Aitona

 

Aitona
Presseguers florits

17 de març 2023

Hem estat a Aitona amb el Joan i la Pepita. Si vam fer tants kilòmetres per anar a la Vall del Jerte per veure els cirerers florits, que és magnífic!, no podíem deixar d'anar a Aitona, a tocar de casa, i que mai havíem visitat. 

Quina meravella! Extensió immensa de moltes hectàrees, només amb arbres fruiters, préssec, nectarina, guacamai i  "platirines" -no sé si aquest és el seu nom...- que són com guacamais però amb la pell de nectarina. De tant en tant una taca de flors blanques, que ens donaran peres, però que ells mateixos reconeixen que no són tan bones com en altres llocs. Les cultiven els pagesos que no tenen relleu generacional perquè donen poca feina. 

Només arribar t´has d'apuntar a un autocar si vols fer la volta amb ells, o demanar mapes de camins per fer la volta amb el teu cotxe. Nosaltres vam optar pel autocar. I després d'un quart d'hora de camí ens van deixar enmig de la finca més gran de la zona. Florida de nou ja que la setmana anterior encara no tenia flors, l'espectacle és impressionant. Miris on miris tot són plantacions d'arbres fruiters amb unes flors de rosa encès que et deixen bocabadat i entusiasmat. Un pagès ens esperava per explicar-nos el cicle dels arbres, la manera de tenir-ne cura, de preveure les plagues, d'utilitzar el mínim de productes nocius... El 80% de la producció va a l'exportació i, sobretot a Alemanya, passen un control minuciós. La fruita que ens arriba de fora del nostre país no passa cap control, ens va explicar el pagès... Després pots passejar una bona estona enmig dels fruiters, buscar vistes panoràmiques i fer fotos a dojo. Finalment et tornen al punt de sortida, el Pavelló Municipals d'Aitona, on hi ha una mostra de productes de la zona, d'oli, fruits secs, melmelades, formatges... 

D'allà, ja amb el nostre cotxe, vam anar cap a Les Borges Blanques a dinar, al Restaurant Benet, on es menja molt bé i són molt amables. Cada any quan anàvem a comprar oli, dinàvem en aquest restaurant... Ara, amb la pandèmia, hem deixat d'anar-hi. A veure si l'any que ve ens animem a tornar-hi! 

Ja camí de tornada ens aturem a Mollerussa per dues coses: contemplar una vegada més el niu de cigonyes, amb dues cigonyes precioses!, que hi ha a la punta més alta del campanar de l'església i comprar orelletes que al Jaume el tornen boig!

Un bon dia, ben acompanyats, amb bon temps i gaudint, com ho fèiem abans, d'una sortida amb amics per conèixer alguna cosa nova i respirar aire pur. 

Tornarem a Aitona, segur! 

I ara fotos del paisatge i també de l'oli i de les orelletes! 

Fitzroy

 

Fitzroy 
Quatre dones al límit

de Jordi Galceran i Sergi Belbel

Teatre Borràs

Febrer 2023

Direcció: Sergi Belbel
Actrius: Silvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígol i Natàlia Sánchez

Quatre escaladores estan a mitja ascensió del Fitzroy, una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, una de les vies d’escalada més complicades del món i mai assolida per una cordada femenina. El mal temps les ha fet aturar i, mentre esperen que les condicions millorin, arrecerades en un sortint de la roca, sorgeixen problemes inesperats que les fan dubtar de si tirar endavant l’ascensió o rendir-se. Continuar significaria assumir riscos que no havien previst i que poden posar en perill les seves vides, rendir-se seria renunciar a la possibilitat d’assolir una fita que potser no podran repetir mai.

Les quatre actrius són molt bones. Es troben en una situació límit i cada una d'elles fa el seu paper. De manera magnífica. És divertit el joc, no tan simple com sembla,  amb què s'entretenen mentre esperen que el temps sigui l'adequat per fer l'últim esforç i arribar a dalt del Fitzroy per la ruta iugoslava, amb una cordada només de dones, cosa que no s'havia mai assolit. Sortiran problemes i pensaments i situacions que no haguessin mai emergit si no fos per la situació extrema de perill i il·lusió a la vegada en què es troben. 

Si al Mètode Gronholm Galceran-Belbel van tancar quatre persones en un despatx d'una multinacional, avui, a Fitzroy "tanquen" quatre dones en una àrea de descans pujant a una muntanya de la Patagònia. La il·lusió, el coratge, l'amistat, les confidències i descobriments es posen a prova en aquesta espera per assolir el cim esperant el bon temps... 

M'ha agradat molt, he rigut -cosa molt bona i necessària avui dia- i agraeixo que de tant en tant tinguem obres com aquesta, obres que fan riure i relaxar-te però que també et fan pensar. Bon director i excel·lents actrius ho fan possible. Gràcies!

Luz de cobre

 

Luz de cobre

de Pedro Antonio Martínez Robles

Tres Fronteras Ediciones

Febrer 2023

Llibre dur però molt real i que explica molt bé la vida i la història de la gent que viu en un poblet del nord-oest de Múrcia, Calasparra. O com  a mínim és el poble de l'autor i sembla que hagi volgut reflectir la història en aquest poble. 
M'ha agradat llegir-lo pel tema, pels costums que hi descriu, perquè cada situació l'explica i la recrea amb mil paraules que fan que et fiquis a la història sense cansar-te de llegir. I sobretot perquè a mi, que sóc una enamorada de la Llengua, llegir tants noms per mi desconeguts, noms que em remeten a la pagesia, al camp, a les feines estacionals, però que en català diem de manera força diferent i que en castellà no he tingut ocasió d'escoltar, i que em fan agafar el diccionari i consultar a quin instrument o eina es refereixen, m'ha fet passar molt bones estones. I la manera de redactar, d'explicar-se, m'ha sonat més a un escriptor manxego, castellà o fins i tot extremeny... i és un senyor de Calasparra, de Múrcia. Estem al començament de la postguerra. Camila és una dona menuda però amb una gran força interior que té una "abaceria", un colmado, amb tauletes per prendre un got de vi els homes del poble quan acaben la feina. Diuen que veu visions, i la veritat és que molt sovint sap què passarà... La Guàrdia Civil té allà un  cuartelillo on es desfoguen els més desnaturalitzats sense mai saber del cert que estan castigant al culpable. Per desgràcia cosa corrent i recorrent... 

La història l'explica un nen el nom del qual surt només una vegada en tot el llibre: Marcos. De família humil ja de molt petit l'envien amb la seva germana Rosa a casa el Pardico, germà de la mare i que no té fills. Li farà de pare i se l'estimarà molt tot i que sovint es troben tota la família, pares i germans. 

Ens explica la duresa de la postguerra i la lluita per poder viure sense ser perseguits i apallissats per la Guàrdia Civil. Sospitosos de qualsevol cosa...  

En Marcos va creixent, viu la vida gens idíl·lica del poble, les feines, les injustícies, fins que es fica en unes reunions clandestines, un grup de nois que volen canviar les coses i que es reuneixen un cop a al setmana per escoltar Radio Pirenaica i a la Passionària. 

I veus com en un poble petit poden passa coses, viure situacions, amb mort violenta inclosa sense que es pugui saber la veritat. Com s'ajuden si és necessari però com el silenci és la norma de vida per tota aquesta gent. 

Llibre dur, interesant, real, que et fa pensar que tan dura va ser la guerra com la postguerra en aquests pobles amb un cacic, home ric i important, i la resta de gent que en plena nevada només pot anar amb unes avarques velles... 

Matrix

 

Matrix

de Lauren Groff

l'altra editorial

Gener 2023

He passat més d'un mes sense llegir. Ni m'ho crec! Entre 4a vacuna de covid que em va fer sentir fatal i el covid que vaig passar després no tenia ganes ni d'obrir un llibre. No m'havia passat mai... Ara ja torno a llegir amb ganes i em considero feliç per això! Ho trobava a faltar...

Matrix és un llibre molt curiós. Penses que serà un llibre amb un rerefons històric important i et trobes amb una narració emmarcada en una època determinada però que no deixa de ser una novel·la. I que t'atrapa  pel tema i les circumstàncies i perquè està ben escrita que és el que fa que no la deixis. 

Maria de França, de mare i ties amazones, filla bastarda reial, es troba amb 12 anys sense mare i és enviada a la cort de la reina Elionor. Maria és alta i desgarbada, gegantina, amb colzes i genolls malgirbats, poc agraciada i sense ni idea dels costums de la cort. En el seu rostre angeví no hi ha bellesa però sí una gran fortalesa i passió. 

La reina Elionor no la vol al palau, veu que no la casarà, i tem pels drets que pugui tenir la Maria essent filla bastarda. I aconsegueix que la destinin a una Abadia a Anglaterra on les monges s'estan morint de gana i malalties, i la priora ja no hi toca gaire. I la Maria se'n va de França de priora a Anglaterra, a cavall i enamorada de la reina i desesperada per marxar al lloc on la envien. 

No és ben rebuda a l'Abadia. Li costa acostumar-s'hi, és rebel i indomable i només té 17 anys. Enyora terriblement la seva vida anterior, tant la viscuda amb la seva mare i ties com la viscuda a la cort de la reina Elionor de qui està terriblement enamorada. A poc a poc va veient la realitat de l'Abadia, dominada per homes que no poden suportar que una dona tingui iniciativa, poder i ambició. La vida a l'abadia i el diferent tarannà de les monges la van conformant en la seva feina i decideix que aquesta ruïna d'Abadia serà la més poderosa d'Anglaterra. I ho aconsegueix. També l'ajuda, i molt, les visions que té de tant en tant, visons que descriu en un quadern per tenir-ne constància i record. 

Maria anava tot el dia amb el cavall amunt i avall, tallava arbres per fer carreteres al voltant de l'Abadia. Era una dona forta i potent. Un dia va tenir una visió, una gran llum encegadora que la va fer caure de genolls. Quan es va poder aixecar la vista va veure una dona resplendent, la "Mare de Déu, Maria, la Santíssima Verge" agafada de la mà d'una altra dona radiant, vestida amb el vermell de la sang que era Eva, la mare original de tota la Humanitat. i portava a l'altra mà una costella de cristall, perquè havia estat creada a partir d'una costella i va ser així que va demostrar ser un perfeccionament del primer mortal, fet de simple fang. Les dones em miraven en silenci, amb els rostres plens d'amor, i es van deixar anar de les mans i es van besar. I així va ser com van mostrar-me que la batalla que tan sovint es deia que hi havia entre elles era una falsedat inventada per la serp que sembrava la divisió i l'odi i la infelicitat al món. 

Perquè, vaig veure, va ser perquè Eva va tastar la fruita prohibida que ens va arribar el coneixement, i amb el coneixement, la capacitat per entendre la perfecció del fruit del ventre de Maria i el regal que es va donar al món. I sense la debilitat d'Eva no podria existir la perfecció de Maria. I sense el ventre d'Eva, que és la Casa de la Mort, no existiria el ventre de Maria, que és la Casa de la Vida. Sense la primera matrix, no hi hauria salvatrix, la matrix mes gran de totes. 

I quan vaig comprendre allò, nítidament, les dues dones van fer-se una sola i van pujar amunt des d'allà on eren , per sobre del sotabosc mort de l'hivern i, juntes, van ascendir cap al cel dins d'una lenta i resplendent banda de llum. 

Estem a finals del segle XII primers del XIII i sembla mentida com a l'Abadia es viu a la vegada el més profund misticisme, l'enveja més profunda i l'amor sensual més fort i intens. Totes les dones necessiten amor, proximitat, contacte, i l'Abadia no n'és una excepció. És una novel·la sensual, atrevida, plena de passió i saviesa. I molt ben escrita. 

Quan vaig començar-la vaig pensar que la deixaria aviat però em va atrapar i la vaig llegir d'una tirada. 

El Sunday Times va escriure: L'escriptura de Lauren Groff és vital i precisa, els temes que tracta són importantíssims. Les dones són menyspreades i contingudes, condemnades als atacs misògins i l'abús, però guanyen poder col·lectivament -"soles, juntes". Aquest missatge, per escandalós que sembli, és tan vigent avui com fa vuit-cents anys. 

Totalment d'acord!

Nadal 2022

 

Nadal 2022 

Després de la pandèmia un Nadal en família "com abans"! Els néts i nétes han crescut molt, s'han fet grans, els fills i les joves ja són pares de fills grans i nosaltres tenim també un parell d'anys més. Però l'alegria i l'amor i carinyo no falten mai! I és tan bonic compartir aquests dies... 

Avet

 

Avet tallat

28 de novembre de 2022 

Després d'haver intentat per tots els mitjans salvar l'avet l'hem hagut de tallar. Una malaltia que ha afectat les coníferes ens l'ha deixat ben sec. 

Aquest avet el vam plantar fa uns 45 anys. Era l'arbre de Nadal que havíem comprat per tenir a Barcelona per Nadal. Com que encara era viu després de Reis el vam portar a Santa Eulàlia i el vam plantar. I va anar creixent, creixent... ja no arribàvem a posar-hi els guarniments de Nadal i finalment va esdevenir una mica el símbol de la casa: un avet alt i preciós! Però tot passa i una vegada tallat hem vist que per dins era com una esponja. La malaltia ha acabat amb aquesta icona tan bonica i estimada. 

Els fills, però, ens en han regalat un altre per Reis i el plantarem en pocs dies. Ja posaré foto. 

Vells i bell records però que, almenys aquest, tindrà continuïtat. Gràcies nois! 

Nou avet, noves il·lusions i queda el bell record! 

Cara de pan

 

Cara de pan
de  Sara Mesa

Anagrama

Club Lectura Enginyers

Novembre 2022

Quin problema parlar d'aquest llibre! No sé si m'ha agradat o no... Al començament l'hagués deixat però al ser del club de lectura vaig anar seguint... La Casi, quasi 14 anys, i el Viejo, d'edat indefinida. La Casi està patint l'entrada a l'adolescència. A l'escola unes nenes li diuen que té Cara de pa, i decideix no tornar a l'escola. I la novel·la dura els tres mesos que no va a l'escola. Que surt de casa cada matí, amb la motxilla, però en comptes d'anar a l'escola se'n va al parc, seu al peu d'un arbre, una mica amagat de la vista de la gent, recolzada en el tronc, i passa les hores... fins que torna a casa. I així un dia i un altre. És una nena tímida i pel que sembla sense ningú de confiança per parlar una estona. Ni una amiga, ni la mare o el pare. Un dia se li acosta el Viejo, un home ben vestit, amb roba molt usada, i parlen. L'home hi torna cada dia, s'asseu amb ella i li parla d'ocells, la seva passió. No li qüestiona que no sigui a l'escola, ni res. Senzillament està amb ella, se l'escolta i li parla. Aquest home té antecedents metges no gaire favorables, no se'l veu segur d'ell mateix, però en el fons s'entén bé amb la nena i ella troba la companyia que li faltava. No va amb males intencions, ni hi pensa, i la Casi ho veu i a poc a poc li agafa confiança. Després passa el que passa. El diari que la Casi escriu, que omple de fantasies i que anirà en contra del Viejo quan es descobreixi tot... Els pares se n'assabenten, als tres mesos!, i la Casi torna a l'escola. Ja no hi és la nena que li deia Cara de pa, i tot torna al seu lloc. I un dia ella troba a faltar al Viejo, el busca, el troba i parlen una bona estona. Però la Casi ha madurat, s'està fent gran, i veu les mancances de l'home. I tot i saber-li greu tot el que li ha passat per culpa seva, ni ell li retré res en absolut, ni ella hi vol aprofundir. Ell només vol seguir parlant d'ocells... 

Los ve caminar hacia la puerta, ya sin mirarla a ella, sin despedirse siquiera, sin agradecer el tiempo de gracia que les ha concedido, saliendo a la calle absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniédose un poco más allà fuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro. 

Fins i tot en aquest final et posen la nena i el vell en les mateixes condicions, sols, diferents dels altres, tímids... però ella té la vida per davant. I ell la té al darrere... 

I el que em costa de comprendre és com poden uns pares, amb filla única ja que el germà era ja fora de casa, no adonar-se que la nena no anava a classe? No parlaven amb ella a l'hora de sopar? No li preguntaven coses? No veien que no feia deures? Que no tenia amigues? Que no demanava per sortir, ni per fer esport, ni per fer res? Es pot viure junts i està tan separats, tan distants, tan lluny els uns dels altres? I la Casi va trobar en el Viejo la persona a qui explicar coses, plorar recolzada a la seva espatlla, quasi protegir-lo perquè el veu com un nen, com un infant perdut. 

Potser sí que m'ha agradat. Tot escrivint ara me n'adono que es podria parlar una bona estona d'aquest llibre i treure'n més idees i més clares potser que les meves. 

Espero poder anar al club de lectura...