La venedora d'ous

La venedora d'ous
de Linda D. Cirino

La Magrana

Abril de 2012

En una granja al sud d'Alemanya hi viu una dona, l'Eva, amb el seu marit i dos fills. Sempre ha treballat la terra i no es mou del mas. Però la guerra s'endu al marit al front i els fills s'allisten a les Joventuts Hitlerianes. Però dies abans de marxar el marit, quan ella va anar com cada dia al galliner a buscar els ous, hi va trobar un noi jove amagat. Era jueu i havia fugir. El perseguien. L'Eva ha de prendre una decisió i, sense pensar-s'ho gaire, deixa al noi que s'amagui.

Tot el llibre és l'evolució de l'Eva, sola, amb els controls de policia, les obligacions que li venen per què sembli que està d'acord amb la política actual, i la seva relació amb Nathanael, que la fa sentir-se dona per primera vegada.

És un llibre bonic de llegir, per posar-se a la pell d'aquesta dona i veure i viure la seva evolució, el seu canvi, la seva valentia.

Deixo aquí dos fragments de l'obra, una del inici, l'altre, quan es descobreix a ella mateixa.

La meva, ha estat una família de pagesos generació rere generació. I de dones de pagesos. Al sac del gra de l'aviram, n'hi ha una de dibuixada. Està mirant a terra, com he vist sempre la gent del camp. No sé si vol representar que fa res en concret, però és igual, perquè fes la feina que fes, del camp o de la casa -el menjar, repassar la roba, vigilar la mainada- estaria en la mateixa actitud: amb el cap cot. Jo, quan l'alço, acostuma a ser per comprovar el temps, per veure a la posta si l'endemà tindrem bon dia o per calcular si s'eixugarà la bugada abans no arribarà la tempesta. Per regla general, però, tinc el cap baix, com ella. Se n'ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra.

I més tard, quan en Nathanel li va descobrint que és una dona, diu:

Però de mica en mica va anar sorgint una dona diferent. Com si de dins d'aquell embolcall de muller d'un pagès, en sorgís una dona, I aquesta dona tenia pensaments, volers i desigs. Aquí estava la diferència. No va ser evident tot d'una, però, mentre em passava, n'era conscient. M'adonava que els meus pensaments, abans només una llista de les coses que havia de fer una darrere l'altra, anaven prenent forma de diàleg dintre del meu cap. Mentre els anava fent: pouant l'aigua, triant les verdures de la sopa; discutia les coses amb mi mateixa.

Què fort i quina bellesa alhora! I tan ben traduït que ni te n'adones que no ha estat escrit directament en català.

Llegiu-lo!

Catalunya 1400 - El Gòtic Internacional

Catalunya 1400 - El Gòtic Internacional

MNAC

16 d'abril de 2012

Dilluns, festa al museu, ens van obrir les portes a dos grups d’Amics del MNAC i de la mà del comissari de l’exposició, Rafael Cornudella i del seu adjunt Cèsar Favà. Sempre és un valor afegit que persones d’aquesta talla i coneixements ens facin de guia. Rafael Cornudella ens va explicar tantes coses, d’art i de història, que no puc ara resumir-les perquè no vaig poder pair tot el que deia. Intentaré fer un recorregut per les sales remarcant el que més em va agradar o impactar.

D’entrada et trobes amb un mapa d’Europa per explicar una mica què vol dir Gòtic Internacional. Com podem llegir al tríptic: Ens traslladem a una de les etapes més creatives de l’art a Catalunya. Al llarg del S.XIV es produeix un diàleg apassionant entre els dos pols de la modernitat artística, és a dir, d’una banda, França i els antics Països Baixos, i de l’altra, Itàlia. El nou estil resultant, el gòtic internacional, és un art marcat pels contrastos: estilització i naturalisme, elegància i expressivitat, luxe material i destresa tècnica. Catalunya adopta decididament aquest nou codi estètic i esdevé un dels centres més actius amb artistes de primer nivell com ara Lluís Borrassà, Rafael Destorrents, Per Joan o Bernat Martorell. Va ser un diàleg. Tant van venir aquí gent de fora com els artistes d’aquí van anar a conèixer els tècniques o a aportar els seus coneixements. A la primera sal trobem unes joies amb miniatures d’influència francesa i llibres il·luminats; es deia il·luministes als qui il·lustraven els llibres.

Com a treball amb plata trobem els bordons de la Seu, calzes i dues creus de processó de plata. En una d’elles es veu clarament la marca Barcelona: és un petit rectangle que es repeteix més d’una vegada en la mateixa obra i on es poden veure les lletres ”BARC”. Això ha servit per saber del cert que algunes obres determinades van ser fetes a Barcelona.

Una de les joies de l’exposició és el Missal de santa Eulàlia, o del bisbe Ermengol, guardat a la Catedral de Barcelona i d’on no surt mai. Il·luminat per Rafael Destorrents és una meravella; la majoria de llibres tenen només motius vegetals al voltant de les pàgines i les primers majúscules de cada capítol amb miniatures. Aquest missal està obert per la pàgina del Judici Final oi és tot ell una pintura del judici i, al centre, les lletres escrites. Altres pintures de Destorrents on es poden observar dibuixos de persones difuminats a la màndorla (marc o aurèola en forma de dos cercles). 

Passant a la sal de Lluís Borrassà contemplem el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi. És molt curiós; la meitat està dedicat a la Mare de Déu i l’altra meitat a sant Jordi. A la mare de Déu la pinta nena, a la presentació al temple, pujant les escales. I també el casament de Maria amb Josep, amb la vara florida, i al costat un jueu amb túnica i caputxa i amb la rodella vermella i groga trencant una vara ja que ell volia casar-se amb Maria. A la banda de Sant Jordi hi ha representat el seu martiri i ales puntes de les llances s’hi poden veure escorpins. La predel·la, part baixa del retaule, és de dibuixos diferents, sense res a veure amb la part superior.

De Pere Joan veiem unes ploraneres i, de Pere Sanglada, dues misericòrdies, seients abatibles,  del cor de la Catedral de Barcelona. Dos relleus de Girona, un d’ells rescatat de la façana d’una casa. Retaule de Sant Miguel de Joan Mates.

I arribem a l’altra joia de l’exposició: el conjunt d’obres de Bernat Martorell. El retaule de Sant Jordi, sobre fusta de roure de Flandes, compost de 4 peces que han vingut del museu del Louvre de París, un Sant Jordi gran que tenen a Chicago a l'Art Institute, i falta una Marededéu que sembla que es troba a Filadelfia. De la predel·la no se'n sap res, ni on es troba ni com era. És dels primers i dels millors, amb millor tècnica i color. Està envernissat segles després i els colors estan perfectes. Un altre retaule molt bonic, amb dibuixos a la part del darrere i parts de retaules.

El frontal d’altar de Sant Jordi que s’exposa a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat va ser confeccionat  sobre un dibuix de Bernat Martorell, així com el tern de robes de Missa de la mateixa capella, dues dalmàtiques, una casulla i una capa pluvial; una dalmàtica està exposada aquí on veiem per davant San Jordi batejant al rei de Silene que es va convertir amb tota la població després de la mort del drac i per la part de darrere el mateix Sant Jordi repartint entre els pobres els diners que li va donar

el rei. Els brodats tan de les robes de missa com el frontal  són obra d’Antoni Sadurní i el seu taller. Se'n diu "pintura d'agulla". El Psaltiri o Llibre d’Hores, també de Bernat Martorell s'exposa al costat de les altres obres de manera que podem contemplar tres tipus diferents de pintura, del mateix autor, i juntes: el retaule, el tern de sant Jordi i les il·luminacions del Llibre d'Hores. Tot i la fusta de roure del retaule és l'obra menys costosa ja que els fils de brodar i la feina del tern és més car i també el Llibre, de pergamí, resulta molt més costós.

Retaules de artistes catalans ja començant la transició, el final del gòtic europeu, barreja de Teixidor i Jaume Ferrer; barreja natural ja que a la Paeria de Lleida els van oferir uns espais per treballar els dos junts. Tot i la diferència d'edat es van avenir força i es creu que algunes obres són obres conjuntes: cares de Jaume Ferre i composició de Teixidor.

Bé, he escrit el que recordava; segur que em deixo moltes coses al tinter però com a mínim tinc un resum d’aquesta magnífica exposició.

Aneu a veure-la, amb guia!

Rei i Senyor

Rei i Senyor
de Josep Pous i Pagès
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

14 d'abril de 2012


Dramatúrgia: Pere Riera
Direcció: Toni Casares
Actors: Lluís Soler, Quimet Pla, Carles Romero, Roser camí, Sara Espígul, Borja Espinosa, Pep Cruz, Aina Ripoll, Miquel Bonei, Enric Arquimbau, Jep Barceló, Montse Sagués

És una obra molt de casa nostra. Una casa de pagès de més de 300 anys, a principis del segle XX, un cognom antic i respectat, Reixac, un amo, l'Andreu,  amb totes les característiques de l'època, un amo que sempre mana, que el que ell diu és llei i que un cop ha pres una decisió no pot tirar enrere perquè la gent el faltaria al respecte. Coses que venen ja de lluny i van lligades a les pedres de la casa, a les arrels dels arbres... Un amo que cuida de tots el qui viuen al seu voltant, a qui els diumenges rep si necessiten un favor, diners, consell; però sempre amb la condició que el reconeguin com a "rei i senyor". Les dones no poden opinar i el paper de la mare, l'Eugènia,  el broda la Roser Camí. Se la veu fràgil, transparent, entre dos focs; per una banda entén la seva filla

que es vol casar amb el promès de sempre i que ara el pare la vol casar amb un altre. Però per altra banda no pot convèncer al marit de que s'ho pensi. És forta i sembla dèbil. El fill que torna després de quatre anys d’estudiar fora i arriba a casa feliç, amb el records que ha guardat durant aquest temps, i que es troba amb la realitat, un pare dur que no accepta tampoc les seves opinions. I el pare sovint no en voldria ser, de dur, però ho ha de ser per seguir la tradició, perquè sempre ha estat així, perquè primer és la casa i el cognom que els sentiments de la família... I el personatge que m'ha agradat molt, molt, ha estat l’oncle conco, el que no es va casar perquè el pare el va reclamar i ell ho va deixar tot, tot... estudis i amor. Però ho va fer per la casa i el cognom, i obeeix al germà en tot. I de mica en mica t'adones que l’oncle és el que més obliga al germà a comportar-se com un Reixac. És una personatge extraordinari, i molt real. I penso que avui dia, sense arribar a aquests extrems, encara es dóna el tarannà d'aquests personatges.

El pastor, Pep Cruz, amb una confiança amb els amos quasi familiar, però que sap quan ha d'humiliar-se per ajudar a la mestressa; la Tuies, la minyona, que ja de petita feinejava per la casa i coneix tots els personatges i sap de quin peu van coixos..

És una obra molt bona, amb actors excepcionals, i que et fa sentir a casa, com ja he dit abans.

Esperem que el TNC segueixi recuperant aquests textos del segle passat i ens els ofereixin amb aquesta meravella d'actors que tenim!

I encara que no ho hagi dit abans, en Lluís Soler és, com sempre, un mestre de l'espectacle. És genial!!!

Pippi Calcesllargues

Pippi Langstrump
Musical
d'Astrid Lindgren
Teatre Condal

14 d'abril de 2012

Música: Georg Riedel
Direcció: Teresa Devant
Actors: Meritxell Santamaria, Víctor Arbelo,Cristina López, Laura Sancho, Ferran Castells, Albert Alemany, Miquel Agell

He anat amb quatre nétes a veure la Pippi Calcesllargues. Em va agradar molt quan la feien per TV quan els meus fills eren petits. I l'obra de teatre està molt ben feta! La Meritxell Santamaria ens dóna la imatge perfecta de la nena desenfadada i valenta, somiadora i positiva, que la seva autora descriu en el llibre; llibre que va sorgir d'un personatge que es va inventar l'autora per a la seva filla de 7 anys que havia d’estar-se al  llit una temporada llarga.

La Pippi porta les trenes pèl-roges mirant enlaire, una mitja a ratlles i l’altre de color llis, dorm amb els peus al coixí i té un cofre ple de monedes d’or. És molt forta i valenta. I molt riallera.

La Pippi vol ser lliure, viure al seu aire. El pare és un pirata amb qui ella sempre viatjava. Un dia una onada se l’endu, però ella sempre espera que el seu pare tornarà a buscar-la. La mare va morir i la Pippi explica que la seva mare seu en un núvol i ella la saluda i li parla de tant en tant. Es revela contra el món adult, ple de convencions faltes d'espontaneïtat i de franquesa i s’ho passa d'allò més bé amb el seu mono, el sr. Nilsson i el seu cavall a topos, "Petit oncle".  Un dia torna el pare però ella finalment decideix quedar-se, no embarcar de nou, ja que una nena, segons ella ha pogut anar pensant, és millor que estigui a terra ferma i vagi a l'escola amb altres nens.

Al final de la funció van demanar nens voluntaris per pujar a l'escenari i la Martina i la Jana van pujar-hi. A la Martina això li encanta i ho fa feliç; la Jana és més vergonyosa però va pujar-hi amb un somriure que es mossegava les orelles.

I l’endemà tot eren “espectacles” amb nens amb trenetes enlairades, cantant amb la música de la Pippi.

M'encanta portar els néts al teatre, que s'hi acostumin, que els agradi...

Incendis

Incendis
de Wajdi Mouawad

Teatre Romea

12 d'abril de 2012

Direcció: Oriol Broggi
Actors: Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Claudia Font, Xavier Ricart, Xavier Ruano
Producció: La Perla 29


Molt, molt bona! I també molt dura. Els actors, sobretot els dos principals, la Clara Segura i el Julio Manrique, treballen molt bé. Cada actor fa el seu paper, els seus papers i no trobes ni una escletxa per criticar res, sinó al contrari.. És una obra difícil, llarga, més de 3 hores, i han d'acabar extenuats.

Una mare mor i deixa un testament força curiós. Té dos fills bessons, noi i noia i els deixa una carta a cada un d'ells; l'una per trobar el seu pare i donar-li la carta i l'altra pe trobar un germà i lliurar-li també la seva carta. Ells de tot això no en saben res, la mare no els ha parlat de res i feia cinc anys que no parlava. És un retorn als orígens, al Líban en plena guerra, amb tota la barbàrie de les guerres.

L'escenificació és molt bona. En el mateix pla hi veiem dues escenes, del mateix temps o del passat i el present, barrejant-se, començant la nova escena abans d'acabar l'anterior... Per això dic que han d'acabar esgotats els actors, perquè a més fan tots més d'un paper.

Si no heu vist l'obra, aneu a veure-la i deixeu de llegir el meu resum perquè com que jo el que pretenc amb aquests escrits és recordar coses que m'han impressionat o agradat i que no vull oblidar, ara escriuré coses que tot i que no us faran cap mal si després hi aneu potser voldreu sentir-ho de viva veu la primera vegada. Si no hi penseu anar, llegiu, llegiu...

Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes... Heu obert el sobre, heu trencat el silenci...

Nawal Marwan és la mare. De molt joveneta s'enamora bojament, té la seva gran història d'amor, i queda prenyada. Quan la seva mare se n'assabenta li diu: Tens dues opcions: agenollar-te i donar el fill que portes a la panxa, el teu fill no existeix, o et treus la roba que no és teva i te'n vas del poble, em deixes a mi, ho deixes tot i te'n vas per no tornar. Ella finalment s'agenolla... Té el fill i li prenen a l'instant. I diu al fill: T'estimaré sempre, passi el que passi. El personatge més important en la vida de Nawal és la seva àvia. Quan ja fa un any que li han pres el nen li diu: No en trauràs res de seguir sense fer res,  pensant només en el fill robat. Aprèn a llegir, a escriure, a comptar, a pensar... Jo em moriré en pocs dies. M'enterreu a terra i hi poseu una pedra a sobre. Quan sàpigues escriure torna i grava el meu nom a la pedra perquè he complert les promeses que vaig fer. I després, ves-te'n del poble, busca el teu fill, fuig d'aquí. I així ho fa ella. Torna un dia i escriu el nom de l'àvia a la pedra i amb una amiga va de camp de refugiats en camp, d'orfenat a orfenat, buscant el seu fill. I aquí sorgeix, o neix, “La dona que canta”.

Mentre, en el present, la filla comença a interessar-se pel misteri de la seva mare. Professora de matemàtiques ella veia molt clar que en polígon de la seva vida hi cabia la seva família: la mare, el germà... mai no pots veure tots els angles. Ara, es pregunta, on sóc? qui sóc? i decideix anar al Líban a investigar i trobar al pare. El seu germà. boxejador amateur, odia la mare i no es vol deixar convèncer;  a poc a poc, rere les troballes de la germana, es va trencant aquest odi i arriben les llàgrimes. Tota la història i tot el que fan, sempre amb l’ajuda i el suport del notari que els ha llegit el testament, amic de la mare.

No vull explicar el final. Ja el recordaré i és molt fort i molt dur. Dues frases de la mare em queden gravades: Passi el que passi sempre t'estimaré i Ara que estem junts tot anirà bé.

I quan ja sortíem, passant per l'escenari, hi havia a terra dues cartes que van llegir al final de l'obra, i les vaig agafar: una de la mare dirigida als seus fills bessons i l'altre dirigida al pare dels seus fills.

M'agrada copiar-les aquí per recordar-ho més tard.

Una vegada més, qui vulgui anar a veure aquesta obra que no llegeixi les cartes.

Simon,
que plores?
Si plores no t'assequis les llàgrimes
perquè jo no asseco les meves.
La infantesa és un ganivet posat a la gola
i tu l'has sabut retirar.
Ara, cal tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara cal reconstruir la història.
La història està esmicolada.
A poc a poc
consolar-ne cada fragment,
a poc a poc
guarir cada record,
a poc a poc
bressolar cada imatge.

Jeanne,
somrius?
Si somrius, no t'aguantis el riure,
jo no m'aguanto el meu.
És el riure de la ràbia
el de les dones que caminen de costat.
T'hauria posat Sawda
però aquest nom, tal com s'escriu,
en cadascuna de les seves lletres,
és una ferida oberta al fons del meu cor.
Somriu, Jeanne, somriu.
La nostra família,
les dones de la nostra família estem ofegades per ràbia.
Jo vaig estar enrabiada amb la meva mare
igual que tu estàs enrabiada amb mi,
igual que la meva mare va estar enrabiada amb la seva.
Cal trencar la cadena.

Jeanne, Simon.
On comença la vostra història?
El dia que vau néixer?
Llavors comença amb l'horror.
Quan va néixer el vostre pare?
Llavors és una gran història d'amor.
Però anant més lluny
potser descobriríem que aquesta història d'amor
té els seus orígens en la sang i la violació,
i que abans
el sanguinari i el violador
naixien d'una altra història d'amor.
Llavors,
quan us demanin la vostra història,
dieu que la vostra història, el seu origen,
remunta al dia que una noia jove
va tornar al poble on havia nascut per gravar el nom
de la seva àvia, Nazira, sobre la seva tomba.
Aquí comença la història.

Jeanne, Simon,
per què no haver-vos parlat?
Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició
de ser descobertes.
Heu obert el sobre, heu trencat el silenci.
Graveu el meu nom sobre la pedra
i poseu la pedra sobre la meva tomba

La vostra mare.

I la carta al pare dels seus fills:

Li escric tremolant.
Les meves paraules voldria enfonsar-les en el seu cor de botxí.
Faig força amb el llapis per deixar cada lletra marcada.
Guardant a la memòria els noms de tots els qui han expirat a les seves mans.
La meva carta no l'estranyarà.
Només existeix per dir-li que aquí els té:
El seu fill i la seva filla són davant seu.
Els fills que vam tenir junts són davant seu.
Què els dirà?
Els cantarà una cançó?
Ells ja saben qui és vostè.
La Janaaane i el Sarwane.
Tots dos, fill i filla del botxí i nascuts de l'horror.
Miri-se'ls.
La carta li ha donat la seva filla.
A través d'ella li diré que encara és viu.
Aviat callarà.
Ho sé.
El silenci és l'únic que em queda davant de la veritat.
La dona que canta.
Puta nº 72.
Cel·la nº 7.
De la presó de Kfar Rayat.

I el més fort i emocionant és el que ella escriu al seu fill primer i acaba dient-li: et vaig prometre que t'estimaria "passi el que passi".  Molt, molt fort i molt, molt dur. Només una mare pot arribar a aquest extrem. I per això necessita després el silenci...

Dura i poètica alhora, és un plaer pels amants del teatre. Com podeu veure m'ha agradat molt l'obra i m’agradaria llegir el llibre.
Oriol Broggi és un gran director!

Pasqua - Vetlla Pasqual

Pasqua - Vetlla Pasqual

7 d'abril de 2012

Santa Eulàlia de Ronçana

Vetlla Pasqual! La gran festa dels cristians, la festa de l'alegria... però, què n'hem fet d'aquesta alegria? Les nostres celebracions són tristes i sovint avorrides. He de tancar els ulls i concentrar-me en el fet religiós en sí, que és prou important i que ens pot i en ha de proporcionar l'alegria interior i la força per tirar endavant la nostra vida de fe.

Comprenc que un poble passa èpoques difícils, que les noves generacions, la dels joves, tenen nens petits i no poden ajudar a donar vida a les celebracions. Però jo avui he enyorat aquells anys, no tan llunyans, en què havien d'anar-hi mitja hora abans per poder seure -avui no arribàvem a 50 persones-, en què hi havia alegria a les cares, famílies senceres, avis, fills i néts, la coca de després i l’anada a Montserrat a peu dels joves del poble.

Recordo com en altres temps

venia amb colles d’amics

cap a la casa de Déu

enmig d’un aplec festiu.

                                            Salm 41

Malgrat tot, avui és Pasqua! I recordem i celebrem que va haver-hi un personatge que es deia Jesús que ens va ensenyar a estimar Déu Pare, un Déu bo, comprensiu i no venjatiu, i ens va ensenyar estimar els altres i a adonar-nos del febles que tenim al costat, en aquell temps les dones, els nens i els malalts. I que va acceptar morir per tots nosaltres i que ara viu en nosaltres i només ens falta reconèixer-lo, trobar-lo, acceptar-lo.

Bona Pasqua a tots i que demà tingueu una mona ben dolça!

El retorn del soldat

El retorn del soldat
de Rebecca West

El Cercle de Viena

Abril 2012

En Chris Baldry és mobilitzat al front. A Londres l'esperen la seva dona Kitty i la seva cosina Jenny. Reben una carta dient que en Chris ha estat ferit i té una amnèsia transitòria que li ha esborrat de la memòria els últims quinze anys. El porten a casa i ni reconeix la seva dona ni les reformes de l'antiga casa on viuen. La Kitty ho viu com un malson, creu, o vol creure, que ell fingeix. La cosina, admiradora i devota de Chris parla amb ell i l'acompanya. L'únic que demana Chris és veure la Margaret, el seu amor de fa quinze anys. Margaret és una noia senzilla, filla d'un hostaler de l'illa de Monkey, i ara casada i vivint prop de casa el Chris i la Kitty. Parlen amb la Margaret i ella hi va; segueix enamorada d'ell i reviuen els vells temps com si tinguessin quinze anys menys.

La novel·la és la lluita d'aquestes dones per l'home que estimen, cadascuna a la seva manera. I el dilema és si intenten que li retorni la memòria o el deixen així, feliç amb la vida d'adolescent que porta. La Jenny troba en la Margaret la dona amb qui compartir l'estimació cap al Chris, cosa que no ha aconseguit amb la Kitty que és més infantil i egoista.

És interessant i bonic veure com pensen i viuen la malaltia aquestes dones, com van passant de l'egoisme d'elles al benefici d'ell, com es rebel·len davant la realitat i com decideixen el seu futur i el de Chris.

Diu la Jenny:

Jo sabia molt bé que hem de saber la veritat. Sabia prou bé que, quan som adults, hem d'acostar-nos als llavis el vi de la veritat, sense que ens preocupi que no sigui dolç com la mel o que la seva aspror ens assequi la boca, i que hem de combregar amb la realitat o continuar per sempre més el nostre camí, estrafets i diminuts com nans. La set per participar en aquest sagrament havia fet que en Chris hagués apartat bruscament el calze de mentides sobre les mans blanques que la Kitty li acostava als llavis, i que s'hagués girat vers la Margaret amb aquell enorme gest de confiança que era la seva pèrdua de memòria. I ella, ajudada per mi, havia oblidat que la primera preocupació de l’amor ha de ser salvaguardar la dignitat de la persona estimada, perquè ni Déu des de dalt del cel ni el vailet que espia a través dels matolls puguin trobar en cap moment una sola possibilitat de menyspreu, i així la Margaret havia ofert a en Chris la joguina trivial de la felicitat.