El llapìs vermell

El llapìs vermell 
d'Oriol Molas

Club de lectura Enginyers

Mirmanda 

Setembre 2024

Aquest llibre no l'hagués llegit mai. El tema és massa conegut i no m'interessa el morbo que l'acompanya. Però era lectura del club d'enginyers i l'he llegit. 

És la història d'un nen que viu en un petit poble i els pares volen que tingui una bona formació i perquè pugui fer més coses que no els seus pares. I l'envien intern als 10 anys en un col·legi de capellans.  Ell no voldria anar-hi. S'enyora de casa i dels amics i té la mala sort de ser objecte de bullying a l'escola. Sobretot per part d'un noi alt i fort a qui tothom respecta i li riu les gràcies per por de ser un dia ells els que rebin. Els capellans els van cridant un a un, fins i tot el bisbe, i els deixen veure que si accepten fer-los "favors" tot anirà molt millor. Tot el llibre és tot el que li passa, que no sé si podeu imaginar-vos perquè és molt fort, fins que arriba el dia que se'n va de l'escola.

Al cap dels anys rep una invitació per anar a un dinar de ex-alumnes perquè tots fan 50 anys. No vol anar-hi però un company el convenç perquè hi vagi. És en aquest sopar que va recordant tot el que li van fer i, segons sembla, hi ha anat per realitzar la seva venjança. Té un tros de llapis vermell, únic triomf sobre el seu abusador, i se'l va tocant a la butxaca per no perdre'l. 

És aquí on veus el mal terrible que li han fet, com ha influït en la seva vida i com té dins seu tota la ràbia i l'esperit de venjança tot i els anys passats. 

El que veus és el mal terrible que li han infligit companys i capellans. Mai no ha pogut tenir una vida normal. I fins i tot al final del llibre et quedes, o m'he quedat, amb la incertesa sobre quina importància té en aquell moment, acabades les postres, el tros de llapis vermell... 

És un tema que està al dia. està en les converses i estem vivint aquests abusos que no tenen ni nom ni perdó. No sé quina necessitat tenia l'autor per dedicar tot un llibre a abusos soferts per un nano fins acabar BUP. Escriure això com a teràpia si tu has estat afectat pels abusos i bullyin ho entenc. Com a teràpia, no per publicar-ho. I si no ha estat així no hi trobo la necessitat. 

Ho sento, però és el que he tret d'aquest llibre... 

El vincle més fort

 

El vincle més fort
de Kent Haruf  

Edicions El Periscopi

Setembre 2024

M'agrada aquest autor. He llegit un parell de llibres d'ell i explica sempre amb senzillesa coses de la vida diària, però amb tanta harmonia i gràcia que no deixes el llibre fins que l'acabes. 

Nosaltres en la nit i Capvespre són els dos que recordo haver llegit.

En aquest llibre ens trobem amb un home gran, en Sanders, que va explicant a algú que li ha demanat, la història de la seva veïna, l'Edith Goodnough, i de retruc la seva pròpia vida. L'Edith és al llit d'un hospital, amb policia a la porta, acusada de matar el seu germà. I en Sanders comença a parlar d'ella, del germà, dels pares, i al mateix temps d'ell mateix, tota la vida essent veïns i ajudant-se en tot moment. l'Edith ha sacrificat tota la seva vida pel pare i pel germà, donant suport a la família. Sort en té de les xerrades al vespre al porxo amb en Sanders... La vida és dura en aquells pobles... 

És un llibre exquisit i senzill alhora, dedicat a la tenacitat de l'esperit humà i a favor d'aquelles dones que ho donaven tot per a la família. 

Et sents en pau llegint-lo... És la vida que córre, són veritats, bons i mals moments, que la vida et dóna. I o els entomes o no vius... 

En llegiré més de llibres de Kent Haruf... 

 

Por

 

Por
de Stephan Zweig

Club de lectura Enginyers

Quaderns Crema

Setembre 2024

Sempre és un plaer llegir Stephan Zweig! En aquest llibre, petit i curtet, ens parla de la por. 

La Irene Wagner és una dona casada, amb fills, que es passa el dia anant a festes i balls. Estem a Centre Europa a finals del S XIX. Les dones no tenien més feina que trobar un marit i formar part de l'elit que l'envoltava. Cansada de la vida que porta es fa amant d'un músic. No tant per desig físic sinó per fer alguna cosa diferent, nova. Un dia sortint de casa l'amant una dona mal vestida i força horrorosa li diu que li ha pres l'amant, que sap qui és i comença a fer-li xantatge. Ella, horroritzada, deixa de veure el músic, però aquesta dona apareix sempre on menys se l'espera i li demana cada vegada més diners. La Irene comença a patir dia i nit, sempre té por de trobar-la i, sobretot, por que el marit ho sàpiga. I això comportaria perdre tot el que tenia i gaudia, que abans no li donava importància i ara veu com molt desitjable. 

Si penseu llegir-la no seguiu més, tot i que pel goig de llegir aquest llibre pots seguir llegint malgrat saber-ne el final. 

El marit se n'assabenta i per malformació professional, és jutge, creu necessari que ella demani perdó. I l'únic que aconsegueix és que ella agafi cada dia més por, no dormi a les nits i acabi volent fer un disbarat. Ell se l'estima i li proporciona moments en què ella podria explicar-se i demanar perdó. Ell vol perdonar-la però ha de confessar... 

A la Irene la comprens. Viu en un ambient de no fer res, als nens els cuiden les minyones, les nurses, i ella s'avorreix. En aquella època no hi havia gaire més distraccions i l'adulteri era cosa normal. És dur el moment en què s'adona que ho pot perdre tot per una aventura de la qual no en treia res. Només l'excitació de fer una cosa diferent... 

Ell, en canvi, dóna més joc. Hi havia moltes maneres de solucionar el problema, però pot més la seva professió, i per aconseguir que demani perdó li fa molt mal a ella, molt. I això ell no ho vol. Se l'estima i vol perdonar-la. 

Per sort aquells temps han passat... 

M'ha agradat perquè m'he situat en el lloc de la Irene i en l'època en què viu... i en el fons he pensat que la vida de les meves àvies tenien coses en comú. L'absoluta  falta de llibertat i el paper de gerro de flors que tenien les dones.

De joveneta havia llegit biografies d'aquest autor. Aquesta petita novel·la m'ha agradat llegir-la. 

Los misterios de la taberna Kamogawa

 

Los misterios de la taberna Kamogawa
d'Hisashi Kashiwai

Narrativa Salamandra

Agost 2024

M'ha agradat molt! Per curiosa i distreta. Original. No havia llegit mai sobre un tema com aquest i i és curiós i divertit. 

En Nagare Kamogawa i la seva filla filla Koishi tenen una petita taverna a Kioto, en un carreró mig amagat i sense rètol ni aparença de taverna. Cuinen receptes antigues, típiques del país i la seva especialitat, la feina que ofereixen, és aconseguir repetir exactament una recepta que li demanin, recepta que recordin de quan eren petits, o d'un dia determinat. Llavors en Nagare, antic policia, fa una investigació exhaustiva de l'època, el lloc que pot ser el que recorden ela clients, busca les espècies, i sempre finalment se'n surt i molt bé!

Quan entra un client li serveix el dinar del dia i cada vegada et descriu el menú, els mil platets que prepara, tots amb nom japonès que et fa venir ganes d'anar al Japó i buscar la taverna. Cosa, per cert, no gens fàcil. No anuncia enlloc la taverna. Només en una revista exclusiva de cuina hi té un petit requadre on hi posa el nom de la taverna i "Agència de detectius gastronòmics". Ni carrer, ni ciutat, ni res. En Nagare diu que el que de veritat hi estigui interessat ja ho trobarà, i si no ho troba vol dir que millor que no hi hagi arribat. 

I quan hi arriben i veuen que la taverna no té ni rètol ni pinta de res només els anima a entrar la bona oloreta que surt del local. 

És una novel·la d'estiu, refrescant, distreta. Es llegeix molt bé i et deixa un bon regust a l'ànima. Els personatges molt ben trobats i els plats que demanen, de records de la infantesa, et fan veure la importància que tenen cers gustos i olors, que ho oblides tot però et queda sempre una empremta d'alguna cosa que et recorda un temps passat o una persona estimada. 

Timandra

 

Timandra

de Theodor Kallifatides

Galaxia Gutenberg

Agost 2024

És el tercer llibre d'aquest autor que llegeixo. "Otra vida por vivir" i "El passat no és un somni", em van agradar molt . Aquest també però és molt diferents als altres i potser algun tros se m'ha fet una mica lent o pesat. Els dos primers són de la seva infantesa i de la seva època. Aquest tercer, Timandra, està situat en les guerres del Peloponès, entre Atenes i Esparta. Ella és "hereta", semblant a una geisha, amb molta cultura i molt ben relacionada. Als seu saló hi va gent com Sócrates, i Eurípides, filòsofs, pintors i gent important. S'enamora d'Alcíbiades i tota la vida segueix amb ell, tot i que ell està casat i ella segueix fent la seva feina. L'acompanya des del 15 anys fins a la seva mort, sempre profundament enamorats i amb una comprensió mútua molt profunda. 

No sabia què era una hereta i m'ha agradat llegir com la seva mare, que també ho era, li ensenyava què havia de fer i com. No és tan senzill. No tothom ho podia ser. 

Alcíbiades és un gran guerrer i viu per a la guerra i la conquesta de nous territoris. Així seguirem, amb la veu narradora de Timandra, les guerres i batalles, els preparatius, les venjances, la valentia i les traïcions de la gent de l'època. També als filòsofs i gent de ment preclara que els volten i que Timandra té sovint a casa. Però en el fons i a través de la descripció de la guerra  els que ens vol demostrar és l'amor en majúscules, l'amor d'aquesta parella, com el viuen i com s'entenen sense paraules. Com pateixen l'un per l'altre però de manera natural, sense estridències. 

L'escriptor és molt bo i val la pena llegir-lo, però em van agradar més els dos primers llibres. 

Una terra solitària

Una terra solitària
 de Bel Olid

Premi Documenta 2010

Empúries Narrativa

Agost 2024

No havia llegit res d'aquesta autora. I he volgut provar. Reconec la feina i la dedicació, i també que escriu bé, però aquest llibre no m'ha deixat res a dintre. 

No és només una història. Son diferents personatges, dones sempre, amb diferents vides i problemes. Potser pel meu gust està tot massa barrejat, potser no era el moment de llegir-lo... No ho sé. 

És un llibre "modern", d'una fornada de dones escriptores que volen expressar tot el que senten i crec que no tenen prou espai per fer-ho. Els personatges són naturals i les històries poden ser totes certes. Però no sé, no m'ha fet el pes. Em sap greu. Provaré un altre dia amb un altre dia d'ella. 

África, vivencies en Benin

África, vivencias en Benin

Guía de ayuda para inversores, 

cooperantes y turistas 

de Roberto Llórens Reig

Círculo Rojo

Juliol 2024

M'és molt difícil parlar d'aquest llibre. Podria explicar algunes de les anècdotes que explica l'autor, el Roberto, però no quedaria contenta. Les anècdotes millor que les llegiu. És la seva vida, i de la Rosa, la seva dona, dels 5 anys que van estar vivint i treballant a Benin. 

Millor, crec jo, que us parli del Roberto, de com vèiem nosaltres la seva estada i tot el que d'això ha derivat. 

Érem una colla d'amics, 15 persones, -ara som menys...- quan ens van comentar que marxaven a Benin per la feina. Havia de muntar una línia regular d'autobusos a Benin. 

Els vam fer una festa de comiat, tots disfressats tan semblant a la gent que es trobaria com vam poder, i els vam acomiadar amb alegria, veient-los a ells tan il·lusionats. 

Allà van començar una vida que no s'assemblava gens a la vida de Barcelona. Van deixar els fills a Bcn, ja grandets, i la Rosa anava i venia sempre que podia. 

Els dos es van adaptar de seguida a la vida i costums de la gent del país, i al pocs dies ja vestien, sobretot el Roberto, amb el vestit que porten els homes allà. 

Si aneu llegint el llibre veureu com no va ser fàcil muntar l'empresa. Eren blancs i per tant la gent del país havien de treure'n el màxim profit, enganyant-los i posant dificultats on potser no n'hi havia. Però no comptaven que el Roberto és un "socarrat" amb vista fina, voluntat de ferro i que sempre veu més enllà del que pensen els altres. Se'n va sortir tot i l'oposició ferma dels taxis de la zona que veien perillar la seva feina. Ell, però, sempre els oferia feina i estava per ells, però no tothom ho agraïa ni ho volia. 

De seguida es fan fer amics dels espanyols allà destinats i, sobretot, van fer vida i amistat ferma amb els missioners i monges de la zona. La Rosa col·laborava molt amb les monges, i  el Roberto anava coneixent necessitats vitals d'aquell país i la manera de tractar aquests problemes, no a la seva manera sinó a la manera de la gent del país. 

Uns quants del grup d'amics van tenir ocasió d'anar a veure'ls a Benin i ho recorden com una gran experiència. Nosaltres no vam tenir aquesta sort... 

Amb 5 anys les anècdotes es multipliquen, la vida tan diferent amb bruixots, reis dels pobles, amics i enemics, verins i històries, barreja de cristians i animistes i cristians-animistes... Però ells sempre somrients i al davant de tot van anar passant els anys fins que van haver de tornar a Barcelona. 

Ja a casa li van començar a arribar peticions d'ajuda de part de les monges i els missioners. Que si feia falta un pou per tenir aigua potable, que una escola pels nens que arriben de diferents pobles, que a l'hospital el metge és voluntari però els medicaments i el servei s'ha de pagar... I cada vegada el Roberto ens ho comentava i buscàvem els diners necessaris. A poc a poc vam veure la necessitat de muntar una ONG per poder enviar els diners directament, aconseguir que les demandes fossin per escrit i ben estructurades i que ens enviessin fotos per veure com anaven les coses... I vam muntar la ONG Abló Pkédé. L'avantatge de la nostra ONG és que ni tenim local social ni cobrem res. Per tant, euro que entra al compte, euro que arriba a l'Àfrica. Hem fet donacions per obres, per dones, per educació, per malalts... Cada vegada que arriba una petició, si veiem que podem aconseguir els diners necessaris, comencem a enviar mails a amics i coneguts explicant el projecte que tenim entre mans i demanant col·laboració. I quan ja tenim els diners els enviem al missioner o a la monja que ens ho ha demanat i ja no tornem a demanar diners als amics fins que no tenim un nou projecte. Tot i que sempre hi ha gent que va donant regularment i així podem avançar. 

I d'això ja fa 20 anys...

El que van aprendre el Roberto i la Rosa i ens han ensenyat a nosaltres és que no pots anar pel món volent arreglar les coses a la teva manera, amb tota la bona intenció però a la manera "occidental". Mai no oferim res. Esperem que ells ho demanin i que diguin què volen fer i com. I fem que ells hi col·laborin també. 

Estem contents amb tot això. Amb la feina feta, veient com la gent respon  cada vegada i com de mica en mica veus com amb ta poc es fan realitat uns petits somnis amb aquests magnífics religiosos que et fan creure, amb el seu bon fer i el seu tarannà, en Jesús de Natzaret... Durant anys hem escoltat a aquesta parella explicar-nos anècdotes i coses que van viure i van passar. Però aquest llibre és més complet. Està molt bé! Llegiu-lo. És fàcil i agradable de llegir i ple de fotografies, i coneixereu una mica més una cultura, una història, la riquesa de llengües i la manera de viure d'aquesta gent amb qui el Roberto i la Rosa van conviure durant 5 anys.

Gràcies pel llibre i per les teves vivències Roberto! 

Fent un pou

Medicina

Nens

Per si algú s'ha animat llegint això, o millor, llegint el llibre, us deixo el número de compte d'Abló Pkédé. Recordeu que si feu un donatiu i ens envieu el DNI ho podreu desgravar d'Hisenda. Podeu posar el DNI com a comentari en el donatiu.

Moltes gràcies! 

Donatius: 

IBAN: ES63 3025 0001 1214 3342 6758

El camí del mig

 

El camí del mig (II)

de Josep Maria Modolell i Ros 

Aixernador Edicions

Juny 202

Són les memòries de l'autor. La guerra civil el va agafar amb 14 anys. Vivia entre Cabrera i Mataró i treballava a Mataró. 

Amb un estil senzill i fresc ens explica la seva vida aquells tres anys. Sense dramatisme però molt real. He vist la vida d'un noi, el canvi a l'adolescència, en plena guerra. N'eren ben conscients però pot més la inconsciència de la joventut que la realitat que viuen.

Se n'adona que tan mal fan els d'un bàndol com els de l'altre. Com cremen esglésies i maten capellans i monges... i com dos germans, pel fet de estar en llocs diferents al començar la guerra estan en bàndols contraris i tenen por de matar-se l'un a l'altre... La irracionalitat d'una guerra incivil entre germans...

El seu pare s'ha d'amagar sovint pel bosc i al germà gran, un parell d'anys més gran que ell, el maten a la guerra. 

Penso que cal llegir-lo i rellegir-lo perquè t'explica la guerra sota un altre prisma. Més autèntic, menys dramàtic però molt real. És que vivien els joves aquells tres anys. 

A més m'ha agradat perquè de petita jo anava a casa una mica a Cabrera i anàvem a jugar als búnquers. I parla de cases que vaig conèixer...

És un llibre senzill però magnífic!

 

 

La soledad del corredor de fondo

La soledad del corredor de fondo
de Alan Sillitoe

Club de lectura Enginyers

E-book

Maig 2024

Aquest relat curt forma part d'un llibre amb nou relats. Tots ens ofereixen la figura d'un anti-heroi . A més de posar-nos davant la denúncia i la veritat que cada personatge porta dintre, ens fa entrar en un món que ens fascina i ens deixa fora de lloc. Què significa ser honrat pel director del reformatori i què significa per aquest noi a qui han tancat per robar en un forn? Ell es sent molt honrat, a la seva manera, mai no trencarà amb els seus principis. Et fa pensar aquesta integritat interior tan acusada en gent que et penses, d'entrada, que no en té, d'integritat. 

Copio un resum que m'ha semblat bo i clar. 

Un libro de ruptura generacional, cumbre de la literatura británica del XX, que ejemplifica a la perfección el carácter del rebelde sin causa.

Colin Smith es un joven de clase obrera que vive en un barrio de Nottingham con su madre viuda, el amante de esta y sus tres hermanos pequeños. Su vida no es ejemplar, pero lo será aún menos cuando robe una panadería y acabe en un reformatorio. Una vez allí, se aficiona a correr y, gracias a sus cualidades como atleta, obtiene unos privilegios que no desea para sí. Hasta que finalmente tendrá que elegir entre el éxito como héroe deportivo y la soledad del corredor de fondo.

Son dos metáforas de la época: la Inglaterra de porcelana blanca y los muros de ladrillo de las casas de clase obrera. En La soledad del corredor de fondo (1959), Alan Sillitoe definió el cortocircuito entre ambos mundos, deteniéndose en ese presente feroz de las barriadas, habitualmente dominadas por dos dioses atávicos: la furia y la necesidad.

Colin Smith, el narrador y protagonista del relato que da título –y fama– al volumen, sabe que Nottingham no ofrece grandes perspectivas a un chico como él, habituado a moverse en los márgenes, con la lógica de la violencia y la represión colonizando el entorno. Colin practica el atletismo desde que lo internaron en el reformatorio, pero la suya no es una historia de superación deportiva ni un cantar de gesta barriobajero.

En realidad, la ira y la frustración siempre acaban necesitando válvulas de escape, y eso no suele traer nada bueno. Cuando el director del reformatorio le sermonea para que sea honrado, el chaval se ríe. Qué remedio. La dignidad está en otra parte. ¿Que de dónde saca el coraje? De las tripas, por supuesto.

Colin solo tiene diecisiete años, pero la posibilidad de un futuro prometedor hace tiempo que se esfumó para él. Cada punto de giro en su vida acaba dependiendo de la fortuna. «No –refunfuña Colin en un momento dado–: lo que trato de meterme en esta cabezota de corredor es que no había derecho a que mi suerte me dejase colgado justo cuando estaba logrando hacer creer a los polis que a fin de cuentas no era de los que hacía trastadas.»

La prosa de Sillitoe nos levanta del suelo y nos deja caer. Quien haya visto la adaptación cinematográfica rodada en 1962 por Tony Richardson –inolvidable Tom Courtenay, un corredor enloquecido bajo los árboles, con música jazzística de fondo–, quien se haya dejado seducir por esa película, decía, se hará a la idea de cómo funciona el universo que nos propone este libro: la vida trash, los prejuicios, los daños colaterales de la industrialización, la ubicuidad del delito, las ilusiones laboristas, el clasismo, los simulacros de la felicidad, la desconfianza, los rituales del grupo, las barriadas edificadas sobre la devastación de los bombardeos… y también, ¿por qué no?, todo lo que eso implica. Por ejemplo, las tensiones que deben aflorar y ser resueltas en la calle y sobre todo, el vacío existencial. O el simple aislamiento. Ya saben: me refiero a esos momentos en que uno no tiene ni un mísero cigarrillo que llevarse a la boca.

Entre los sellos distintivos de los Angry Young Men figuran la masculinidad y la misoginia que reflejaron en sus tramas. Hay ejemplos de ello en los cuentos de Sillitoe. Por lo demás, su beligerancia social y su claridad de ideas son propias de un autor que evoca un paisaje obrero que conoce desde niño.

¿Antihéroes? Podríamos hacer un catálogo de ellos a partir de los nueve relatos de este libro. En todo caso, más allá de la denuncia y del desgarro, los cuentos de Sillitoe ofrecen una lectura fascinante, que no decepciona ni en una sola página. 

El detall que m'ha quedat d'aquest relat és quan corrent per ser campió de la carrera i fer quedar bé al director del reformatori decideix, per honradesa cap a ell mateix, deixar d córrer a última hora i no guanyar. Sabent que això li tancava moltes portes i el feia seguir al reformatori. La honradesa i la coherència amb els seus valors. Els bons valors...  

Els plats més picants de la cuina tàrtara

 

Els plats més picants de la cuina tàrtara

d'Alina Bronsky

Editorial Les Hores

Abril 2024

Encara que sembli un llibre de cuina, no ho és, tot i que parla de plats tàrtars quan es fiquen a la cuina. 

La història ens explica la vida de la Rosalinda, una dona  tàrtara jove encara, que no veu bé el fet que la seva filla la faci àvia. No aconsegueix que avorti i quan neix la nena, l'Aminat, li reconeix els trets tàrtars i se n'enamora del tot. És una dona manaire i tot que ella es creu que fa el que ha de fer, es fica massa en la vida de la filla i néta i no sempre li surt bé. 

És una barreja de de novel·la àcida i divertida, on t'adones que el que s'ha de fer és deixar als fills i néts exercir la seva llibertat. I per això els has d'haver educat en uns valors que no és el cas de la Rosalinda. Ella, pel "bé" de la seva filla, només vol casar-la amb algun home amb diners que les mantingui a les tres. 

És una novel·la distreta però no m'ha aportat massa cosa... 

Ocàs i fascinació

Ocàs i fascinació 
d'Eva Baltasar

Club Editor

Març 2024

M'agrada com escriu Eva Baltasar i he llegit Permagel, Boulder i Mamut i els tres m'han agradat i sempre em deixa alguna cosa perquè pensi i en tregui conclusions.

Aquest últim és completament diferent, un altre tema i un altre registre. La primera part, Ocàs, l'he trobat molt encertada i ben trobada. Sempre que veiem un sense llar el veiem com és ara i poques vegades ens preguntem com ha acabat dormint al carrer, què li ha portat a aquesta situació, com s'ha sentit els primers dies, els primers temps. Ens centrem més en el "ara" i en intentar trobar solucions. L'autora ens explica, en primera persona, el cas  d'una noia amb estudis universitaris, que perd la feina, perd la casa, perd l'habitació rellogada que tenia i es troba al carrer. Va de la ciutat a un ciutat petita perquè el lloguer i la vida són massa cars en les grans ciutats.

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tenia mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D'un dia per l'altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre,  perds la feina i et parteixen la cara.

Com viu la primera nit, com es veu fent coses que mai hagués imaginat, com busca llocs tranquils... I sempre, o potser sempre no...,  hi ha una persona que l'ajuda sense preguntar i empenyent-la a treballar per guanyar-se els diners necessaris per pagar la pensió i alimentar-se.  I així comença a treballar netejant cases. 

Tinc una casa nova. Dit així sembla que hi visqui o que hi hagi d'anar a viure aviat. Que l'acabi de  comprar  o de llogar. Res d'això. Hi ha més d'una manera de tenir cases. Jo tinc les cases que m'escullen, les que em volen perquè hi vagi a netejar.      

S'enamora de les cases, les frega a fons, neteja, ordena, olora, toca mobles i figures i materials que la fascinen. S'enamora de les coses boniques, les viu... I està contenta amb la feina.  Necessita un orde i una neteja extrema per a sentir-se bé, cosa que no troba en les habitacions rellogades on viu, quan pot pagar-s'ho. Un dia l'acomiaden de les cases on treballa per motius particulars i és quan ella es troba al carrer. Està molt ben descrit i ho vius de prop. Sempre penses, però, que part de la culpa és d'ella, que no posa el interès o l'esforç per sortir d'aquesta situació, per tornar a la seva feina, a retrobar el que ha perdut. Però els personatges de l'Eva Baltasar són així...

     

La segona part l'he hagut de rellegir perquè no entenia res. La fascinació. Pel que he entès, i potser m'equivoco,  la protagonista entra un una espècie de deliri, o bogeria, o desviament neuròtic. Hi ha un canvi de registre total. I ella pensa que li agradaria tenir un déu i es dedica a fabricar-se'n un amb una barreja de felicitat i dolor, d'èxtasi i agonia.  I a aquest déu li crea un temple i li ret culte. I aquest déu es diu Maria, una de les senyores que la va acomiadar de casa. Ella diu que és de fusta i que la llàgrima que li cau ha de ser resina... La té a casa, a la seva habitació, i tot el que viu i diu i fa és un caos neuròtic que no saps per on agafar-lo. És el final de la seva vida, ja no lluita per ella sinó per la Maria, el seu déu neuròtic, la seva deessa de  fusta, blanca, quieta, que no menja... 

No sé, aquesta segona part necessitaria parlar-ne amb algú que l'hagi llegida. És el deteriorament vital d'una persona, d'una manera senzilla, sense fer soroll però terrible...  

Homes sota el sol - Retorn a Haifa

 

Homes sota el sol - Retorn a Haifa
de Gassan Kanafani

Club dels Novel·listes

Març 2024

Gassam Kanafani és un dels fundadors de la literatura palestina moderna, una literatura que busca el nom perdut i la identitat amenaçada

Ens trobem davant dues novel·les breus. A la primera, Homes sota el sol,  seguim el camí de tres palestins, l'any 1948, quan es va produir l'expulsió dels palestins del seu país. Els tres fugen de la terra natal per emigrar a Kuwait, amb la intenció de guanyar uns quants diners i tornar amb la família. Un és gran, l'altre de mitjana edat i el tercer molt jove. Els passadors clandestins són un gran obstacle però l'únic camí per arribar a destí. Vas llegint i el cor se t'encongeix. Ja sabem com emigren, sabem el que passen, però llegir-ho amb aquest realisme fa molt mal, molt. Vaig estar a punt de deixar el llibre. Però no vaig poder... És la història real que passen cada dia tanta i tanta gent de diferents països sempre amb la idea i la il·lusió i l'esperança d'una vida millor per als seus. I dels passadors se'n podria dir també moltes coses. N'hi ha de tots tipus i el que els hi toca no és dels pitjors...

El segon relat, Retorn a Haifa, és molt diferent, més nou per a mi i molt interessant. El Saïd i la Safia van de camí de retorn a Haifa. Van fugir-ne l'any 1948, sense voler-ne marxar, però la gent fugia s'empenyien i es van trobar dins d'una barca sense poder tirar enrere. I a casa havia quedat un nen de 5 mesos, en Khaldun. Per molt que van fer per localitzar-lo no va haver-hi manera... I després de 20 anys la Safia diu que no pot més que vol tornar a Haifa, anar a casa seva i buscar al seu fill de 20 anys. 

Quan arriben a la casa i truquen els obre la porta una senyora gran. Sembla que els estigués esperant fa temps. I xerren molt. I en Saïd es va posant nerviós, i la Safia no entén el idioma... Finalment arriba el noi, el Dov, el Khaldun. L'escena, els diàlegs, els moviments de cada personatge, el que expressen i el que no expressen se't queden clavats als ulls com si ho estiguessis vivint. Aquell fill no és ja el teu fill. No pot ser-ho. Les circumstàncies i la vida l'han fet un altre.. 

En Saïd substitueix la nostàlgia del món perdut per la realitat del passat quan retroba el seu fill, convertit en soldat israelià, i descobreix que l'home és el seu posicionament ideològic. En aquesta novel·la trobem el primer personatge israelià de tota la literatura palestina i "veiem el crematori amb els ulls de les víctimes de les víctimes" segons paraules d'Elias Khoury. 

M'ha agradat molt, tot i que al començament vaig pensar que no l'acabaria. És un llibre per comentar, per parlar-ne... Hauré de recomanar aquest llibre a algú per poder parlar-ne perquè un club de lectura és massa gent, no pots fer una conversa detinguda i personal... 

Un dios salvaje

 

Un dios salvaje
de Yasmina Reza

Alba

Març 2024

Ja havia vista aquesta obra al teatre, Un dios salvaje, i no em va acabar de ser el pes. Ja explico en el blog que després de veure Art m'esperava una mica més d'aquesta autora. En el fons, però, són dues obres completament diferents. 

El tema vol ser una baralla entre dos nens d'onze anys. Un no vol que l'altre entri a la colla i el menysté. L'altre agafa un pal i li dóna un cop amb la mala sort que li trenca dues dents. Això ara i aquí es solucionaria amb una entrevista amb el director de l'escola i amb una xerrada amb els pares. Però l'autora aprofita per ensenyar-nos les reaccions dels respectius pares i munta un cafè amb pastís per les dues parelles. I tot comença molt bé, amb comprensió i educació però aviat surt el que porta cadascú dins seu i acaba com el rosari de l'aurora. A més de barallar-se les dues parelles i dir-se de tot també deriva en la baralla entre cada parella, cada matrimoni. Surt tot el que porten dins, sempre amb la inestimable ajuda d'una mica d'alcohol... 

Penso que és una obra per llegir-la a poc a poc i fixar-te amb cada personatge i amb la riquesa de matisos que comporta el diàleg. perquè tal i com diu una ressenya de l'obra de teatre és així com l'hem de llegir o veure.

I és que "Un déu salvatge" és guió pur, diàleg pur i pura interpretació. No hi ha res més. Estem davant una comèdia de les intel·ligents, d'aquelles que tan poc abunden a les sales  de teatre.

Un llarg hivern

Un llarg hivern
de Colm Tóibín

La Campana

Març 2024

Ja havia llegit dos llibres d'aquest autor, Nora Webster i Brooklyn. Potser aquest tercer és per a mi el més fluix de tots... M'ha agradat però no el recordaré com els altres dos. 

Malgrat tot és Tóibín, garantia de bona escriptura i d'una acurada descripció dels personatges i sentiments. 

L'acció està situada al Pirineu català, en un petit poblet entre el Pallars i l'Alt Urgell. El Miquel i el Jordi són dos germans que viuen amb els seus pares en una caseta, amb animals que cuidava la mare i camps per treballar. El Jordi estava a punt de marxar a fer el servei militar. El Miquel ja l'havia fet. Eren de poques paraules i no es feien amb la poca gent del poble arran d'una denúncia que el pare havia fet a quatre cases per qüestions d'aigua a l'estiu. 

Un dia, el Jordi ja fora de casa, el Miquel es va adonar que la seva mare bevia. La va anar observant fins al moment que el pare la va trobar amb una quantitat forta d'alcohol i el va llençar tot. Ella va demanar que li tornés a comprar però ell va dir que la manera de deixar de beure era que no tingués accés a l'alcohol. Al vespre, a l'arribar a casa, la mare no hi era. I la nevada començava a ser forta i intensa. Tot i la poca relació amb els veïns tots van sortir a buscar-la però no va servir de res. La mare havia desaparegut i el més segur és que fora sota la neu i el gel. Quan desglaci, deien els veïns, veurem els voltors que baixen. Llavors hem de córrer. 

I tota la novel·la és com viuen aquesta solitud  el pare i el fill. Sense saber fer res de la casa ni dels animals i amb la pena i el desconcert de la fugida de la mare. En Miquel té remordiments, potser podria haver fet alguna cosa, acompanyar més a la mare... Amb el pare no s'entenen massa. I un dia el pare es presenta amb un xicot jove, tímid i mal vestit, perquè els ajudi a fer les feines de la casa, els animals i cuinar. 

El Miquel puja sovint a la muntanya fins on pot arribar, pensa molt en la seva mare, però ara també lluita amb una atracció especial cap al xicot que els ajuda. Molta solitud, poques paraules, tres homes i cap dona... 

Lluny del sentimentalisme, l'obra és una condensació d'emocions, tractades amb gran delicadesa. La tensió entre la duresa de l'escenari pirinenc i les diverses sensibilitats dels personatges adquireix un admirable relleu en una prosa deliberadament neta i precisa.  

I ara, pensant-hi, perquè Tóibín sempre et fa pensar, veig que el pare té un paper molt minso. L'obra és pel Miquel, per com viu i com pensa, per tot el que li queda dins i que no té manera de treure, la necessitat de tenir el germà al costat i l'obediència al pare i no dir-li res del que passa. Sempre falta de diàleg, de companyia, d'amor.... Tot i que penso que en aquell ambient aquesta relació pare-fill deu ser força normal. La vida és molt dura... 

Esmorzar al Tiffany's

 

Esmorzar al Tiffany's
de Truman Capote

La Butxaca

Club de lectura d'Enginyers

Març 2024

Truman Capote escriu molt bé, per tant sempre és un plaer agafar un llibre seu. Dit això aquest llibre no m'ha proporcionat cap novetat, cap cosa nova per pensar o parlar. Penso que tots recordem la pel·lícula amb una Audrey Hepburn meravellosa. Una películ.la distreta, per passar l'estona, i que recordes després de molts anys.  

Del llibre n'esperes més. Ella és una noia que ha tingut una infantesa difícil. Casada als 14 anys amb un home més gran, se'n va de casa quan s'adona que no l'estima, que s'hi havia casat per agraïment, perquè era un bon home. La seva vida després, essent molt jove, és estar sempre voltada dels homes més rics, sense tenir en compte l'edat, per poder viure sense problemes i en una ambient clamorós. Casualment coneix un veí a qui tracta i estima coma un germà. Es troben en un bar on els serveix en Joe, personatge que m'ha arribat més que els altres, perquè el trobo més real; cuida a la noia, l'admira i l'estima sabent que mai li ho dirà, que les seves vides són massa diferents... 

La historia és distreta, té els seus bons moments, però penso que el personatge, la Holly, no s'esforça a tirar endavant, a estudiar o treballar per poder fer la seva vida. Ella només busca un marit ric. I salvant les distàncies, enormes, trobo que és una novel·leta d'amors... 

El comentari al club de lectura va ser en general molt bo. Em sap greu però a mi no em va deixar re sa dintre... 

 

La felicitat del llop

 

La felicitat del llop
de Paolo Cognetti

La Campana

Febrer 2024

Bon llibre com tots els de Cognetti. He llegit quatre anteriors,

Les vuit muntanyes, El noi silvestre, NovaYork és una finestra sense cortines, Sense fer mai el cim. I mai m'ha desil·lusionat. I sempre dic que parlant del mateix, en el mateix ambient, excepte el de Nova York, tots són ben diferents.

En Fausto té quaranta anys i acaba de patir una separació. Està tip de Milà, dels soroll, dels cotxes, de la gent, de tot... I quan està així el seu refugi és la muntanya. Se'n va a Fontana Fredda on cada racó li porta records d'ell amb el seu pare passant-hi els estius. Ell és escriptor i pensa que en el silenci i la bellesa de les muntanyes podrà reprendre el seu ofici, el que li agrada. Per guanyar-se uns diners es queda de cuiner en un refugi, "El festí de Babette", que el porta una dona de qui ningú no recorda el nom perquè tothom li diu Babette. S'hi va fer amic i li va donar la feina perquè tots dos havien llegit Karen Blixen i sabien d'on venia el nom del refugi. La Babette del conte era una revolucionària que, després del fracàs de la Comuna de París, havia acabat fent de cuinera en un poblet de pagesos del nord de Noruega. Aquesta altra Babette  no servia brou de tortuga, però solia adoptar els orfes i buscar solucions pràctiques  a problemes existencials. Després d'escoltar-ne els seus, li preguntà: "Saps cuinar?" 

La vida d'en Fausto transcorre entre cassoles i arbres, entre xerrades de cafè i excursions a pics ben alts.  Parla molt amb uns dels tractoristes, en Santorso, i amb la Sílvia, una noia joveneta que ajuda a la Babette servint les taules. 

Cognetti té l'encert i la gràcia de parlar-te de coses insignificants del dia a dia, de muntanyes i animals, de persones i del que els porta a ser on són. Tot d'una manera tranquil·la i serena. Sí que passen coses, sí que té un fil conductor, però en el fons llegeixes perquè t'agrada el que diu i com ho diu, perquè t'hi veus a tu mateix, a les muntanyes. I no et cansa la descripció contínua de paisatges i sentiments. 

És un llibre que t'asserena, que et fa passar l'estona sense adonar-te'n i del que surts amb un somriure a la cara i al cor. 

El mayordomo miope

 

El mayordomo miope
de Javier Tomeu

Planeta

Gener 2024

Feia molt temps que no llegia res de Javier Tomeu. Hi havia passat bones estones. En aquest petit llibre hi trobes de nou el seu humor sarcàstic i una mica sorrut. 

Tota la novel·la és un diàleg, sovint un monòleg, entre el Superintendent Z i el seu majordom Rodolfo, miop i a punt de jubilar-se. A la contraportada diu que està situat en una època futura. Jo el trobo actual, d'ara, d'abans i de sempre. L'home no canvia... 

El Superintendent s'assabenta que el Rodolfo es vol jubilar i anar a viure a l'altra banda de l'"empalizada", on viuen els "calibeños", gent que respira pel nas fent soroll, que viuen en barris inhòspits, gent no gaire intel·ligent però voluntariosa, que no tenen iniciativa, els agrada la festa i la gresca i es queden bocabadats davant la televisió.  No tenen escoles i els nens es passen el dia llançant pedres a les faroles... I al vespre es reuneixen i canten i ballant o asseguts als bars i tavernes... com als vell temps. 

El Superintendent li diu que no entén que vulgui passar els últims anys de la seva vida en un lloc com aquell, tenint en compte, a més a més, que és miop. I li treu les ulleres... 

I si vas llegint veus que el que intenta és assegurar-se que se n'anirà a "l'altra banda". Vol estar-ne segur per poder-li encomanar una feina, vigilar la gent, comentar-li el que diuen o fan... 

El llibre és de 1990 i tot i que el situa en una època molt futura jo el veig completament actual. No reconeixeu les "empalizadas" i als "calibeños"? 

Llegiu-lo. És curtet i se'n pot treure molt suc... per desgràcia! 

Las dos amigas

 

Las dos amigas
(un recitativo)

de Toni Morrison

Lumen

Gener 2024

Toni Morrison m'agrada llegir-la. Una benedicció i La nit de les criatures són dos llibres més que recomanables. Jazz, un altre llibre seu, el vaig llegir fa molts anys i l'hauria de rellegir... 

Aquest, Las dos amigas, és totalment diferent.

El llibre consta de dues parts .La primera és la història de dues nenes. La segona part és un epíleg que escriu Zadie Smith on fa un llarg comentari del llibre. No dic que no estigui bé ni que no sigui interessant, però a mi m'ha cansat una mica. Crec que si ho hagués fet més curt hagués estat més interessant. Però és només la meva opinió. 

Les dues nenes, les dues amigues, de 8 anys, es troben un dia en un orfenat. Totes les nenes que conviuen allà han tingut, com diu l'autora, uns pares meravellosos i sants i ara són al cel. Elles dues no. La Twyla és allà perquè a la seva mare li agrada sortir cada nit a ballar i la Roberta hi és perquè té la mare malalta i no la pot cuidar. 

D'entrada ens trobem amb el xoc que la Twyla diu que la seva mare s'enfadarà si sap que l'han posada a l'habitació amb una nena de raça diferent, que fa mala olor i que no es renta el cap. 

A poc a poc es fan molt amigues, i van sempre juntes. Un dia hi van les mares i la diferència és brutal. La mare de la Twygi es presenta amb uns pantalons verds de pinces i sense res per menjar. La mare de la Roberta és alta i forta, porta una creu al pit i la Bíblia, i una pila de galetes i coses bones per menjar. 

Passen moltes coses juntes, i mai, mai, et diuen quina de les dues és blanca i quina negra. Hi ha moments que et sembla que ho veus molt clar i al cap d'un moment t'adones que no pot ser, que és al revés. 

Ja més grans es troben un parell de vegades. La Twyla de cambrera en un bar de carretera i la Roberta ben vestida amb una colla d'amics. Es van trobant i tan poden tenir una conversa normal recordant el temps passat com quasi no es saluden. 

Sempre recordant, però, a una cuinera de l'orfenat, la Maggie, mal girbada i que no parlava mai, que un dia va caure i cap nena la va ajudar. Totes se'n van riure, d'ella.  

L'última trobada de les dues amigues és la reconciliació, les explicacions, la vida que han portat i els motius pels quals han actuat com han fet. 

En el fons, el que intenta l'autora és que aprenguem a distingir el que és insignificant del que és significant.

No és el llibre que més m'ha agradat d'ella però si t'hi fixes és interessant i real, ara i aquí, i a qualsevol lloc i època. 

Copio el final de l'epíleg perquè crec que és una mica el moll de l'os del llibre, el que l'autora pretén que ens quedi quan l'haguem llegit. 

A pesar de todo, como a la mayor parte de los lectores de Las dos amigas, me resultó imposible reprimir el deseo de descubrir quien era la otra, si Twyla o Roberta.  Ah, qué ganas tenía de desenmarañar el asunto. Anhelaba empatizar efusivamente y con seguridad, por un lado, y mostrar frialdad, por el otro. Apreciar a la significante y rechazar a la insignificante. Pero eso es precisamente lo que Morrison había decidido impedirme de forma deliberada y metódica. Vale la pena preguntarnos porqué. Las dos amigas me recuerda que ser pobre, estar oprimido, ser inferior, estar explotado o ser arrinconado no es en esencia cosa de negros ni de blancos. La respuesta a la pregunta "Qué demonios le pasó a Maggie?" no dependía del destino, de la sangre ni de los genes, no era algo predestinado por la historia. Fuera lo que fuera lo que le hicieron a Maggie, se lo hizo alguien. Alguien como Twyla y Roberta. Alguien como usted y yo.