Amor a l'art
Amor a l'art
de Tània Juste
de Tània Juste
Columna
Desembre 2021
No coneixia l'autora i un germà meu em va dir que era la seva autora preferida. I m'hi vaig posar. Al començament no hi acabava d'entrar però de mica en mica t'adones que t'interessa, que explica coses que no sabies, que té una lectura amena i interessant, i ja no el deixes.
El llibre combina la vida de l'Olívia, una noia jove que deixa el poble i la família per estudiar art a Barcelona i la de Valèria Sans, una pintora de començaments dels segle XX a qui Olívia descobreix per casualitat.
L'Olívia s'instal·la a casa el seu avi, en Boris Badia, que és antiquari i té una botiga a la part antiga de Barcelona. Ella l'ajuda i buidant un pis descobreix una pintura que li roba el cor, que la impressiona. I també coneix al fill de l'amo del pis, el Marc, un noi que voldria tenir temps per remenar i mirar les coses dels eu avi abans de vendre-ho tot. L'Olívia li diu que si troba algun paper o cosa interessant el trucarà per telèfon. I resulta que la pintura que tant li agrada a l'Olívia, un nu femení, és l'autoretrat d'una noia de Barcelona, del barri, que va anar a Paris a viure i allà es va dedicar a la pintura. Amb en Marc buscaran i coneixeran algú de la família de la pintora, la Valèria, i l'Olívia decideix investigar, buscar més pintures d'ella i muntar una exposició. Per això va a París, i per Barcelona busca i troba molts elements interessants de la vida i obra de la Valèria..
La gràcia que hi trobo en aquest relat és que arribes a pensar, n'està quasi segura, que la tal Valèria va existir de debò. Perquè te la presenta a Paris al costat de pintores famoses, importants, escriptores... Totes les dones que vans ser importants i de les quals no se n'ha parlat o se n'ha parlat molt poc. I la L'Olívia les va seguint, va explicant, i sempre posa la Valèria enmig d'elles. Quan finalment vas a Google i busques a la Valèria com a pintora et surt el llibre, res més. No va existir. És invenció de l'autora. Però era tan bonic imaginar-te-la enmig de la Gertrude Stein, la Marie Laurencin, Picasso, Apollinaire, Matisse, Marcel Duchamp, Man Ray, Romaine Brooks... i tants d'altres. I t'explica els racons de París, els locals , freqüentats per aquesta Gauche Divine, que ara t'agradaria passar per allà, per Montparnasse, passejar-t'hi, pensant en les persones que hi vivien i que tan ben explicat està per l'autora.
La vida de la Valèria és molt interessant i també la de l'Olívia. La relació que té amb l'avi és excel·lent i molt bonica, amb la Quimeta, en Quico, amb en Marc... I penses, ho he pensat molt sovint, que t'agradaria poder viure diferents vides, i una d'elles seria potser semblant a la de la Valèria, que encara que la seva vida no va ser fàcil, ni va ser tot flors i violes, hi veus una llibertat i una seguretat que voldries tastar per una temporadeta...
Què ho feia, que la vida de les dones hagués d'estar sempre plena de renúncies? La Jeanne havia abandonat un talent segurament extraordinari per a la pintura per concentrar-se en cos i ànima a Modigliani, per esdevenir la seva musa, dona i mare dels seus fills, mentre que ella, la Valèria, havia decidit renunciar a l'home que l'estimava i a uns futurs fills per dedicar-se plenament al seu art. O una cosa o l'altra, les dones sempre havien d'escollir. Escollir a què renunciaven, en favor del que més estimaven. I els homes? Ells no renunciaven a res. Ells ho podien fer tot.
L'Olívia estava colpida per la història que hi havia rere el quadre que tenia al davant. Fins llavors coneixia ben poca cosa d'aquella noia bonica i enigmàtic que sortia en tants quadres de Modigliani. Sabia que Jeanne Hébuterne era la seva musa, la seva parella, però en absolut estava al corrent que també fos artista, ni de les seves renúncies, ni menys encara que fos amiga de Valèria Sans. L'Olivia sentia una forta opressió al pit. Tenia la gola seca i un doll de llàgrimes maldaven per sortir. Rumiava sobre la Jeanne, la Valèria, sobre ella mateixa i totes les dones que han hagut de renunciar a tantes coses. I aleshores es va fer una promesa: davant del retrat de Jeanne Hébuterne es va proposar que no seria la mena de dona que viu en funció de cap home, que la seva felicitat i el seu amor propi no dependrien mai més d'això, i que, a partir d'aquell instant , al centre de la seva vida només hi hauria lloc per a ella mateixa i els seus propis anhels.
A través de la novel·la vius, per sobre, la transició de la dictadura amb la mort del dictador. Per sobre.
Està ben escrita, àgil i que t'enganxa, i sempre m'agrada trobar-hi personatges i punts verídics, en una novel·la.
