Piromusical de la Mercè 09

Piromusical de la Mercè 09

Passeig Maria Cristina - Fonts de Montjuic

27 de setembre de 2009


Foc, aigua, música i llum!

Un anys més hem anat a veure el piromusical de la Mercè. Per poc que puguem sempre hi anem. Aquest any ha estat, com sempre, molt bonic. Per nosaltres, el fet que la primera part estigués dedicat a celebrar el 50 anys de la Nova Cançó és un element afegit que ens ha fet encara més agradable la nit. La resta de música era de pel·lícules d'aquests últims anys, i la veritat és que n'hem reconegudes poques. Els focs han estat molt bonics; a més dels típics de les palmeres que omplen el cel de groc, aquest any he trobat que hi havia focs més juvenils, amb més color i, sobretot, amb més moviment.

Trobar-te enmig de la gent, amb la bengala encesa, seguint el ritme de la música i bocabadats i aplaudint veient els focs és una meravella. Et sents petit i, al mateix temps, que formes part d'un tot, d'una societat, diversa, cosmopolita i molt diferent els uns dels altres, però que ens trobem en un acte com aquest i en gaudim plegats.

Crec que va ser l'any 1995 el primer any que es van repartir bengales. Recordo que vaig fer un escrit i el vaig enviar a diferents diaris. I algun el va publicar. Em refermo en el seu contingut, tot i que cada vegada veig més inviable la proposta que hi feia. Deia així:

Sr, Director,

ha estat un privilegi poder viure durant uns llargs segons sota el sostre de bengales enceses per més de 250000 persones que somreien i que omplien de gom a gom tot el Passeig de Maria Cristina i tota la Plaça Espanya. Ha estat meravellós. Com també el sentir-se submergit dins un món de gent, de llum, de foc, d'aigua i de música. Podrem entrar al llibre Guinnes per aquest gran nombre de bengales, segur. Ara, però, voldria llançar una idea. L'any que ve s'hauria de repetir l'experiència de les bengales -ha estat massa bonic per no tornar-hi- però ja que tots hem sortit "al carrer" per gaudir d'aquest meravellós espectacle, i ja que no hem de repetir cap rècord, l'any vinent es podrien vendre les bengales per una quantitat simbòlica i destinar aquests diners a la gent que no ha de sortir "al carrer" per veure aquest espectacle perquè ha hi viuen, "al carrer": a les més de 800 persones que cada nit dormen de cara en aquest cel que no sempre és tan resplendent com aquesta nit. Podríem fer aquest gest solidari? Amb cinc duros per bengala?. La idea ja està llançada. Barcelona, felicitats!

Festes de la Mercè , 24 de setembre de 1995

MP. B. E. Voluntària d'ARRELS

Malditos bastardos

Malditos bastardos


Cinesa Diagonal

25 de setembre de 2009


Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Actors: Brad Pitt, Diane Kruger, Christoph Waltz, Daniel Brühl, Mélanie Laurent, Eli Roth, Michael Fassbender, Samm Levine, B.J. Novak, Til Schweiger, Gedeon Burkhard, Paul Rust, Michael Bacall, Omar Doom, Sylvester Groth, Julie Dreyfus, Jacky Ido, August Diehl, Martin Wuttke, Richard Sammel, Christian Berkel, Sönke Möhring, Mike Myers, Rod Taylor, Denis Menochet, Cloris Leachman, Samuel L. Jackson, Enzo G. Castellari


Quentin Tarantino i França sota l’ocupació nazi. Tots els elements per una pel•lícula violenta, cosa que a mi no m’agrada. Però vam anar a veure-la. I n’estic contenta.
No és una pel•lícula històrica; és ficció tot i que moltes coses segur van passar. La violència la trobem més en les paraules que en els fets. Sí que hi ha matança i morts però el mínim i no t’impressiona tant perquè el que es proposa el director no és impressionar-te amb descripció de la tortura sinó explicar una història de com hagués pogut anar tot.
Hi ha tres escenes molt bones: la primera de la pel•lícula, quan el coronel Landa va a una casa per esbrinar si hi ha jueus amagats, escena llarga i lenta però molt, molt bona; la del bar en el soterrani on es reuneix una colla per planificar la mort de Hitler i la del final, la del cine.
Brad Pitt no és el protagonista. Per mi, sempre que el veig el veig a ell i no al personatge que representa. El coronel nazi Hans Landa -Christph Waltz- treballa molt bé, sembla que ell sol ompli ja la pantalla, i la Shosanna -Mélanie Laurent- també dóna gust veure-la treballar. En general tots els secundaris treballen molt bé.
La música em va agradar molt. Sembla incoherent i per això et sobta escoltar Adamo o Morricone en una pel•lícula sobre els nazis.
L’última escena és potser per a mi la menys coherent. Es difícil pensar que un coronel tan intel•ligent com el Hans Landa es cregui una pantomima com la del final de la pel·lícula. Però potser sí que quan un està tan segur d’ell mateix i de les seves proeses pot cometre errors elementals.
No crec que arribi a ser un punt de referència com “To be or not to be” però a mi m’ha agradat molt. Tot i que dura quasi tres hores a mi se'm va fer curta!

Conserva d'albergínia en oli

Conserva d'albergínia en oli

Setembre del 2009


Tenia moltes albergínies de l'hort i ja no sabia com fer-les. El meu cunyat em va passar una recepta i a nosaltres ens ha agradat molt el resultat.
Aquí la teniu. Jo he fet servir més alls dels que diu i força menta. El gust que li dóna és molt especial i diferent a altres espècies.

Ingredients
1 kg d'albergínies
3 grans d'all picats
menta
orenga
pebre vermell
1/2 l d'oli
1 l de vinagre blanc, bo

Preparació
Traiem les cues de les albergínies les netegem amb un drap sec i les tallem a daus sense pelar. Les posem a bullir amb el vinagre 8 minuts. Ho deixem escòrrer una bona estona i ho posem sobre un paper absorbent . Agafem els pots de vidre i anem alternant capes de daus d'albergínia i una altre capa d'orenga, menta, pebre vermell i l'all picat.. Un cop estigui ple d'aquestes capes hi posem l'oli, fins que cobreixi tots els ingredients, tapem els pots ben tapats i ja els podem guardar . Els podem fer servir a partir de l'endemà.

Gordos

Gordos

Cinema Bosque

18 de setembre

Director: Daniel Sánchez Arévalo

Actors: Antonio de la Torre, Raúl Arévalo, Roberto Enríquez, Verónica Sánchez, Pepón Nieto, Fernando Albizu, Pilar Castro, Roberto Álamo, Teté Delgado, Leticia Herrero, Adam Jeziersky, Marta Martín, María Morales, Oliver Morellón

Havia de veure la pel·lícula. Em sentia identificada amb el físic i amb la problemàtica del tema. Tots els qui portem bastants quilos de més sabem que el problema no ve del menjar sinó del perquè mengem.
Però la pel·lícula és molt especial, molt diferent de com jo me l’imaginava. Es podia haver fet amb qualsevol col·lectiu d’addicció, com el tabac o la xocolata, i fins i tot amb col·lectius sense addicions però amb gent que són contradictoris amb ells mateixos, que s’amaguen els motius del perquè fan les coses com les fan, que ja viuen bé així, o ho volen creure, i la necessitat que té tothom d’explicar-se i de que algú se l’escolti. Sovint sembla que només d’explicar en veu alta el teu problema ja hi veus la solució.
Els actors treballen molt bé i hi ha coses creïbles però, potser a Madrid es veuen les coses de manera diferent, aquí no crec que la gent pensi i actuï com els personatges de la pel·lícula. Algun dels personatges són estereotips poc creïbles.
Sí que és veritat que tothom vol ser millor, fer més goig, mirar-se al mirall i somriure, però no sempre passa per tenir un cos 10. I si no observeu al terapeuta i la seva vida matrimonial...
També és veritat que quan un s’aprima canvia de manera de viure, fins i tot d’expressar-se; un se sent millor dins el seu cos. Però no si val a tornar-se a engreixar “perquè era més feliç abans”. Ni es tracta de tenir cada dia sexe amb un personatge diferent per deixar de menjar xocolata.
No sé encara fins a quin punt m’ha agradat o no la pel·lícula. Gent obesa n’hi ha molta, amb ganes d’aprimar-se també, però no totes les reaccions que trobem a “Gordos” són, per al meu tarannà, “normals”.
Som contradictoris, ens costa canviar d’hàbits, el caràcter pot variar segons com et vegis a tu mateix, tant si ets gras com si ets un filaberquí; l’important és que t’estimin com ets: aquí hi ha la clau de tot.
També he trobat la pel·lícula una mica llarga, potser repetitiva, i amb algun toc costumista dels anys 50.

Premis Blocs Catalunya

Neguit de pantorrilla ha quedat finalista en la segona edició dels Premis Blocs de Catalunya, que organitza STIC.CAT. Dins l'apartat de "Cultura" he estat entre els 10 blocs més votats! Moltes gràcies a tots els qui m'heu votat. Encara que no guanyi, el fet d'haver quedat finalista és per a mi inesperat i feliç.
M'encanta escriure coses que he vist, o fet, o escoltat, o pensat... i que hi hagi gent, vosaltres, que ho llegiu i ho comenteu.
El premi ja el tinc! Sou vosaltres i el fet d'haver quedat finalista!
I el dia 2 d'octubre sabrem el nom dels guanyadors.
Moltes gràcies a tots! I al Guillem per informar-me d'aquest premi i haver fet propaganda entre amics i coneguts...

40 anys de casats

40 anys de casats 9-9-1969 --- 9-9-2009
Reflexió – Pregària davant la Moreneta a la Capella de l’Areny

Hola a tots!
Preparant la capella per celebrar el bateig de la Judit no podem evitar recordar que avui fa 40 anys que en Jaume i jo, davant d’aquest altar vam proclamar que ens estimàvem i que volíem començar un projecte de vida, que llavors no es deia així, però era el mateix...
Ens acompanyava molta gent, però tenim en el nostre record i en el nostre carinyo la figura dels nostres pares i les nostres àvies, la seva alegria i la seva emoció.
Mirant des d’aquesta llarga perspectiva tan sols podem somriure i donar gràcies. En aquests 40 anys hem vist néixer i créixer aquests tres fills nostres, de qui estem tan orgullosos. Ells ens han portat tres filles que se’ls estimen i a qui estimen i han format tres llars on l’amor es viu, es respira, es palpa... I d’aquest amor han nascut aquests vuit néts meravellosos que són la nostra alegria i la nostra vida. Berta, Sergi, Martina, Jana, Roger, Nina, Júlia, Judit... sou molt afortunats, teniu molta gent que us estima i molt, esteu tan voltats d’amor, en teniu tant, que en podreu també repartir molt: molt amor i alegria. I així ho esperem.
També estem contents de poder compartir aquesta alegria amb els nostres germans: som molt diferents i les nostres vides no van al mateix pas, però podem trobar-nos tots plegats, tant per parlar com per un sopar o una cargolada i fins i tot podem fer petits viatges per celebrar aniversaris. Al final, la família compta més del que ens pensem. Gràcies!
Tots aquests anys ens ha acompanyat la fe; una fe primer una mica infantil, després més treballada i ara més compresa, compromesa i confirmada. La persona de Jesús, la força de l’Esperit de Déu i la nostra Moreneta a qui tantes coses hem demanat i agraït ens han acompanyat sempre, tant quan la vida lliscava sense problemes com quan ens hi hem hagut d’agafar com a un clau ardent. Mai no hem estat sols.
I ara, en Jaume i jo, amb un amor que també ha anat evolucionant, canviant, augmentant dia a dia fins al punt que no podem concebre una vida l’un sense l’altre, volem agrair a Déu i a tots vosaltres l’estimació que ens heu donat i ens doneu, volem compartir amb vosaltres aquesta alegria i aquest amor. I desitgem que un dia feu com nosaltres ara: mirar-nos a la cara i dir, amb paraules o sense: oi que som molt feliços i ens estimem molt?

Maripepa i Jaume

Ha mort en Josep Maria Pañella Mora -Arrels-

3 de setembre de 2009

Ha mort el Josep Maria Pañella Mora sj. Ha mort un home bo. Arrels està de dol i amb Arrels tots els qui en formem part, tant usuaris com treballadors i voluntaris. Perquè encara que no estiguis al dia a dia d'Arrels, una vegada n'has format part i has viscut l'esperit d'en Josep Maria, ja per sempre més formes part d'Arrels.
En Josep Maria va començar Arrels amb la idea de muntar una sala d'estar perquè la gent que viu i dorm al carrer tingués un lloc on passar la tarda i poder xerrar amb altre gent o jugar al dòmino. Era un pis molt petit, amb una dutxa. Allà no s'obligava ningú a dutxar-se; ho feien si volien. No se'ls demanava nom ni res. Senzillament, se'ls acollia.

Ell sempre comentava que a la gent que acabava al carrer se'ls havien anat trencant els fils de la teranyina: el de la família, el de la feina, el dels amics... A nosaltres se'ns ha trencat avui un fil que soportava molt pes, un fil amb molta força, el fil del Josep Maria...
A poc a poc va anar augmentant el número de persones que feien servir el centre; també l'equip de carrer es dedicava a contactar amb persones noves, receloses de la seva intimitat, i també, més tard. va començar l'equip d’hospitals per acompanyar en la malaltia a aquestes persones que no tenen ningú més.
Arrels es va traslladar a un local més ampli, es va professionalitzar, i ara és ja una gran entitat, amb pisos tutelats, amb una llar pels que tenen problemes puntuals i amb un gran i nombrós equip, tant de professionals com de voluntaris.
En Josep Maria no va voler mai ser protagonista. Es posava en segon pla, però les seves idees i les seves accions eren pensades, meditades i posades en pràctica de manera rigorosa. Crec que com jo, molta gent pot dir que hem après molt d'ell, de la seva manera senzilla i natural de dir i fer les coses, de l'amor -amb paraules i sobretot en obres- que va dedicar a les persones sense sostre i també, perquè és així, a tots els qui treballàvem amb ell i amb el seu equip.
Josep Maria, has marxat molt d'hora i quan ningú no s'ho esperava! La mort t'ha trobat en silenci i en pau. I com algú m'ha comentat: semblava que estigués pregant. Així veiem nosaltres la teva vida: silenciosa, en pau i pregant.

A Arrels se'l veia ja poc, era membre del Patronat, però el seu esperit segueix inspirant aquesta obra que ell va iniciar, amb poca gent, pocs recursos però amb una força, una fe i una il•lusió que és el que fa realitat les utopies i els somnis.
Des del cel segueix donant empenta a la gent d'Arrels fins al dia en què ens retrobem!