El retrat de matrimoni

 

El retrat de matrimoni
de Maggie O'Farrell

l'altra editorial

Abril 2023

Tractant-se d'aquesta autora vaig comprar el llibre que encara era calent... Tenia el record de Hamnet i em temia que no m'agradaria prou. Però el tema era força interessant i la veritat és que l'he llegit d'una tirada i que no m'ha decebut en absolut. He llegit uns quants llibres d'ella i sempre m'han agradat. Ho podeu veure al blog... 

Nota històrica

El 1560, Lucrècia de Cosme de Mèdici va marxar de Florència amb 15 anys per començar la seva vida de casada amb Alfons II d'Este, fill del duc de Ferrara.

Al cap d'un any, encara no, estaria morta.

Oficialment, la seva mort es va atribuir a la "febre pútrida", però va córrer el rumor que l'havia assassinat el marit. 

Som a Itàlia al segle XVI. Lucrezia de Medici té 15 anys. La seva germana Maria està promesa al fill del duc de Ferrara i en morir ella les famílies decideixen que sigui Lucrezia la núvia que esperaven. Ella és diferent de les seves germanes, és un esperit lliure, amb un neguit cultural i físic que cap de les altres té. Li agrada pintar, els animals, muntar a cavall, córrer pel bosc... i és una nena... 

El seu pare té guardats al soterrani animals exòtics i de fora el país. Un dia la nena veu que hi fan entrar un tigre i aquesta imatge i el que segueix, l'encontre amb aquest tigre, la marcaran per sempre. Sempre ho recordarà. 

La Lucrezia va sentir que els ulls se li negaven de llàgrimes. Estar tan sola en un lloc així! No era just ni correcte. Demanaria al seu pare que fes tornar l'animal a casa. Podin portar-lo fins al vaixell i navegar fins allà on l'haguessin trobat, obrir la reixa de la gàbia i mirar com es tornava a endinsar entre els arbres imponents recoberts de líquens.

...

La tigressa va girar la cara vívida, complexa, com si volgués examinar la persona que hi havia darrere d'aquella carícia, com si volgués esbrinar què significava. Mirar-la als ulls era contemplar el rostre d'una deessa incandescent, prohibida.

La Lucrezia i la tigressa es van esguardar sostingudament, la mà de la nena sobre l'esquena de la bèstia, i el temps es va aturar per a la Lucrezia, el món va deixar de girar. La seva vida, el seu nom, la seva família i tot el que l'envoltava es va esmunyir fins a caure en el buit. Només era conscient del seu propi cor, i del de la tigressa, que bategaven dins les costelles, absorbint la sang escarlata per tornar-la a deixar anar i inundar-los les venes. Amb prou feines respirava; no parpellejava. 

Llavors, un crit sobtat, i la Maria que xisclava: pare, pare, mira, i el món i el palazzo van ressorgir de cop... Algú arrossegava la Lucrezia lluny del tigre, fent-li picar el canell contra els barrots.

... Agafada a coll per un dels soldats del seu pare, la Lucrezia no pensava en els seus germans ni en el seu pare no sabia si eren amb ella, darrere seu o més endavant, o si encara eren allà amb els lleons. L'únic que sabia era que l'allunyaven d'una cosa que estimava més que cap altra en el món, i que la distància entre ells creixia a cada pas.  Cridava, implorava que la deixessin a terra, que li permetessin tornar; però ningú li feia cas. Va mantenir es ulls sobre la gàbia tanta estona com va poder. Va mirar i mirar per sobre l'espatlla de l'home que la portava a coll, va escrutar la foscor i va veure -no en va tenir mai cap dubte, després- que la tigressa la mirava fixament, un últim instant, i que a continuació , amb un esclafit de fuet de la cua ratllada, desapareixia dins del seu cau fosc. 

Trobo que és un tros preciós! I que una nena així no podia seguir el ritme d'una cort, lluny dels seus, amb només 15 anys... 

La seva curta vida de casada va ser molt particular. Ell la visitava cada nit, volia engendrar un hereu, però la resta del dia ella quedava abandonada i no podia fer res. Tancada. I aviat es va adonar que el marit pensava matar-la. Va escriure a la família i només van saber dir-li que tingués paciència, que estigués bé amb ell... total submissió de la dona. El dia que se l'endú a una fortalesa a ella sola, sense la seva minyona ella ja veu que la matarà. I tot i això no es rebel·la, tampoc no pot..., i se l'escolta i li segueix la conversa... En el fons Lucrezia és lliure dins seu fins a l'últim moment, igual que la tigressa... 

Trist designi el d'aquestes dones, i tantes altres de totes les classes socials, que es veien obligades a seguir uns costums i se'ls negava tot el que de bo té la vida, sobretot de la llibertat. 

El llibre m'ha agradat, ben escrit i interessant pel que t'explica i veus d'una època i classe social en particular. 

El Quixot al Congo

 

El Quixot al Congo
de Xavier Aldeoka

Columna

Març 2023

Sempre m'ha agradat llegir coses sobre l'Àfrica. I quan vaig veure aquest llibre amb un recorregut per tot el riu Congo me'l vaig comprar a l'acte i vaig començar a llegir. 

Aldeoka és reporter i ja porta més de 20 anys rondant per l'Àfrica. El seu somni, ja de petit, era navegar per tot el riu Congo a la manera de la gent del país. I veiem com una cosa que pot semblar romàntica i meravellosa es pot convertir a estones en un infern. 

El Congo és un riu amb moltes cares. Tan aviat es presenta navegable i tranquil com t'has d'encarar en aigües turbulentes i cascades, trossos en què has de viatjar a peu, o amb moto, perquè el riu no és sempre navegable, t'has d'enfrontar, negociar, amb grups rebels que s'han fet amos de la zona, i sovint t'has de quedar amagat a la barcassa perquè si veuen un home blanc corre perill ell i els que l'acompanyen.  

El Quixot té poc protagonisme o jo no l'he sabut veure. El va agafar per llegir-lo durant les llargues hores de navegació pel riu però només l'anomena tres o quatre vegades. I una per explicar que el van advertir que la gent en veure'l amb un llibre tan gros tenien por d'ell... 

En aquells primers passos, el riu discorria encara benèvol, amb un corrent gairebé estancat. Més tard descobriria que, al llarg dels seus 4.700 km, el riu canvia constantment de de color i de personalitat. De vegades plàcid i mansoi, d'altres atroç, rebel, gairebé assassí. 

Ha estat sempre així, al llarg de la història. Mentre que l'arbre gegant aquàtic de l'Àfrica, el riu Nil, ha estat la porta d'alguns dels imperis més importants de la humanitat i ha albergat a les seves ribes fèrtils egipcis, nubis, xíl·luks, grecs i romans, el Congo no s'ha deixat domesticar mai. Si bé la presència humana a la conca del riu està documentada com a mínim  des de fa 200.000 anys per la troballa de restes de comunitats de pescadors o caçadors-recol·lectors, cap regne local no ha establert un poder preponderant , amb grans ciutats, a llarg del seu recorregut. El Congo sempre ha estat indòmit i insurrecte. No ha cedit mai les regnes del seu corrent a ningú. 

El riu ha estat un vehicle de transmissió de les cultures dels pobles que viuen aquí, de la barreja. La gent s'ha desplaçat sempre pel Congo i ha conegut altres realitats i pobles. El riu porta persones i mercaderies, però també missatges. És una font d'inspiració.

-T'agrada el cafè? 

Pensava que m'estava convidant a prendre'n una tassa, així que vaig dir que era molt amable però que no calia.

-No -va insistir-, vull saber si t'agrada el cafè.

-Sí -vaig respondre, confós.

-I t'agrada endolcir-lo amb sucre? 

Me'l vaig mirar amb perplexitat i ell no va esperar resposta.

-La rutina confortable dels europeus és herència d'aquell dolor. 

Cada tassa de te o cafè , cada cullerada de sucre, cada grapat d'arròs o cada suau peça de roba de cotó, denunciava en Kalunga, són el ressò d'aquells primers esclaus africans que es van deixar la pell, sovint la vida, a les plantacions del Nou Món. A l'Àfrica li va tocar perdre. 

-Les persones van deixar de ser persones. Eren un botí de guerra, un producte, una mercaderia que servia per enriquir-se. 

Un dia a la barcassa, en saber que era de Barcelona, li pregunten per Gaudí, per Miró Per Picasso... Ell, avergonyit pensa que no coneix cap pintor ni referent de terres congoleses i pregunta per algun pintor conegut. 

Te'n diré dos, un home i una dona: Albert Lubaki i Antoinette Lubaki. Eren marit i muller, i la seva obra és fantàstica. I, dels contemporanis, Chéri Samba. És capaç de resumir el Congo en un sol quadre!

Cap al final del viatge i dirigint-se a un noi molt jove que no planificava res li va dir que si no s'acostumava a preveure les coses tindria problemes. Un mariner li va dir:

No es tracta només de falta d'educació o d'una qüestió de mentalitat -va assegurar-. Els blancs teniu moltes hores per pensar en demà perquè el present us ocupa menys temps. Des que sou petits us eduquen per planificar. Molts congolesos estan massa ocupats en l'avui per sumar-hi les dificultats del demà. 

Quina lliçó! 

El Congo ha estat un viatge de renúncies. Vaig renunciar a la tecnologia, que m'hauria fet arribar abans, vaig rebutjar el confort de les barques ràpides, dels hotels cars i de les comunicacions senzilles, i vaig refusar la seguretat dels avions, que haurien disminuït el risc pel camí.  Al gran riu de l'Àfrica vaig renunciar conscientment a la certesa a canvi de calma per observar i escoltar, a canvi de l'èpica que dóna valor a cada pas, a canvi de temps per gaudir de la travessia i a canvi d'aprendre i comprendre.  A canvi, en definitiva, de sentir-me viu. 

He presentat tres o quatre moments del llibre que vull recordar però la història és llarga i complexa. Sort en té dels amics que va trobant pel camí, de la bona gent que l'ajuda, perquè les situacions per les que passa no són gens fàcils ni segures. Aconsegueix fer realitat el seu somni, vivint i viatjant com la gent del país, en barcasses amb 5 vegades més gent de la que hi cap, sense horaris, amb rebels a cada cantonada però vivint sempre aquell esperit que tenen la gent de l'Àfrica que, malgrat tot, somriuen, canten i ballen. 

M'ha agradat molt el llibre. El recomano! 

Aitona

 

Aitona
Presseguers florits

17 de març 2023

Hem estat a Aitona amb el Joan i la Pepita. Si vam fer tants kilòmetres per anar a la Vall del Jerte per veure els cirerers florits, que és magnífic!, no podíem deixar d'anar a Aitona, a tocar de casa, i que mai havíem visitat. 

Quina meravella! Extensió immensa de moltes hectàrees, només amb arbres fruiters, préssec, nectarina, guacamai i  "platirines" -no sé si aquest és el seu nom...- que són com guacamais però amb la pell de nectarina. De tant en tant una taca de flors blanques, que ens donaran peres, però que ells mateixos reconeixen que no són tan bones com en altres llocs. Les cultiven els pagesos que no tenen relleu generacional perquè donen poca feina. 

Només arribar t´has d'apuntar a un autocar si vols fer la volta amb ells, o demanar mapes de camins per fer la volta amb el teu cotxe. Nosaltres vam optar pel autocar. I després d'un quart d'hora de camí ens van deixar enmig de la finca més gran de la zona. Florida de nou ja que la setmana anterior encara no tenia flors, l'espectacle és impressionant. Miris on miris tot són plantacions d'arbres fruiters amb unes flors de rosa encès que et deixen bocabadat i entusiasmat. Un pagès ens esperava per explicar-nos el cicle dels arbres, la manera de tenir-ne cura, de preveure les plagues, d'utilitzar el mínim de productes nocius... El 80% de la producció va a l'exportació i, sobretot a Alemanya, passen un control minuciós. La fruita que ens arriba de fora del nostre país no passa cap control, ens va explicar el pagès... Després pots passejar una bona estona enmig dels fruiters, buscar vistes panoràmiques i fer fotos a dojo. Finalment et tornen al punt de sortida, el Pavelló Municipals d'Aitona, on hi ha una mostra de productes de la zona, d'oli, fruits secs, melmelades, formatges... 

D'allà, ja amb el nostre cotxe, vam anar cap a Les Borges Blanques a dinar, al Restaurant Benet, on es menja molt bé i són molt amables. Cada any quan anàvem a comprar oli, dinàvem en aquest restaurant... Ara, amb la pandèmia, hem deixat d'anar-hi. A veure si l'any que ve ens animem a tornar-hi! 

Ja camí de tornada ens aturem a Mollerussa per dues coses: contemplar una vegada més el niu de cigonyes, amb dues cigonyes precioses!, que hi ha a la punta més alta del campanar de l'església i comprar orelletes que al Jaume el tornen boig!

Un bon dia, ben acompanyats, amb bon temps i gaudint, com ho fèiem abans, d'una sortida amb amics per conèixer alguna cosa nova i respirar aire pur. 

Tornarem a Aitona, segur! 

I ara fotos del paisatge i també de l'oli i de les orelletes! 

Fitzroy

 

Fitzroy 
Quatre dones al límit

de Jordi Galceran i Sergi Belbel

Teatre Borràs

Febrer 2023

Direcció: Sergi Belbel
Actrius: Silvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígol i Natàlia Sánchez

Quatre escaladores estan a mitja ascensió del Fitzroy, una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, una de les vies d’escalada més complicades del món i mai assolida per una cordada femenina. El mal temps les ha fet aturar i, mentre esperen que les condicions millorin, arrecerades en un sortint de la roca, sorgeixen problemes inesperats que les fan dubtar de si tirar endavant l’ascensió o rendir-se. Continuar significaria assumir riscos que no havien previst i que poden posar en perill les seves vides, rendir-se seria renunciar a la possibilitat d’assolir una fita que potser no podran repetir mai.

Les quatre actrius són molt bones. Es troben en una situació límit i cada una d'elles fa el seu paper. De manera magnífica. És divertit el joc, no tan simple com sembla,  amb què s'entretenen mentre esperen que el temps sigui l'adequat per fer l'últim esforç i arribar a dalt del Fitzroy per la ruta iugoslava, amb una cordada només de dones, cosa que no s'havia mai assolit. Sortiran problemes i pensaments i situacions que no haguessin mai emergit si no fos per la situació extrema de perill i il·lusió a la vegada en què es troben. 

Si al Mètode Gronholm Galceran-Belbel van tancar quatre persones en un despatx d'una multinacional, avui, a Fitzroy "tanquen" quatre dones en una àrea de descans pujant a una muntanya de la Patagònia. La il·lusió, el coratge, l'amistat, les confidències i descobriments es posen a prova en aquesta espera per assolir el cim esperant el bon temps... 

M'ha agradat molt, he rigut -cosa molt bona i necessària avui dia- i agraeixo que de tant en tant tinguem obres com aquesta, obres que fan riure i relaxar-te però que també et fan pensar. Bon director i excel·lents actrius ho fan possible. Gràcies!

Luz de cobre

 

Luz de cobre

de Pedro Antonio Martínez Robles

Tres Fronteras Ediciones

Febrer 2023

Llibre dur però molt real i que explica molt bé la vida i la història de la gent que viu en un poblet del nord-oest de Múrcia, Calasparra. O com  a mínim és el poble de l'autor i sembla que hagi volgut reflectir la història en aquest poble. 
M'ha agradat llegir-lo pel tema, pels costums que hi descriu, perquè cada situació l'explica i la recrea amb mil paraules que fan que et fiquis a la història sense cansar-te de llegir. I sobretot perquè a mi, que sóc una enamorada de la Llengua, llegir tants noms per mi desconeguts, noms que em remeten a la pagesia, al camp, a les feines estacionals, però que en català diem de manera força diferent i que en castellà no he tingut ocasió d'escoltar, i que em fan agafar el diccionari i consultar a quin instrument o eina es refereixen, m'ha fet passar molt bones estones. I la manera de redactar, d'explicar-se, m'ha sonat més a un escriptor manxego, castellà o fins i tot extremeny... i és un senyor de Calasparra, de Múrcia. Estem al començament de la postguerra. Camila és una dona menuda però amb una gran força interior que té una "abaceria", un colmado, amb tauletes per prendre un got de vi els homes del poble quan acaben la feina. Diuen que veu visions, i la veritat és que molt sovint sap què passarà... La Guàrdia Civil té allà un  cuartelillo on es desfoguen els més desnaturalitzats sense mai saber del cert que estan castigant al culpable. Per desgràcia cosa corrent i recorrent... 

La història l'explica un nen el nom del qual surt només una vegada en tot el llibre: Marcos. De família humil ja de molt petit l'envien amb la seva germana Rosa a casa el Pardico, germà de la mare i que no té fills. Li farà de pare i se l'estimarà molt tot i que sovint es troben tota la família, pares i germans. 

Ens explica la duresa de la postguerra i la lluita per poder viure sense ser perseguits i apallissats per la Guàrdia Civil. Sospitosos de qualsevol cosa...  

En Marcos va creixent, viu la vida gens idíl·lica del poble, les feines, les injustícies, fins que es fica en unes reunions clandestines, un grup de nois que volen canviar les coses i que es reuneixen un cop a al setmana per escoltar Radio Pirenaica i a la Passionària. 

I veus com en un poble petit poden passa coses, viure situacions, amb mort violenta inclosa sense que es pugui saber la veritat. Com s'ajuden si és necessari però com el silenci és la norma de vida per tota aquesta gent. 

Llibre dur, interesant, real, que et fa pensar que tan dura va ser la guerra com la postguerra en aquests pobles amb un cacic, home ric i important, i la resta de gent que en plena nevada només pot anar amb unes avarques velles... 

Matrix

 

Matrix

de Lauren Groff

l'altra editorial

Gener 2023

He passat més d'un mes sense llegir. Ni m'ho crec! Entre 4a vacuna de covid que em va fer sentir fatal i el covid que vaig passar després no tenia ganes ni d'obrir un llibre. No m'havia passat mai... Ara ja torno a llegir amb ganes i em considero feliç per això! Ho trobava a faltar...

Matrix és un llibre molt curiós. Penses que serà un llibre amb un rerefons històric important i et trobes amb una narració emmarcada en una època determinada però que no deixa de ser una novel·la. I que t'atrapa  pel tema i les circumstàncies i perquè està ben escrita que és el que fa que no la deixis. 

Maria de França, de mare i ties amazones, filla bastarda reial, es troba amb 12 anys sense mare i és enviada a la cort de la reina Elionor. Maria és alta i desgarbada, gegantina, amb colzes i genolls malgirbats, poc agraciada i sense ni idea dels costums de la cort. En el seu rostre angeví no hi ha bellesa però sí una gran fortalesa i passió. 

La reina Elionor no la vol al palau, veu que no la casarà, i tem pels drets que pugui tenir la Maria essent filla bastarda. I aconsegueix que la destinin a una Abadia a Anglaterra on les monges s'estan morint de gana i malalties, i la priora ja no hi toca gaire. I la Maria se'n va de França de priora a Anglaterra, a cavall i enamorada de la reina i desesperada per marxar al lloc on la envien. 

No és ben rebuda a l'Abadia. Li costa acostumar-s'hi, és rebel i indomable i només té 17 anys. Enyora terriblement la seva vida anterior, tant la viscuda amb la seva mare i ties com la viscuda a la cort de la reina Elionor de qui està terriblement enamorada. A poc a poc va veient la realitat de l'Abadia, dominada per homes que no poden suportar que una dona tingui iniciativa, poder i ambició. La vida a l'abadia i el diferent tarannà de les monges la van conformant en la seva feina i decideix que aquesta ruïna d'Abadia serà la més poderosa d'Anglaterra. I ho aconsegueix. També l'ajuda, i molt, les visions que té de tant en tant, visons que descriu en un quadern per tenir-ne constància i record. 

Maria anava tot el dia amb el cavall amunt i avall, tallava arbres per fer carreteres al voltant de l'Abadia. Era una dona forta i potent. Un dia va tenir una visió, una gran llum encegadora que la va fer caure de genolls. Quan es va poder aixecar la vista va veure una dona resplendent, la "Mare de Déu, Maria, la Santíssima Verge" agafada de la mà d'una altra dona radiant, vestida amb el vermell de la sang que era Eva, la mare original de tota la Humanitat. i portava a l'altra mà una costella de cristall, perquè havia estat creada a partir d'una costella i va ser així que va demostrar ser un perfeccionament del primer mortal, fet de simple fang. Les dones em miraven en silenci, amb els rostres plens d'amor, i es van deixar anar de les mans i es van besar. I així va ser com van mostrar-me que la batalla que tan sovint es deia que hi havia entre elles era una falsedat inventada per la serp que sembrava la divisió i l'odi i la infelicitat al món. 

Perquè, vaig veure, va ser perquè Eva va tastar la fruita prohibida que ens va arribar el coneixement, i amb el coneixement, la capacitat per entendre la perfecció del fruit del ventre de Maria i el regal que es va donar al món. I sense la debilitat d'Eva no podria existir la perfecció de Maria. I sense el ventre d'Eva, que és la Casa de la Mort, no existiria el ventre de Maria, que és la Casa de la Vida. Sense la primera matrix, no hi hauria salvatrix, la matrix mes gran de totes. 

I quan vaig comprendre allò, nítidament, les dues dones van fer-se una sola i van pujar amunt des d'allà on eren , per sobre del sotabosc mort de l'hivern i, juntes, van ascendir cap al cel dins d'una lenta i resplendent banda de llum. 

Estem a finals del segle XII primers del XIII i sembla mentida com a l'Abadia es viu a la vegada el més profund misticisme, l'enveja més profunda i l'amor sensual més fort i intens. Totes les dones necessiten amor, proximitat, contacte, i l'Abadia no n'és una excepció. És una novel·la sensual, atrevida, plena de passió i saviesa. I molt ben escrita. 

Quan vaig començar-la vaig pensar que la deixaria aviat però em va atrapar i la vaig llegir d'una tirada. 

El Sunday Times va escriure: L'escriptura de Lauren Groff és vital i precisa, els temes que tracta són importantíssims. Les dones són menyspreades i contingudes, condemnades als atacs misògins i l'abús, però guanyen poder col·lectivament -"soles, juntes". Aquest missatge, per escandalós que sembli, és tan vigent avui com fa vuit-cents anys. 

Totalment d'acord!

Nadal 2022

 

Nadal 2022 

Després de la pandèmia un Nadal en família "com abans"! Els néts i nétes han crescut molt, s'han fet grans, els fills i les joves ja són pares de fills grans i nosaltres tenim també un parell d'anys més. Però l'alegria i l'amor i carinyo no falten mai! I és tan bonic compartir aquests dies...