L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra
de Jonas Jonasson

La Campana

Abril de 2012

M’ha agradat la dedicatòria del llibre: El meu avi tenia el do de captivar el públic quan s’asseia al banc de les mentides, lleugerament inclinat endavant repenjant-se en el bastó i amb la boca plena de rapè.

-I això va passar de veritat, avi?

-La gent que només explica la veritat no val la pena escoltar-se-la –deia l’avi.

Aquest llibre l’hi dedico a ell.

                                                          Jonas Jonasson

 

Allan Karlsson viu en una residència i el dia que fa cent anys, mentre li preparen una festa per celebra-ho, ell decideix sortir per la finestra i anar-se’n.

Tota la novel·la va combinant l’aventura d’aquest home amb la seva vida passada. És un home de caràcter tranquil i solitari, que segueix la filosofia que li va inculcar la seva mare, fins a l’extrem: Però el que va forjar definitivament la personalitat de l’Allan i la seva filosofia de vida va ser la frase que havia pronunciat la seva mare en el moment de rebre la notícia de la mor del seu marit. Aquella filosofia de vida va trigar un temps a arrelar en la seva ànima jove, però quan hi va fer forat s’ho va quedar per sempre: “La situació és la que és i serà la que serà”. Això implicava, entre altres coses, no queixar-se mai.

De jovenet treballa en una empresa on aprèn a fer servir la dinamita; tot i no tenir estudis és intel·ligent i aprèn ràpid. Es converteix en un expert en explosius i li encanta beure aiguardent. Les coses que li passen a la vida sempre comencen amb un fet innocent, sense importància, però que es va complicant de mala manera fins a acabar normalment de manera apoteòsica. Però ell no es queixa mai, sembla que tot ho troba normal, accepta les coses i persones tal com se li presenten i va prenent decisions sense pensar-s’hi gaire, o gens. És simpàtic i sempre fa amics. A través de la seva història veus passar, amb humor i una forta dosis de cinisme, la història del segle XX. Tant li fa ajudar a Stalin com a Truman, a Mao o a Franco... ell no té idees polítiques ni en vol sentir parlar. Tant li fa estar-se sol mesos i anys com viure voltat de gent que el volen com a expert en explosius, com estar tancat sense poder sortir, com seure en una hamaca al sol bevent aiguardent. Tot ho troba bé, normal... Sembla un personatge amb poca personalitat però tampoc és això; simplement deixa que la vida passi sense amoïnar-se, sense pensar... Per a mi és un personatge una mica difícil, especial. Serà el caràcter suec?

Quan s’escapa de la residència vol fugir, no es vol sotmetre a aquell tipus de vida. Sembla que per primera vegada es “queixa”,en el seu interior, d’haver de viure allà i d’aguantar la cuidadora Alice. Se’n va a l’estació d’autobusos, agafa una maleta que havia de vigilar una estona i se’n va. Però ell no “roba” la maleta; simplement l’agafa i se l’endu perquè en el moment que arriba l’autobús la té agafada, i segueix amb ella. Sense mala intenció però també sense pensar i sense penedir-se de res va passant per una sèrie d’aventures amb diferents personatges no gaire de fiar. Hi ha morts, robatoris... una mica de tot. I ell sempre pensa amb la seva filosofia: la situació és la que és, no mirem enrere i anem endavant. Per això costa considerar-lo culpable de res. Acabes defensant-lo, entenent-lo... i com a més és amic dels seus amics i fa que tothom es relacioni bé, que tot surti bé, doncs et cau simpàtic, a tu i als qui el busquen!

És un llibre distret, suposo que s’ha venut tant per Sant Jordi perquè la gent necessita alguna cosa distreta que la faci somriure, no volen més drames... Però tot i que no li trec mèrit -retrata una munió de personatges molt peculiars i amb molta gràcia- trobo que no n’hi ha per tant com per ser el llibre més venut d’aquest Sant Jordi. Però ha tingut tan bones crítiques i tants comentaris a favor que penso que a la majoria els ha agradat molt.

El llibre comença i acaba amb aquest paràgraf:

Se li pot retreure que s’hi hauria hagut de decidir abans i que almenys hauria hagut de ser prou home per comunicar la seva decisió a la gent que l’envoltava. Però l’Allan Karlsson mai no havia donat gaires voltes a les coses abans d’actuar.

Va tenir l’acudit, i tan aviat dit com fet: al cap d’un moment obria la finestra de la seva habitació, situada a la planta baixa de la residència de la tercera edat de Malmköping, a Sörmland, treia una cama fora i sortia al parterre del jardí.

La maniobra el va deixar una mica baldat, com és lògic si tenim en compte que l’Allan feia cent anys aquell mateix dia. Faltava menys d’una hora perquè comencés la seva festa d’aniversari a la sala d’estar de la residència. Hi hauria fins i tot un regidor de l’ajuntament. I el diari local. A més tots els vells i tot el personal al complet, amb la malcarada de l’Alice al capdavant.

L’únic que no pensava presentar-s’hi era l’homenatjat