La drecera

La drecera
de Miquel Martín i Serra

Edicions el Periscopi

Maig 2021

Llibre bonic i tranquil. ben escrit i poètic. Si el que busqueu és acció i aventura ja podeu plegar. 

No hi ha lleure infinit sinó a la platja

mar al davant, us lleva tot esment,

i és el seguir una vela bo i jaient

la cosa mçes remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament

es desfà al vostre peu, com en servatge;

us volta la llum viva del celatge

i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,

tota poquesa i tot enyor cesat,

rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bata a bat,

l'indefinit somriure del que dura:

els canvis tot voltant la identitat.

            Josep carner, "Ajagut a la platja"

En aquest llibre es descriu amb un llenguatge ric i suau, agradable, la vida d'un noi en un poblet de l'Empordà. Els seus pares són masovers d'un xalet de gent de Barcelona, que hi van de tant en tant amb tot el servei, parlant en castellà i amb una prepotència que el nen no acaba d'entendre. 

Parla de la vida de cada dia, del col·legi, del contacte amb el món de pagès, les anades a mar... És el trànsit de la infantesa a l'adolescència, amb amics i contrastos difícils sovint d'entendre o explicar. Cada vegada que té un  problema va  veure al Pitu, que amb simples exemples dels animals i la natura li fa entendre les coses i la vida. 

La principal virtut de Martin, però, no és haver aconseguit transmetre al lector l'evolució, la lenta, progressiva maduresa, d'aquest jove que no té nom i que viu en un poble de la Costa Brava, sinó haver-ho fet a partir d'una discreció magnífica, sense instants sobtats, sense faramalla, sense focs d'artifici. És el pur secret de la natura que rebem quasi sense adonar-nos-en.

El jove de La drecera experimenta "tristor i ràbia" i arriba a pensar que "m'ho anaven prenent tot sense que jo hi pogués fer res: en Pitu, la Nelly, el temps i la confiança dels pares, la bassa dels ànecs, la drecera del mas Bou..." No és així. Acaba a la platja, comprovant que tot el que ha viscut, les il·lusions, les decepcions, els de dalt i els de baix, els espais lliures i les habitacions resclosides, el goig i la pena, no eren sinó les circumstàncies que anaven congriant-se per esdevenir substància. Els canvis i la identitat.  

És un llibre molt bonic. Per llegir-lo i quedar en pau amb la vida, amb la natura, amb el fer i desfer de cada dia, amb la saviesa de la gent de poble... Llegiu-lo! 

Wangari

Wangari  Maathai

Plantar arbres, sembrar idees

Discurs d'acceptació del Premi Nobel de la Pau de Wangari Maathai pronunciat a Oslo el 2004

Comentari de Laia de Ahumada

Akiara llibres

Maig 2021

Wangari Maathai va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva tasca pionera al capdavant del moviment Green Belt, que va transformar el paisatge i la societat de Kenya amb la plantació de desenes de milions d'arbres i amb la seva contribució a l'empoderament de les dones i a la lluita per la democràcia. Era la primera vegada que el Nobel de la Pau premiava una dona africana, i també era la primera vegada que aquest premi reconeixia la defensa del medi ambient coma element clau de la pau. 

El discurs d'una dona és més potent que el d'un home. Pot ser més suau però parla de coses que ha viscut i coneix, i no s'omple la boca de frases importants i rebuscades com acostumen a fer els homes. Com en tot, a la dona se li exigeix més i el resultat és formidable, Perquè la dona porta dins un instint, una manera clara i senzilla de veure i fer les coses que els homes, en la seva majoria, no poden entendre.

I tot el comentari de Laia de Ahumada és perfecte. Ens ensenya una dona que no para fins a aconseguir el que creu que serà millor pel seu país, pas a pas i amb coses petites al començament. 

Frases de l'autora, dins del discurs que va llegir, senzilles i reals com aquestes:

.L'accepto en nom de Kenya, de l'Àfrica i del món.

.La meva inspiració prové de les meves experiències i observacions de la natura durant la meva infantesa.

.El repte és restaurar la llar dels capgrossos i retornar als nostres fills un món de bellesa i meravella.

.Plantar arbres es va convertir en una opció natural.

.S'ha fet creure a la nostra gent que, pel fet de ser pobres, els falta la capacitat per afrontar els seus problemes.

.La gestió responsable de l'entorn era impossible sense un espai democràtic.

.Estem cridats a ajudar la Terra a guarir les seves ferides i, alhora, guarir les nostres. 

Tots aquests punts ens eles explica i comenta la Laia de Ahumada i et fa aprofundir en la vida i la feina de l'autora. Una petita joia de llibre per llegir tothom, però sobretot noies joves i dones. Una meravella! 

Consumits pel foc

 

Consumits pel foc
de Jaume Cabré

Proa

Maig 2021

Cabré en estat pur. Després de Jo confesso és difícil treure un llibre millor. D'aquests llibres se'n poden treure un o dos a la vida. I prou. Per tant Consumits pel foc és molt bo, és totalment Cabré, però no em deixarà la petjada que em va deixar Jo confesso.  

L'Ismael és un noi que molt jove, i començant l'adolescència es troba sense mare i el pare ingressat. I és acollit en un pis de quatre o cinc nois amb un tutor. Té sort amb el tutor i els companys i s'anima a llegir i fins i tot estudia carrera. Viu sol i dóna classes de llengua i literatura. Un dia es troba amb una antiga veïna amb qui havia jugat de petit i estableixen una relació peculiar, que de mica en mica es va enfortint. Però un mal dia l'Ismael fa cas d'un conegut que l'atura amb el cotxe i es fica en un embolic que el deixa sense memòria del que ha passat. Sense memòria o que ell no vol explicar perquè veu especialment rares les persones que l'atenen en un, diuen, hospital. A partir d'aquí embolics i aventures, fins que veu clar tot el que li ha passat i vol tornar a veure a l'amiga, i explicar-li tot. 

Tota la història va lligada a una família de senglars, una verra que es fa dir Lotta que pareix cinc llistons, el més petit de tots, escardalenc però molt eixerit, es diu Godallet. Cabré fa parlar i pensar en veu alta a tota la família de senglars, i la història d'en Godallet avançarà paral·lela a la de l'Ismael. 

Hi ha petites coses que vull recordar. 

Per exemple, el protagonista sempre diu: digueu-me Ismael, com al començament de Moby Dick, de Herman Melville.

Les paraules que l'Ismael ha de recordar i com en descobreix el significat al adonar-se que és un palíndrom, In girum imus nocte. et consumimur igni. i com parla de les falenes, les papallones de nit, que ronden a prop del fanal i s'acosten a la llum fins a socarrimar-se. 

L'Ismael es munta els diàlegs amb les persones amb qui vol o voldria parlar com si fossin reals, i barrejats amb les xerrades del Godallet hi ha moments que quasi et perds. 

L'he llegit dues vegades, com la majoria dels llibres d'en Cabré, i em queda la recança que no hi ha cap club de lectura per poder comentar i analitzar aquest llibre. Hauria de trobar un grupet de persones que llegeixin els llibres que llegeixo jo i trobar-nos de tant en tant per comentar-los. 

Cabré mai decep. Llegiu-lo! 

Uns germans inesperats

Uns germans inesperats 
d'Amin Maalouf

Traduït per Anna Casassas

Alianza Editorial

Abril 2021

Amin Maalouf no decep mai. Amb Orígens vaig descobrir-lo i em va agradar molt. El segle primer després de Beatrice també em va agradar i aquest m'ha fet passar una molt bona estona! 

"Necessitava buscar en la ficció l'esperança que ja no puc trobar en la Història real. Així van néixer dins meu aquests "germans inesperats", hereus fidels del miracle de l'antiga Grècia"

En una petita illa de l'Atlàntic viuen i s'eviten l'Alec, un dibuixant d'uns 50 anys i l'Eve, una escriptora que va escriure una sola novel·la i va aconseguir un gran èxit. Però que no ha tornat a escriure. Els dos busquen la solitud i s'hi troben bé. Un dia, de sobte, tot deixa de funcionar. Ni telèfon, ni radio, ni internet, ni llum... És una avaria de l'illa o és a nivell comarcal, de país, o de tot el món? De tant en tant la radio dóna algun comunicat i veuen que és una cosa de tot el planeta. L'Alec té un amic a EEUU molt proper al President i va parlant amb ell cada vegada que per unes hores els tornen tots els subministraments elèctrics.  

Amb motiu d'aquest terrabastall l'Alec i l'Eve comencen una relació i parlen cada dia i fins i tot mengen junts de tant en tant. L'Eve està radiant quan sap que han arribat al nostre món uns "germans inesperats" que volen salvar el planeta.  

Tota la història està molt ben tramada. La gent que ha arribat, per mar, diuen ser deixebles d'Empèdocles.

He buscat a internet qui era Empèdocles i ho afegeixo perquè ho considero important.

Empèdocles va ser un poeta, metge i filòsof grec pluralista. A l'antiga Grècia també fou considerat dramaturg i profeta. Empèdocles considera que els elements primers, als que es referia com arrels, són els 4 elements: terra, aigua, aire i foc, i que totes les altres coses es formen o es destrueixen a partir de la barreja o separació d'aquests elements per l'acció alternativa de dos principis de moviments:

l'amor, forma centrípeta que manté les arrels unides en una esfera perfecta, i l'odi, força centrífuga que impulsa la separació de les quatre arrels. El predomini alternatiu de cada una d'aquelles forces sobre els quatre elements dóna pas a la formació i destrucció de móns successius.

Aquests deixebles de Empèdocles estan molt més avançats que la resta de la gent del planeta, però no venen a fer mal sinó a intentar salvar el planeta. I no volen imposar res sinó que la gent se n'adoni i faci el pas. 

El llibre està molt ben escrit i traduït, Anna Casassas, i és un plaer llegir-lo. Té frases que voldries recordar, subratllar, fer-te-les teves, amb aquella punta poètica que et ve donat encara que només sigui per la situació de l'illa i per la gent que surt a la novel·la. 

-Em pensava que érem nosaltres que els esperàvem. Però sembla que són ells els que ens esperen. Però no he acabat d'entendre què hauríem de fer ara.

-Tornar-nos adults. És la condició que posen per tornar.

-O una manera de dir educadament que no tornaran, -he comentat jo

-Però els tindrem a prop, igual que tenim el mar a prop.

S'ha quedat un moment pensativa, mirant l'horitzó.

Crec que és per rellegir d'aquí un temps i parlar-ne. Amin Maalouf és una meravella!!! 

Reflexos en un ull daurat

 

Reflexos en un ull daurat

de Carson McCullers

L'altra editorial

Abril 2021

Ens situem en una base militar al sud dels EEUU, cap als anys 30. El capità Penderton, casat amb una jove Leonora, viu turmentat per la seva sexualitat. La seva dona té per amant el major Langdom, casat amb una noia malaltissa anomenada Alison. En el fons Penderton perd el seny per un soldat ras, Williams, solitari i introvertit.  Quan el veu perd l'oremus. No hi parla, però el segueix, el mira, voldria ser sodat ras per menjar a la mateixa taula... 

Un lloc tancat, una base militar, i un grup tancat de persones. Tot sense sortida. Claustrofòbic. 

Tota la novel·la és una descripció dels personatges i dels seus moviments. Bon escriptor el segueixes a gust. I vas veien com reacciona cada personatge, què persegueix cada un d'ells i com et són de intranscendents per a tu cada un d'ells. 

Molt ben escrita, bona descripció psicològica, però no m'ha fet el pes...

Intrigues i poder al Vaticà

 

Intrigues i poder al Vaticà
de Vicenç Lozano

Pòrtic

Abril 2021

Vam tenir a les Aules d'Enginyers una xerrada de Vicenç Lozano. Ens va explicar tantes coses i tan interessants que l'endemà ja em comprava el llibre. 

El llibre és molt fort. Pot fer mal a molta gent. S'ha de tenir molt clar el que és l'Església institució, sobretot al Vaticà, amb tota la seva parafernàlia, amb birrets i sabates vermelles i vivint els bisbes com el títol que ostenten, "Prínceps de l'Església", i l'església del carrer, la de cada dia, amb gent de tota mena que intenta viure d'acord amb les seves creences i la seva ètica. Jo me'n vaig ràpidament al costat d'un Pere Casaldàliga, un Pare Manel o una Vicki Molins... 

Malgrat tot és tan gran la porqueria que ens trobem dins el Vaticà que t'agafen ganes de sortir fora i formar petits grups de gent amb ganes de treballar i amb esperit de transcendència. 

Lozano explica coses que costa de creure. Coses que ja intuíem però que ell ens revela de manera clara i documentada. Prostíbul dins el Vaticà, pederàstia a dojo, nens i nenes jovenets cridats pels bisbes, monges que han d'acceptar fer favors als bisbes... o a la mare superiora... I quan hi ha algun problema tot queda tapat, guardat i ben amagat i cobert. 

Alguns bisbes viuen en palauets que s'han fet arreglar, pagant el Vaticà, i amb pintures que es guarden en un soterrani del Vaticà perquè ja no saben on penjar els quadres. Pots sopar un dia amb un d'aquests bisbes contemplant un Caravaggio tranquil·lament. I en aquests palauets s'hi fan celebracions que comencen al vespre i acaben l'endemà al matí amb alcohol, drogues i prostitutes.  

La Banca vaticana ja se n'ha parlat prou amb el Vatileaks. Diners que venen de la màfia o de venda d'armes... Amb els diners que havien d'anar a un hospital de nens es van fer les obres d'un apartament d'un dels bisbes. 

La Biblioteca, impressionant, amb un apartat que no es pot tocar i que en un hi ha tots els casos que no s'han volgut airejar ni solucionar, com la mort del Joan Pau I i els documents de Pius XII sobre l'Holocaust. 

I podríem anar afegint coses i coses... Una que m'ha impressionat és que el Papa està ficat en tots els afers polítics. Fan i desfan al seu gust. Sembla que la gent vota el que vols, o que es decideixen per un estil de vida, però tot ha estat preparat i pensat de cara a les conveniències de quatre dictadors o polítics sense escrúpols, amb la connivència del sant Pare. Com el pacte anticomunista del papa Wojtyla amb el president d'EEUU i amb Lech Walesa. 

La segona part del llibre ja ens parla del papa Francesc, de com va anar el conclave, de com els bisbes es reunien i decidien a qui s'havia de votar perquè sortís un papa titella que no toqués res perquè ells poguessin seguir remenant les cireres.  Amb Bergoglio, malgrat els pactes de la ultradreta, no els va sortir bé. Diuen que ara quasi cap bisbe el votaria. Perquè tot i la dificultat que té per poder prendre decisions s'ho fa venir bé per fer el que creu que és necessari, o ell directament o encomanant-ho a altres persones.  Ha cridat al seu costat al bisbe de Filipines, Tagle, possible nou Papa, que pensa com ell i treballen junts. Ells, per tirar l'església cap a un camí més senzill i correcte i els de la cúria preparant ja com poden fer-ho per aconseguir un altre papa que els vagi bé. Ho té difícil, el papa Francesc, però sap molt bé el que vol i com fer-ho. 

Llegiu el llibre. Dins de l'Església hi ha gent molt vàlida, gent que de debò es dedica als altres, que fan el bé des del seu lloc. Però n'hi ha molts, molts! que viuen de renda sense escrúpols i havent oblidat ja qui era Jesús de Natzaret i la doctrina que diuen que segueixen. 

Deixo aquí un parell de textos que trobo interessants. 

Steve Bannon, assessor principal de Donald Trump, ha aconseguit, malgrat els esforços del Papa Francesc, poder administrar un monestir durant 19 anys. Monestir benedictí del segle XIII on s'hi instal·larà l'organització The Movement per construir un gran centre anomenat Institut Dignitatis Humane (DHI), on experts de diferents àmbits impartiran, en nom de l'Acadèmia de l'Occident Judeocristià, seminaris i tallers destinats a aconseguir crear nous i atractius líders populistes ultranacionalistes i d'extrema dreta, i a dissenyar les estratègies que calgui per assaltar el poder a diferents estats europeus i destruir la Unió Europea. Bannon, que és un dels principals exponents de l'anomenada alt-right o dreta alternativa defensa una Europa blanca i cristiana que s'alliberi de l'islam, emprendre una croada contra la homosexualitat i la immigració, i també tota mena d'hostilitats per a aconseguir bloquejar el multilateralisme i les polítiques mediambientals que lluiten contra l'emergència climàtica.

Una frase que diria el Papa Francesc al començament del seu pontificat resumeix molt bé els diversos aspectes de com exerceix el lideratge. "No és necessari creure en Déu per ser una bona persona. En certa manera la idea tradicional de Déu no està actualitzada. Una persona pot ser espiritual però no religiosa. No és necessari anar a l'església i donar diners. Per a molts, la natura pot ser una església. Algunes de les millors persones a la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes s'han fet en el seu nom". El camí jesuític que explora Bergoglio com a cap de l'Església catòlica està ple d'esculls, de problemes, la majoria heretats d'un passat i una història convulsos. Reconeix les seves limitacions, la seva edat avançada, la solitud davant dels murs infranquejables, però no afluixa, no decau, com li demana sempre que faci el seu bon amic argentí Abraham Skorka. Se sent capaç, si més no, de plantar llavors a l'espera que algun dia germinin, encara que ell probablement no les podrà veure fructificar. 

El jardí de vidre

 

El jardí de vidre

de Tatiana Tîbuleac

Traducció d'Antònia Escandell Tur

Les Hores

Abril 2021

Abans de començar vull felicitar a la traductora que ha fet un treball impressionant traduint aquest llibre. Un vocabulari ric, tan ric, que he hagut de recorre més d'una vegada al diccionari. Bravo per les bones traductores que, per sort, en català, en tenim força! 

Ja havia llegit el primer llibre d'aquesta autora, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. llibre difícil però que em va agafar i em va agradar. Aquest és més difícil potser... 

Estem a Moldàvia. Lastocika és una nena de 7 anys que viu en un orfenat. Un dia la Tamara Pavlovna la va a buscar i se l'endú a casa.

Neixo a la nit, tinc 7 anys. Que em prendria en braços, em diu, però té les mans ocupades. Es bressola. Deixo caure la cara enrere i la veig millor: és rodona, com un pa de pagès. Ens aturem al costat d'una tanca. "Tanca els ulls i oblida-ho tot". No entenc res, tot ho oblido en el lapse d'un segon.

La Tamara és un dona soltera i vol la nena perquè l'ajudi en la seva feina de recollir ampolles buides i rentar-les per tornar-les a vendre. La nena parla moldau i allà ha de parlar rus. L'aprèn a cops de mastegot... Quan ha d'anar a l'escola pot escollir entre la russa i la moldava i ella tria la moldava en contra de l'opinió de la Tamara. 

Veus molta violència de la Tamara cap a la nena però te n'adones que tots els nens de l'escola reben el mateix tracte dels seus pares. I la Tamara vol que la nena creixi i aprengui en un moment en què els països canvien de fronteres i de llengua. Després d'haver après rus i d'aconseguir que li agradés es troba que ara viu a Romania i ha de parlar una altra llengua que no coneix. 

Ella estima i odia a la vegada a la Tamara. L'estima perquè l'ha treta de l'orfenat i perquè vol que ella sigui alguna cosa a la vida. Però l'odia per la manera que té de tractar-la i perquè no li dóna el carinyo que ella necessita. I en el fons la Tamara no en sap més... 

La seva vida és molt dura, creu que mai no podrà ser feliç, No recordo cap paràgraf on la vegi feliç. Una vida molt difícil... Quan contempla algun moment un instant de felicitat comenta sempre el mateix: 

Vaig tenir la certesa que mai, per més vides que visqués, gaudiria d'un dia com aquell. Que jo mai podria córrer com una boja saltant bassals, amb una germana més gran o potser més petita, sense témer la batussa consegüent. 

Mai va ser feliç i es veu incapaç de portar una vida amb un mínim de felicitat. Malgrat tot troba alguna dona que l'ajuda i l'encoratja i acaba essent metge.

El més curiós és que tota la història l'explica ella mateixa, ja adulta, i al començament no m'adonava a qui anava dirigida. I és molt dur perquè va dirigida a la seva mare. A la mare que la va abandonar, a qui no coneix. I li recrimina l'abandonament, i li explica tot el que ha patit, violacions i maltractaments, i li pregunta de quina part està ella... T'agradaria saber si la mare ho llegeix i la contesta...

És una història molt dura i complicada. M'ha agradat llegir-la però penso que per tenir-ne una opinió més segura hauria de tornar-la a llegir.