Crema de Sant Josep

Crema de Sant Josep

19 de març de 2015

Des que Sant Josep no és festa, i d'això ja fa temps, que molts anys no podem reunir els fills i néts pel meu sant. Fa pocs dies vaig enviar un whatsaap familiar, que és molt pràctic, convidant-los a un berenar sopar si podien. I per la nostra sorpresa quasi tots van dir que sí. O sigui que avui al matí corrent a comprar midó i canyella, i ous!, per fer la crema de Sant Josep. I ha sortit molt bona! Llàstima que faltessin quatre! 

El meu sant ha estat sempre una mica estrany. La meva padrina es deia Pepita i era una senyora sense fills, cunyada de la meva àvia, que celebrava el seu sant a bombo i platerets. I naturalment nosaltres havíem d'estar tot el dia a casa seva. Rebia rams de flors de tothom, la casa s'omplia de colors i olors, i després de dinar, començava a arribar gent. Amics d'ella.  Jo obria la porta tot sovint esperant que algú em digués: Felicitats, Maripepa!, però això passava poques vegades, molt poques. M'hi vaig acostumar a la força: era el sant de la meva padrina. Jo era petita i no comptava. Però tranquils, no em va marcar gens. A casa sí que estaven per mi i el que passa és que els records són lliures de córrer cap enrere sempre que volen. I comparo amb ara, amb la meva vida d'àvia, i que si un dia coincideix un sant o aniversari amb una festa d'un nét o néta passa davant sempre el dels petits, només faltaria! Sóc molt més feliç veient-los a ells bufant una espelma que no pas celebrant la meva festa. 

Malgrat tot això, aquest any m'ha agradat poder celebrar sant Josep, un sant una mica oblidat que potser ara, amb el Papa Francesc que sembla que és un gran devot seu, recuperarem una mica.

Art Mochica de l'antic Perú

Art Mochica de l'antic Perú
Or, Mites i Rituals

Caixaforum
amb Isabel Larruy

17 de març de 2015



PENDENT DE REDACTAR

Roba estesa

Roba estesa
de Quim Brustenga

Marcòlic Col·lecció


Març de 2015

El títol és suggeridor. I l'autor és el meu germà. Per tant he volgut ser de les primeres persones a llegir aquest recull de contes. No és el primer llibre que escriu. L'any 2012 va publicar "Del Danubi al Tenes" sobre la història de la nostra família. A més ha publicat també poesia visual tant en llibres com en revistes.

El pròleg li ha escrit en Vicenç Villatoro i parla d'aquests contes com a "el conte com a paradoxa". I és així. Són trenta contes, escrits en estil àgil i senzill, parlant de coses de cada dia, res massa especial, però que tenen un final que no te l'esperes. Li he comentat que potser abusa de finals trists i ell diu que no, que així és la vida... Hi ha contes que t'agraden més que d'altres, però tots mantenen la teva atenció fins al final i et fan pensar cada vegada a veure quin desenllaç se li ha ocorregut per a aquesta situació.

Comença amb El Terratrèmol, conte impactant que et marca ja un camí, una idea de com aniran els contes... El dinar de Nadal és molt real, pots imaginar-te'l en qualsevol família. I és trist i bonic alhora. Hamburg i Una rossa escultural són divertits. Una mà amiga és dolç... I així podria anar comentant un a un tots els contes. 

M'han agradat, estan ben escrits i estic segura que no trigarem a tenir algun altre llibre aviat. 

No deixeu d'entrar a Poesia visual. Podeu buscar "Galeria" o "Literatura". Passareu una bona estona! 

La Barceloneta

La Barceloneta

15 de març de 2015

És diumenge i fa un bon sol. Però els núvols amenacen i decidim quedar-nos a Barcelona. Xino xano caminant anem a parar a la Barceloneta i ens passegem pels carrers típics d'aquest barri, amb la roba estesa als balcons. Ens ho mirem i decidim que no fa lleig; és una mostra més d'aquest barri que a nosaltres ens agrada molt. El que ens sobta és veure molts balcons, molts, amb una bandera groga i blava amb les quatre

barres al mig. És la bandera de la Barceloneta i no la coneixíem. Una família sortia d'una casa i els hem preguntat perquè tenen les banderes al balcó. Volen reivindicar el barri. Prou pisos turístics. Ens comenten que els turistes no els fan nosa, els que els molesta és el xivarri que munta aquesta gent dels pisos, la brutícia i que, a més, ha fet pujar el preu dels queviures del barri.
La Barceloneta està assentada sobre els terrenys que es van anar guanyant al mar gràcies a un dic a mitjans del segle XIV i del primer port de l'any 1687. Després de la Guerra de Successió i de la construcció de la Ciutadella els veïns d'una part del barri de la Ribera van quedar sense habitatges. L'any 1715 es van adjudicar aquests terrenys per a aquesta gent però com era un moment d'impuls econòmic gran gràcies a les manufactures cotoneres i al comerç amb Amèrica finalment es va crear la Junta d'Obres del Port i els terrenys van ser destinats a l'ampliació de la ciutat. I els veïns de la Ribera es van quedar sense... I així l'any 1753 es va construir el barri de la Barceloneta. Les casses havien de ser de plata i pis, amb hort o jardí. Però a poc a poc, amb l'especulació, es va anar construint edificis més alts i les casetes unifamiliars es van anar dividint per viure-hi quatre famílies.
Al final del passeig marítim vam veure un edifici de fusta, mal cuidat, amb vidres trencats, que no recordàvem. No sé què és. Algú ho sap?

Tornant ja cap a casa vam aturar-nos al restaurant Arenal, sobre la sorra i a ple sol, on vam dinar molt a gust. 

Caldetes. Péssols de la floreta

Caldetes. Péssols de la floreta

7 de març de 2015

No ens podem perdre cap any l'anada a Caldetes a menjar els pèsols de la floreta. I ja fa dos anys que jo els encarrego bullits, sense res, que a més de no engreixar tant, mantenen tot el seu regust dolç que enamora.

M'agrada dinar de cara al mar, veient les onades quan fa vent o la calma dels dies de sol. I passejar per la platja una estona. I ja de retorn aturar-nos a casa el Lluís i la Fefa i fer petar la xerradeta una bona estona.
Aquests són els bons moments que ens ofereix la vida. Cal gaudir-ne i viure'ls amb intensitat. La Fefa i jo som amigues des dels 6 anys. Són molts anys i moltes hores de "xerradetes". Quants dies amb 13 o 14 anys havíem vist sortir el sol des del llit encara xerrant! Hem viscut i els bons records perduren; com els bons amics.

Joc de miralls

Joc de miralls
d'Annie Baker


Teatre Lliure Montjuic
Sala Petita

Direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Actors: Aina Clotet, Edurad Farelo, Jordi Martínez, Isabel Rocatti, Elena Tarrats

L'antiteatre teatral de l'Annie és com defineix el director a l'obra que dirigeix. I de debò que al començament et sobta i et preguntes què fas tu allà mirant aquesta obra. Després comences a entrar-hi i en surts comentant diferents escenes o personatges.

L'obra transcorre en un casal d'estiu on quatre personatges es troben amb la professora que els introduirà en el món del teatre. 

Quatre persones amb els seus problemes i amb ganes que aquest curs els ajudi a solucionar-los o a tirar endavant. L'escena és un continu entrar i sortir de la sala on fan teatre; i no sé si és més important el que diuen, el que fan o els silencis... 

La professora els fa fer exercicis de control estirats a terra, els fa parlar en boca dels altres, algun diàleg amb paraules o amb sons... fins a l'últim dia que és on tot esclata amb una força tremenda i, al mateix temps, amb una suavitat que esborrona. 

Des del noi que s'acaba de separar, a l'actriu que no troba el què vol, al marit i a la dona que guarden algun secret fins a l'adolescent, que em va encantar!, que troba inútils i simples aquests exercicis perquè el que vol ella és actuar i fa morros tota l'estona. Com va de mica en mica entrant en el joc i com acaba obrint-se completament. Un canvi fascinant! 

És una obra diferent, costa potser d'entrar-hi, però en surts amb la idea que has vist quelcom que no et podies perdre. 

Sitges: Maricel i Cau Ferrat

Sitges: Maricel i Cau Ferrat

6 de març de 2015

L'any 2009 vam visitar Sitges i els seus dos museus emblemàtics. Però ara, després de la restauració, volíem tornar-hi i aquest divendres ens ha semblat un bon dia. Un bon sol per passejar, que ho hem fet i força estona, contemplant el mar i els seus colors canviants amb la llum del sol, i després la visita als museus. Els hem trobat força canviats i amb una novetat important: permeten fer fotos! Ja no m'he d'amagar per fer aquella foto que vull tenir o aquell racó que m'enamora... 

La veritat és que no em dedicaré a explicar cada peça que poso al blog. Ja en vaig parlar en el post del 2009 i em limitaré a posar les fotos. Però val la pena tornar-hi!

Sert