El vestit nou de l'emperador

El vestit nou de l'emperador

de Hans Christian Andersen

Teatre Nacional de Catalunya

El Nacional petit

Sala Gran

8 de novembre de 2009

Text: Anna Llopar, basat en el conte homònim de H.C.Andersen

Actors: Marta Rafa, Javier Canales, Ferran Campabadal, Xevi Martínez/ Ricard Alonso

Hem anat amb els dos néts grans a veure aquesta obra. El conte ja el coneixien i l'han pogut seguir sense problemes. Tant la narradora com l'emperador i els sastres fan molt bé el seu paper. És divertit i bonic alhora veure actors bons en espectacles infantils. A mi m'hagués agradat més sense la música, només l'escenificació del conte per poder seguir-lo millor. Però la veritat és que està molt ben realitzat i als nens els ha agradat molt que és el que preteniem.

L'emperador en calçotets i passejant enmig del públic, o ficat a la banyera plena de roba són imatges que et queden i et fan riure. I la cançó que cantava ja la repetien els nens tot sortint del teatre!

També m'ha agradat la manera de presentar el conte: obrint la primera pàgina del llibre i no trobant la figura de l'emperador. On s'ha ficat? I és que ell s'avorria amb la Caputxeta i en Patufet i com que havia sentit que anaven a explicar el seu conte va voler sortir del conte i viure'l en directe.

Una comèdia espanyola

Una comèdia espanyola

deYasmina Reza

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Gran

6 de novembre de 2009

Directora: Sílvia Munt

Actors: Ramon Madaula, Maria Molins, Mònica Randall

Xicu Massó, Cristina Plazas

Cinc actors francesos estan assajant una obra d'un autor espanyol. La mare amb el seu promès i les dues filles, l'una actriu de teatre i casada amb un home, professor de matemàtiques tou i completament anul·lat per la seva dona, l'altre actriu de cinema i amb molt més èxit que la seva germana. El promès és administrador de finques i no entén el món en què viu la seva promesa i les seves filles; es veuen tres cops l'any i acaben sempre barallades i cridant; i el gendre begut per poder aguantar tot aquest embolic. Aquest home diu coses sensates però a anys llum del que pensen o entenen aquestes noies. En el fons, totes volen ser estimades i reconegudes, tenen por al fracàs i saben que la seva vida familiar, tan la de la mare com la de les filles, ha estat un desastre.

De tant en tant un actor es dirigeix al públic i li parla de la seva vida, fora del teatre, les seves il•lusions i les seves decepcions, de com és de dura aquesta vida dedicada a encarnar personatges diferents en els quals t'has de ficar completament si vols fer-los creïbles... i després és molt difícil desfer-se del personatge que has interpretat. No saben ben bé si la seva vida és la del personatge o la seva.

Reza ens vol fer veure una mica que a tots ens passa el mateix, en diferents graus d'intensitat. La vida que vivim és la nostra en realitat o ens estem inventant personatges per fer que la nostra vida sigui diferent, més divertida o ens estem creant il•lusions per no sentir-nos sols i fer que la nostra vida s'assembli més a com ens agradaria que fos en realitat? La solitud dels actors, la nostra... tot ve a ser el mateix. Però ells ho exposen dalt de l'escenari i la resta dels mortals sovint ni se n'adonen.
La Mònica Randall i l'Enric Madaula, perfectes. També en Xicu Massó ens presenta molt bé el seu personatge.

Els mons de I'Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan

Els mons de l'Islam

a la col·lecció del Museu Aga Khan

Caixaforum

amb Isabel Llarruy

5 de novembre de 2009

Aquesta exposició és diferent a altres. És un caos de temes i de dates. Són poques peces comparades amb la immensa col•lecció de l'Aga Khan. La Isabel Larruy, com sempre, documentada i plena d'anècdotes et fa vibrar davant cada peça. Però és tan ràpid, tan diferent, que se't barreja tot una mica i t'adones de la falta que et fa un curset accelerat d'art islàmic. Totes les peces són d'una riquesa i un treball excepcional; la majoria amb escrits sobre Alà i Mahoma, repetint-ho una i altra vegada.

He posat el text del tríptic perquè crec que resumeix molt bé l'exposició i, per a mi, serà un recordatori el dia que ho rellegeixi.

Una de les peces que no anomena el tríptic és una porta tota ella de mareperla -cada dos dies l'han de mullar perquè segueixi viva- d'una bellesa exquisida. Se suposa que és la porta d'un harem, per la delicadesa i feminitat de l'obra i perquè es pot obrir només des de fora i té un forrellat a la part de dalt...

Un Alcorà, tot ell escrit en or i amb il•lustracions perfectes va ser arrancat full per full i venut a preu de l'or que hi havia. Tenia 200 pàgines i l'Aga Khan les ha anades rescatant a subhastes i n'hi falten, crec, unes trenta-cinc. N'hi ha dues a l'exposició. Ell vol recuperar els tresors del seu país i de la seva religió, les seves arrels. I ho està fent.

Val la pena la visita i, sobretot, que hi hagi una guia perquè les explicacions ajuden molt a gaudir d’aquesta riquesa.

Diu el tríptic:

Els mons de l'Islam aplega una selecció de 190 obres mestres de la col•lecció del futur Museu Aga Khan, que es construirà pròximament a la ciutat de Toronto, al Canadà. La col•lecció d’art islàmic de l’Aga Khan és una de les més importants del món. Reuneix tot un seguit de peces valuoses i significatives de totes les dinasties històriques del món musulmà, inclosa la famosa col•lecció de miniatures i manuscrits del príncep Sadruddin, oncle de l’actual Aga Khan, i la seva esposa, la princesa Catherine. En total, la col•lecció comprèn prop d’un miler d’obres que abracen més de mil anys d’història i resumeixen els millors assoliments artístics dels móns del islam.

La varietat d’estils, materials i tècniques que donen forma a aquestes manifestacions artístiques és el reflex dels valors de la tolerància i el pluralisme propis del món musulmà, en consonància amb la seva diversitat ètnica, lingüística i cultural.

L’exposició segueix l’itinerari d’aquells viatgers que, durant segles, van fer el recorregut de Còrdova al Pròxim Orient: devots en peregrinació a la Meca, comerciants i estudiosos o erudits que anaven cap a Damasc o Bagdad per ampliar els seus horitzons. Aquests intercanvis religiosos, comercials i culturals van donar lloc a una creixent orientalització d’Occident. Al llarg d’aquest trajecte es presenten obres procedents d’Al-Andalus i el Magrib, passant per l’Egipte fatimita i mameluc o l’Anatòlia otomana, amb destacats exemples d’elements arquitectònics –capitells, bigues i peces de cassetonat -, joieria fatimita de tradició bizantina i ceràmiques que mostren la influència de la Xina o l’extraordinària qualitat dels terrissaires del Iznik, i, finalment, retrats de sultans otomans amb les insígnies distintives del seu poder.

La ruta continua per l'Iran, des del començament de la seva islamització al segle VII fins a les dinasties safàvida, zand i qajarita, que van governar el territori des del segle XVI fins al començament del XX. En aquest tram, l’esplendor de la cultura iraniana es fa palesa en preciosos atuells de vidre gravat i de ceràmica, estendards i peces de ferro cisellat, portes treballades i extraordinaris manuscrits il•luminats d’època safàvida, com també un seguit de sorprenents retrats de monarques qajarites. El viatge s’acaba amb l’imperi mogol de l’Índia del segle XVI al XIX, època en la qual la presència d’europeus a la cort va influir en el desenvolupament del realisme i de noves tècniques pictòriques. Entre aquest conjunt d’obres hi trobem retrats de sultans i representacions de la història de l’Índia, com també de la seva fauna i flora i elements característics de la seva arquitectura.

Finalment, en l’eix del nostre recorregut, hi trobarem una secció dedicada a l’Alcorà, el llibre sagrat de la fe musulmana, amb luxosos exemplars d’escriptures, cal•ligrafies diverses i belles decoracions, com també altres objectes amb inscripcions d’oracions i de sures. Cal destacar la importància de l’Alcorà com a font d’inspiració d’arquitectes, artistes i artesans de les terres del islam, de la mateixa manera que la Bíblia i els relats bíblics van inspirar els seus homòlegs del món cristià.

Nocturn

Nocturn

tot ha estat culpa de l'herpes zòster

de Antonio Tabucchi

Círcol Maldà

29 d'octubre

Director, dramatúrgia i videorealització: Pep Tosar
Actors: Anna Carné, Cecilia Ligorio, Víctor Pi, Pep Tosar

Una dona va llegint una carta de la seva parella. El que és curiós és que aquest home és mort, ella també i l’amic que forma el triangle també és mort. La quarta persona, una noia que fa diferents papers, amb un canvi de registre excel•lent en cada un d’ells, suposem que també és morta...

Els dos amics es retroben; un d’ells li ha de fer a l’altre una pregunta molt important que no el deixa descansar en pau. Però l’altre el remet a la noia. I la noia no parla, llegeix...
Tot mirant una pintura, Les temptacions de Sant Antoni, del Bosco, l'amic parla de l'herpes zòster tot comparant-lo amb el remordiment: no li dones importància fins que et fa molt de mal... la importància de les coses petites... Però em queden molts dubtes; hauria de llegir l'obra o tornar al teatre a veure si ho acabo d'entendre. (Aquest tríptic, exposat en el Museu Nacional d'Art Antic de Lisboa, rebia visites de persones malaltes i, segons sembla, es curaven després de contemplar-lo. Una malaltia que era curada d'aquesta manera era l'herpes zòster)

És una obra de Tabucchi, Nocturn, barrejant-hi altres textos del mateix Tabucchi. Considero que és una obra molt difícil i que si no fos pels actors que la representen no tindria el valor que té. Treballen molt bé, tot i que en Tosar no te un paper tan fort com en la darrere obra, Records per a Ivanov, que em va deixar amb la impressió d’aquells ulls, foscos, penetrants, plens d’una vida que va més enllà de la vida ordinària.

Quan es troben els dos amics, darrere el tul que separa la mort de la lectura de la vida passada, quan ell entra a l’antiga casa on havia viscut, els records, com se l’escolta la noia; la manera de llegir de la parella, suau, amb accent estranger, espès; el caràcter alegre i despreocupat de l’amic i la seriositat que s’imposa quan parla de la noia, tot plegat et fa gaudir d’una obra diferent, difícil, amb força interpretacions i amb tema per discutir i parlar amb els que t’acompanyen en aquestes obres.

Cosa que vam fer tot sortint del teatre amb els amics que ens acompanyaven. Sobre el que havíem vist i el que havíem entès; creiem que si el protagonista fos viu i no mort seria més fàcil d’entendre...

Obra peculiar pel Círcol Maldà, que sempre et sorprèn amb les obres que ens ofereix.

Diu Tabucchi: Abans, en els bons temps, aquell que cedia a les temptacions era un pecador. Avui en dia no és més que un transgressor, o ni tan sols això, ja que no hi ha res a transgredir. Però sense el pecat tampoc existeix el perdó, i és en això en el que consisteix el nostre infern modern, en un lloc indiferent, mancat de misèria, de salvació o de grandesa. Un dia, mirant amb estupor Les temptacions de Sant Antoni, del Bosco, vaig pensar que si l'home dels nostres temps havia perdut totes les temptacions, encara li quedava el remordiment. I així, vaig imaginar un personatge sotmès per l'obsessió del remordiment. Perquè el remordiment sí que existeix. I de vegades ens condueix com ell vol, fins i tot a la temptació suprema.

6 de novembre:
Segim parlant d'aquesta obra -això és bo- i estem ja quasi segurs que el protagonista, en Pep Tosar, no és mort. Ell escrivia una novel·la i veia que el que ell escrivia passava en la seva vida; o sigui, la mort de la noia i de l'amic amb tot el que comportava, ell ja ho havia escrit, i per això un dia va llançar al mar, full per full, tota la seva obra escrita, fent-la volar. I per remordiment, per saber la resposta a una pregunta, es troba amb el seu amic en el més enllà. És complicat, però les paraules de Tabucchi donen una mica de claror al tema.

Non solum

Non solum
Sergi López i Jorge Picó

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

17 d'octubre de 2009


Direcció: Jorge Picó
Actor: Sergi López

Teatre de l'absurd. Completament. En Sergi López realitza un gran treball i es mereix els aplaudiments del final de l'obra. I també que s'hagin exhaurit les entrades en pocs dies. Ell sol dalt l'escenari i, de mica en mica, van apareixent personatges, sempre representats per ell mateix, fins que "veus" o notes, o sents l'escenari ple a vessar. I ell donant veu i moviment a tots. I sempre a través de l'humor.
Al començament jo somreia, ho trobava divertit, curiós, però després, pensant-hi no és un monòleg-diàleg sense transcendència; ell explica una gran veritat utilitzant els personatges, les diferents personalitats que van sortint del no-res i tornen a no-res.
Comença amb la invasió d'homes a un pis on s'intueix que hi ha una dona amb el marit de viatge. I tots els qui van entrant s’escuden en una personalitat diferent per no delatar-se. Però resulta que tots són, físicament, igual que en Sergi López.
En un altre moment un d'aquests personatges explica, perquè de sobte li ve a la memòria, el seu encontre amb una dona, despullada, que l'espera per fer-li l'amor amb bogeria. Però aquest personatge parla com si mai no hagués vist una dona ni sabés què es això de fer l'amor. I et parla d'un ésser amb unes coses que s'estiren i es fan llargues al costat, i que acaben amb unes coses com pops... etc. És molt bo i tothom reia amb ganes. M'agradaria, però, recordar en quin llibre he llegit jo una descripció semblant, una descripció de coses normals explicades per un ésser que no les coneix ni en sap els noms.
Finalment, de parella amb un altre, comença a notar que hi ha algú que el mira, molta gent, i que se'n riuen d'ell... Treballa molt bé i et fa veure tots els personatges.
La idea que porta dins i que vol expressar és, crec, que l'home no pot viure sol, que ha de viure en comunitat, que un ésser sense companyia no pot ser feliç. Ell, en un moment, fa veure que seu d’esquena al públic i que mira l’escenari. I se'l veu feliç: ja és un més enmig de tots, no està ell sol dalt l'escenari sinó que forma part d'un grup.
No és una obra com les que ens acostuma a oferir el TNC, però crec que està bé que, a la sala Tallers, experimentin amb coses noves, si a més estan interpretades per actors com en Sergi López. I si a sobre surts somrient i feliç, encara millor; l'humor no es prodiga massa en el bon teatre!

La casa Gòdia

La casa Gòdia

17 d'octubre de 2009

PENDENT DE REDACTAR

Vicki Cristina Barcelona

Vicki Cristina Barcelona

15 doctubre de 2009

A casa

PENDENT DE REDACTAR