L'estiu de la pluja
de Rober Saladrigas
Edicions 62
Abril 2012
La Mariona, de 37 anys, viu i treballa a new York amb la seva parella, l'Ed.
Una trucada de la mare la fa viatjar a Barcelona per veure i parlar amb el pare
malalt.
Però allà ella s'adona que a Barcelona no es troba "a casa", ni a
Viladrau, com tampoc s'hi troba a New York.
I constata amb sorpresa que no coneix els seus pares, que no sap res d'ells,
ni del germà, ni dels avis. I per tant tampoc no sap res d’ella mateixa. I
llavors comença una busca d'arrels, de voler saber... A qui havia admirat era a
l'àvia Cesca i també tenia bons records de l'avi Marcial. I es fica al despatx
de l'avi i va Sotalesfonts, el petit poblet on va néixer i morir l'àvia. I
remena i parla amb la gent. En tota l'obra té més importància la figura dels
avis que la dels pares. El pare està espantat i ella és incapaç de cap empatia
vers ell, no sent pena ni compassió, està freda..., la mare vol fer pena als
fills perquè l'acompanyin. Se'ls veu pobres d'esperit. I ella, tot i la seva
edat, no ha madurat, no ha crescut; mai no ha volgut plantejar-se preguntes ni
ha volgut buscar respostes. La seva relació amb l'Ed trontolla i tota ella és
un garbuix. Però en el fons és com els pares, no té la valentia de l'àvia.
És un llibre on apareixen personatges d'una gran força però que per a mi
queden sense resoldre, et deixen la mel als llavis. La protagonista és la
Mariona i la veus incapaç d'acompanyar al pare en un moment que està espantat
per la malaltia, ni d'estar amb la mare que vol conversa i companyia. Ni tan
sols sap parlar amb l'Ed, només es consola buscant-lo pel sexe... i res més. I
coneix al germà a través d'una conversa d'una nit... i no va més enllà, no el
fa sentir-se comprès ni acompanyat.
Decideix escriure sobre la seva família per veure si en treu alguna cosa per
aclarir les seves idees, però només escriu sobre l'avi Macial, l'àvia Cesca i
el seu germà.
Crec que és força freqüent trobar-te de sobte que no coneixes als qui tens
al voltant. Quantes vegades hem dit i hem sentit dir: si l'àvia visqués li preguntaria...
o al pare, o a la mare...
La mort és força present en el llibre, però no de manera trista i morbosa
sinó com un fet natural de la vida. I hi ha dos moments, recordant l'avi i l'àvia
que m'han agradat molt. Tots dos van ser conscients que els arribava l'hora i
es van desprendre de tot, van quedar nus, per rebre la mort que els arribava;
cadascú amb el seu estil. Sembla que l'avi era descendent de jueus i Mariona
diu:
Però just quan l’enterràvem al panteó familiar de Montjuïc, vaig tenir una
visió extraordinària. No puc dir si de manera conscient o inconscient, però
allà, al cementiri, mentre els operaris traslladaven el fèretre del cotxe a la
sepultura ja oberta, vaig pensar en l'avi mor sense aflicció. Remolcada pels
corrents de la imaginació, vaig veure 'l fent camí cap a les muntanyes de
Judea, travessant un paisatge de terra color rovell sense cap arbre, ni un
arbust, ni una clapa d'herba, impulsat per l'afany de localitzar la vall silenciosa
de Josafat. No sé si en aquell moment se sentia feliç o infeliç, però juraria
que taral·lejava una cançó deliciosa que a les meves orelles sonava com
l'Hallelujah de Leonard Cohen. Avançava ple d'energia juvenil, amb ganes
visibles d’arribar com més aviat millor al destí final del seu temps.
I el dia que entra al cementiri de Sotalefontss i es troba davant la tomba
de l'àvia Cesca ens diu:
La Cesca era sota la pedra relluent, fosa en la terra (la seva terra) a la
qual havia triat tornar. M'és difícil descriure la primera sensació. Vaig aspirar
una glopada d'aire. Ara m’estava al peu de la tomba, quieta, sense saber què
fer amb les mans i amb els ulls clavats a la llosa que en realitat no veia.
Estava insòlitament calmada. No sentia dolor, ni temor, ni pena, ni irritació.
No em passava pel cap res de semblant a la visió que havia tingut de l'avi
pelegrinant per les terres de Judea mentre contemplava com l’introduïen a la
fosa. Diria que llavors vaig assumir la seva mort veient-lo caminar en direcció
a la vall de Josafat. Aquesta vegada era diferent: acceptava que la Cesca , la iaia
Cesca, era morta, d'acord, però no implicava que se n'hagués anat del tot,
perquè jo creia, de debò, que el seu cor (des d'on fos) bategava dintre meu.
Això va canviar la meva percepció de la mort. En aquell moment, al cementiri de
Sotalefonts, vaig reconèixer la magnitud transcendent de la vida. No sé
explicar-ho de cap altra manera.
La lectura d’aquest llibre m’ha produït una sensació estranya. La mare de la
Mariona és de la meva edat; ella és de l’edat dels meus fills. Quan torna a
Barcelona i camina pels barris que ella havia estimat de joveneta camina pels
carrers d’avui, els nostres, que són tan diferents de fa vint anys. Penses que
et parla d’una vida i una família que podrien ser els teus veïns, al Putget, a Viladrau,
a un petit poblet perdut però on ja s’han construït cases adossades... És un
llibre actual, del nostre temps, amb personatges reals. I potser per això em quedo
amb les ganes d’aprofundir més en alguns personatges...
Diu Robert Saladrigas: L'ambició de l'artista, en aquest cas el novel·lista, és abastar el món sencer: no n'hi ha prou d'explicar una petita història que no té punts de referència amb la totalitat, amb l'univers, sinó que l'ambició ha de ser de totalitat, d'agafar-ho tot.
