producte d'aquell temps ja que Picasso, en les senyoretes d’Avinyò. també es deixa seduir per les formes africanes i les dues prostitutes centrals de l'obra estan pintades sota aquesta influència.
Vlaminck no va poder anar a la Provença, com la majoria dels seus companys, ja que no tenia diners. Però en el fons li agradava més les hores de cap al tard per pintar i no les del matí i migdia. Quan finalment hi va anar sortia a pintar a les 8 del vespre.
Fauve vol dir salvatge i el que els caracteritza és la total llibertat: llibertat per pintar el que volen, com volen i del color que volen. Si ell veu l'arbre vermell perquè el color de la vida és el vermell i les arrels de l'arbre estan sota terra i d'allà agafen la vida, doncs pinta l'arbre vermell. Ell vol donar vida i per això quan pinta un gerro amb flors deixa primer que les flors es panseixin i després les retorna a la vida, tal com ell ho veu. És un gran paisatgista i li agrada oferir-nos la natura a través de les cortines d'un teatre, representades per arbres i matolls.
Es deixa influenciar per Van Gogh, per Cezanne, per Picasso, però sempre retorna ala seus principis, al naturalisme. Intenta el cubisme però ho abandona: diu que un quadre cubista és una pintura estripada i ficada dins un taüt. Picasso s'enfada amb ell i acaben així la seva amistat.
Crec que les seves millors pintures són les dels primers anys. Més tard, Ambroise Vollard, marxant molt important, li compra tota la producció que té i tota la que faci en un futur. D'aquesta manera Vlaminck té la vida assegurada i, per a mi, perd una mica d'intensitat i vigor.
M'ha agradat molt la selecció de pintures i la manera com la Isabel Larruy ens ha explicat coses de la seva vida que et fan entendre millor la seva pintura.

Visita a TV3

Visita a TV3

4 d'octubre de 2009

Amb una colla d'amics de Casp vam visitar les instal•lacions de TV3.
Sempre és curiós veure per dintre el batibull de feines que s'han de fer perquè finalment puguem nosaltres veure un programa. El plató dels informatiu és molt més petit del que sembla i jo ja m'hi hagués quedat per presentar el telenotícies. Ens van explicar els petits trucs que tenen, com fan segons quins programes, vam visitar la sala amb un munt de pantalles on trien les càmeres que han de sortir en pantalla... Molt interessant la part d’attrezzo i, sobretot la de perruques i cares. Vam veure cares i nassos que et recordaven immediatament a personatges del Polònia.
Potser el que més em va sorprendre i agradar van ser les unitats mòbils, tan ben preparades per a emetre programes en directe. Verdaderament hi ha molta feina darrere la petita pantalla i no sempre ens som prou conscients.
Reconec que va ser una visita de principiants, simple i superficial, però a mi em va agradar. No ho coneixia i ara ja sé alguna cosa més.

Si la cosa funciona

Si la cosa funciona

Cinema Bosque

4 d'octubre de 2009

Direcció i guió: Woody Allen

Actors: Ed Begley Jr., Patricia Clarkson, Larry David, Conleth Hill, Michael McKean, Evan Rachel Wood, Henry Cavill, John Gallagher Jr., Jessica Hecht, Carolyn McCormick, Christopher Evan Welch, Olek Krupa

Woody Allen torna a Nova York per a aquesta pel•lícula. És divertida i distreta. El Larry David -Boris- l'actor que fa el seu paper és molt bo i recorda molt sovint en Woody Allen.
El lema de pel•lícula és el seu títol: Si la cosa funciona... En l'amor has d'estar obert a les coses que funcionen; sinó, plega i torna a començar.
La pel•lícula té dues coses curioses, com sempre en les d'aquest director.
Comença amb el Boris i dos amics, parlant prenent una copa. En Boris de tant en tant es dirigeix al públic davant la mirada incrèdula dels seus amics. I ho fa sovint durant tota la pel•lícula.
I també els personatges van apareixent un a un, amb intervals de temps; sembla que ens els vulgui anar presentant, que els coneguem, i quan ja els tenim ben vistos n'apareix un altre.
Ell, en Boris, és un home gran i misantrop, candidat al Premi Nobel de Física i que menysprea profundament la ignorància i la petita vida de la gent normal i corrent. però se li posa enmig del camí una noieta del sud, innocent i ignorant, però amb la gràcia suficient perquè en Boris-Woody Allen senti la necessitat de no deixar-la. Sexe, religió i jueus, com sempre en totes les pel•lícules de Woody Allen.
Val la pena anar-hi; és una bona pel•lícula curiosa i divertida, amb frases molt enginyoses, i surts del cine amb el somriure a la cara. I això sol ja és motiu suficient.

Premis Blocs Catalunya - 2a edició

2a Edició dels
Premis Blocs Catalunya

Edifici el Sucre
Vic, 2 d'0ctubre de 2009


Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Cani Cortijo)
Millor bloc d'Educació: Educació emocional, una filosofia de vida
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra - Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinèrgies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombay

Com podeu veure no he guanyat. Però estic molt contenta d'haver arribat a finalista!
Felicito de tot cor als guanyadors i espero que segueixin treballant amb ganes a fi que cada dia hi hagi més gent "enganxada" als blocs en català.
Felicitats a STIC.CAT per la feina que fan i per l'organització d'aquest concurs. I molt en especial per la concessió dels dos premis especials que toquen als sentiments de les persones i ajuden a la millora de vida dels qui més ho necessiten.

El meu bloc no podia guanyar. No és àgil ni ràpid com ha de ser un bloc. És més com una caixa de records. M'agrada escriure el meu parer sobre les coses que llegeixo o veig o visc, i així faig un esforç de síntesi per resumir el que vull dir, un esforç d'escriptura i redacció buscant les paraules adients per a cada ocasió i procuro fer servir el català de la manera més digna i correcte que puc. I això és per a mi com una caixa on puc treure el nas el dia que vull i recordar aquell títol de novel•la o de pel•lícula o el nom d'aquell pintor que em va impressionar o els records d'un viatge que amb el temps es van desdibuixant.
I si a més a més el que escric hi ha gent que ho llegeix i li agrada o l'ajuda, jo estic encantada! Per tant, moltes gràcies a tots els qui em vau votar!

L'acte de concessió de premis va estar molt bé.
Nosaltres vam arribar per a poder escoltar les tres ponències sobre la visió econòmica del món tecnològic, dins la conjuntura global actual.
Van parlar: Franc Ponti, professor d l'escola EADA, especialitzat en Creativitat i Innovació aplicada a l'empresa; Joan Bellavista, President de l'Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics; i Xavier Ferràs, Director del Centre d'Innovació Empresarial ACCIÓ CIDEM.
S'ha d’agrair als tres ponents el fet que parlessin amb una claredat i una senzillesa que tothom podria entendre què deien i perquè ho deien. Jo tenia por de perdre'm enmig de termes tecnològics als quals no estic avesada i, la veritat, vaig seguir molt bé totes les explicacions. En el fons és el sentit comú, el seny, explicat i aplicat. No només es treballa amb voluntat i creativitat sinó que fa falta el talent, i aquest no es troba només en el petit cercle on treballes; l'has d'anar a buscar fora del teu petit món; i per això hi ha les gran xarxes amb una quantitat impressionant de talent que, ben aprofitat, podria solucionar molts dels problemes que vivim en el món d'avui. Parlaven d'empreses però jo ho amplio , sobretot, a politics i gent que té poder per prendre decisions que ens afecten a tots i cada un de nosaltres.
En acabar, un pica pica bo i abundant amb un bon cava , de les caves Berdié, que destinen un 7% de les seves vendes a causes humanitàries, en cinc projectes diferents.

En conjunt va ser un vespre molt agradable, i vam poder captar la sensibilitat social, tant per la llengua com per les persones en exclusió, que tenen les persones que porten el STIC.CAT
Enhorabona a tots! I fins a l'any que vé.

Tornar a la terra

Tornar a la terra
de Jim Harrison

Traducció de Marc Rubió

Edicions La Campana

Setembre del 2009

Donald, un indi chippewa d’ascendència finesa s’està morint. Només té 45 anys però diu que la mort no l’espanta, que és el que els passa a tots els éssers vius, tard o d’hora. Però s’adona que no ha explicat massa als seus fills la història de la seva família. I li sap greu. Ajagut al llit, va dictant-li a la Cynthia, la seva dona, els records d’infantesa i les coses que el seu pare li havia explicat.
Tota la història està amarada d’amor a la terra, de la comprensió de les coses naturals, sempre amb un cert aire de religiositat natural, difícil de comprendre per nosaltres. Ell ha sabut transmetre als seus fills l’amor a la natura, a la llibertat; i ells responen. Volen pel seu pare una mort digne, una mort com els indis avantpassats haguessin viscut; i així es fa.
La història l’expliquen quatre persones: el Donald, el seu nebot K, el seu cunyat David i la seva dona, Cynthia. Però no són quatre visions d’una història sinó una història a quatre mans, l’una al darrere de l’altra.
És bellíssim quan en K explica la mort del seu oncle, i val la pena llegir el llibre a poc a poc per poder descobrir tots els sentiments i l’amor natural que hi ha dins l’obra.
Potser m’hagués agradat saber més coses dels indis chippewa, però el llibre no és un tractat d’història sinó la vida d’unes persones.
Després de viure l’experiència de romandre tres dies sense menjar ni beure dalt d’una muntanya, tal com fan els indis chippewa, en Donald diu: Va ser bo saber finalment que l’esperit és a tot arreu i que no és cap cosa separada de la resta. He tingut sort de viure molt a prop de la terra, aquí dalt al nord. En aquells tres dies vaig aprendre que la terra és molt més del que jo sempre havia pensat. Va ser un veritable regal veure els diferents costats de tot al mateix temps. Això fa que sigui realment difícil dir adéu. La meva família estarà amb mi com la d’aquell corb vell que queia lentament arbre avall.
M’ha agradat molt el llibre, està molt ben escrit i traduït i expressa sentiments i situacions que et fan pensar que el món encara té salvació. Però què difícil viure una vida tan senzilla, tan a prop de la terra, amb tan poca necessitat de consumir i sense presses, sense rellotges, gaudint del moment o passant les hores sense fer res: mirant, observant, parlant, pensant... I això no vol dir que els personatges siguin perfectes, ni molt menys! És la seva manera de veure i viure la vida el que t'encanta de l'obra.