Carta d'una desconeguda

 

Carta d'una desconeguda
de Stephan Zweig 

Club de lectura SER

Quaderns Crema 

Setembre 2022

Stephan Zweig va ser uns dels autors de la meva adolescència. A la meva mare li agradava molt i me'ls passava. Sobretot biografies. Aquest no l'havia llegit, o no el recordava... M'ha agradat. És un gran escriptor i si fas l'esforç d'endinsar-te en l'època pots entendre la vida i la passió de la "desconeguda". Una nena que s'enamora del veí de l'escala sense parlar amb ell, només mirant a través de l'espiell, controlant les entrades i sortides... I quan ja gran el coneix mai li diu qui és, de què el coneix. A la carta, quan explica tota la història conjunta de la qual ell no sap res, ho fa amb una delicadesa exquisida, amb cura de no fer-li mal, però demostrant que ella se n'ha pogut sortir sola. 

Aquesta història avui seria inversemblant. Però és bonica i suau, i no perd amb els anys si saps situar-te en un temps i uns costums i unes vides que no tenen res a veure amb els nostres temps. Temps que han canviat molt, molt! des que teníem 8 o 10 anys a ara que en tinc 75... Penso que coses que podria jo escriure també ho trobarien molt estrany els meus néts i nétes... 

Copio l'últim paràgraf perquè m'agrada, perquè malgrat que ell sempre ha estat respectuós i educat i agradable aquest final de llibre m'agrada d'una manera especial. Em retrata un home sensible que, com a home que és, no ha sabut llegir els missatges subtils, sense paraules, que li anava enviant la nena, jove, dona, que l'estimava sense remei. 

Ell va deixar anar la carta de les mans, que li tremolaven. Aleshores va fer memòria molta estona. Tèrbolament va sorgir algun record que li recordava una nena veïna, una noia, una dona que havia trobat en un local nocturn, però ers un record imprecís i desdibuixat, com una pedra que tremola al fons de l'aigua que corre i no se'n pot distingir bé la forma. Eren ombres que brollaven abundosament, que anaven i venien, però no se'n va arribar a fer cap imatge. Sentia records dels sentiments i tanmateix no aconseguia recordar. Era com si hagués somiat totes aquelles figures, com si les hagués somiat sovint i profundament, però com si només les hagués somiat. 

Llavors la seva mirada va passar al gerro blau que tenia davant seu, damunt l'escriptori. Era buit, d'ençà d'anys era buit per primera vegada el dia del seu aniversari. I es va esglaiar: va ser com si, de sobte, s'hagués obert una porta invisible i un cop d'aire fred penetrés des d'un altre món a la seva habitació en calma. Va sentir una mort i va sentir un amor immortal: alguna cosa se li va obrir dins de l'ànima i va pensar en la dona invisible, sense cos i apassionada, com qui pensa en una música llunyana. 

Zona inundable

 

Zona inundable
de  Marta Barceló

Lectura de teatre SER 

Jàssera - Adis Edicions 

Setembre 2022

Obra de teatre molt actual! Tot i que parla de les inundacions de Mallorca de l'any 2018 t'hi veus implicat després dels aiguats caiguts a Catalunya aquests darrers dies. 

A un poblet de Mallorca en quatre hores hi cau tanta aigua que el torrent és desborda, inunda part del poble i provoca onze morts, diversos ferits i molt mals materials. 

La història l'explica la gent que ho va viure i un cor que va repetint frases o fa preguntes. Impressiona veure la reacció de les persones. Primer com ho van viure. Com un constructor que havia estalviat tota la vida per tenir una camioneta bona se'n va a buscar-la per canviar-la de lloc amb aigua fins als genolls. O com una dona que només vivia pensant en la filla morta s'adona de cop que sí que vol viure i com s'ho fa per sobreviure. I com la gent és bolca per ajudar els altres. Com arriba gent de tot arreu per cobrir les necessitats bàsiques i ajudar a buscar els desapareguts... 

Però després venen les preguntes. Per què no es va avisar abans que venia una forta tempesta? Sobretot tenint en compte que mig poble estava edificat a la llera del torrent... I qui i per què es va donar permís per edificar en aquest lloc? I per què després de tot el que va passar a Mallorca i que ha passat a tants i tants llocs, encara ara, és continua donant permís per edificar en aquests llocs? L'aigua sempre torna a lloc; un dia o altre recorda el seu camí i el recupera.

Deixo còpia d'una pàgina que m'agrada recordar...

Actriu cor: Refranys, la plasmació en paraules de l'experiència observada repetidament.

Xavalín: No hi ha veïnat més dolent, que terra arran de torrent.

Actriu cor: Ni terra prop de torrent, ni casa prop de convent.

Actriu madura: A la vora del riu, no hi facis el niu.

Actriu gran: Mal veïnat és el torrent, se'n duu lo  bo i deixa lo  més dolent. 

Actor madur: Si a l'octubre plou, els torrents fan renou.

Actriu madura: Prest o tard l'aigua torna al seu pas. 

Actriu cor: Ni meu ni teu: l'aigua reclama el que és seu. 

Actriu cor: Tota la informació acumulada en centenars d'anys d'història.

Actriu gran: A quin moment hem deixat d'escoltar les veus que ens venen d'enrere?

Actriu cor: I a les sis i cinquanta-cinc va començar la catàstrofe.

Aquesta obra es representa al TNC. No us la perdeu! Jo penso anar-hi... Crec que és fresca i àgil i que l'escenografia pot ser molt bona!  

Laura a la ciutat dels sants

Laura a la ciutat dels sants 
de Miquel Llor

Club de lectura SER

ara.cat

Agost 2022 

L'havia llegida fa molts anys i també he vist l'obra de teatre. Tot fa molts anys! Com sempre amb obres d'aquesta època em costa que m'agradin tant com quan els vaig llegir. És un bon llibre, ben escrit, però se't fa una mica llarg en alguns moments.

La Laura és una noia de la època,  emmarcada dins el costum, el deure, de trobar un bon marit i dedicar-s'hi plenament. A més ella és orfe i viu amb una tia i una cosina. Un dia s'enamora d'un noi de Coamarquinal, de Vic, la ciutat de la boira. És l'hereu de can Muntanyola i en pocs dies s'enamoren i es casen en tres mesos. Arribant a Comarquinal després del viatge de noces la Laura comença a veure on s'ha ficat. Ciutat petita, on tothom sap tot de tothom i on  les xafarderies corren com enlloc, tant si són certes com si no. Es troba amb la mestressa de Can Muntanyola, la germana soltera de l'hereu, del Tomàs, a qui no fa ni mica de gràcia veure una noia de Barcelona, ben vestida, pintada, arreglada, elegant... La Laura, però no li vol prendre pas les funcions de mestressa i fa la seva vida. A poc a poc comença a veure el Tomàs d'una altra manera. Ja no té amb ella els detalls que li tenia, la tracta com una dona de Comarquinal, dona de casa, que pot lluir quan vol però que no la té en compte per res. I la gent critica molt la Laura... Viuen enmig d'una societat benestant i beata que es mou només per interessos econòmics i que amaga les baixes passions rere les màscares de la hipocresia.

La Laura pensa que al Tomàs el podrà modelar, fer-lo "seu", llegir amb ell, passejar, fer vida de parella... però es troba amb un home rude, que només vol ser l'enveja dels altres per la bellesa de la seva dona, i que segueix la seva vida com quan era solter. I amb la Teresa, la cunyada, no s'hi pot avenir de cap manera. L'enveja de la Teresa i la mala idea que porta a sobre fa impossible l'intent d'amistat de la Laura. 

Un dia apareix el Pere de cal Notari, jove, advocat, que fa trontollar la vida de la Laura, i també la de la Teresa. A poc a poc la Laura se sent fora completament de Comarquinal i de la seva gent i pren una dura decisió que li pugui tornar la pau interior que tant necessita.

Els personatges són molt reals, la vida era així, i està molt ben narrat, tant les circumstàncies com els personatges. Ho veus tot una mica lluny en el temps i penso que aquest curs una néta meva haurà de llegir aquest llibre i li costarà... 

El silenci dels arbres

 

El silenci dels arbres
d'Eduard Márquez

l'altra editorial

Agost 2022

És un llibre bonic i diferent. L'Andreas Hymer violinista, arriba a una ciutat assetjada per la guerra per donar un concert. És la seva ciutat, casa seva. Fa temps ja que la va deixar... Allà ell havia tocat altres vegades acompanyat al piano amb l'Amela Jensen. Ara només troba destrosses per tot arreu. S'allotja en un hotel, en habitacions interiors, per evitar algun atac , alguna bomba  perduda... 

El director del Conservatori el rep amb silenci i amb una forta abraçada. Li agraeix que vulgui tocar allà. És la meva ciutat, li respon Andreas. I demana per l'Amela perquè l'acompanyi al piano. Sap llavors que l'Amela no vol tocar, no el vol acompanyar. Havien estat molt units i es van separar amb pena i promeses. Ell vol saber-ne els motius i aconsegueix l'adreça. Una història més dins la guerra... 

El Conservatori ha estat destruït i haurà de tocar a la Biblioteca. Allà hi va cada dia el luthier Ernest Bolsi que, desfiant les bombes, fa de guia de la Biblioteca buida, explicant les coses que hi havia i les històries que recorda. I cada dia un grup de gent hi va per escampar una mica les preocupacions i la por. 

La mare de L'Andrea era violinista, tocava molt bé, i li agradava veure que el seu fill tocava també el violí. Però va poder més la seva carrera que la família i se'n va anar a trobar-se ella mateixa amb la natura i la música, deixant l'Andreas petit. Ella buscava un lloc específic on podia fondre's la música i la natura, una cova perduda, un desert, una platja solitària, un país exòtic... 

Un dia escoltant tocar el seu fill, taral·lejava una música marcant el compàs amb la mà. 

-Vés amb compte. Perds el tempo.

-No em surt. Per molt que ho intenti no em surt. 

La mare somriu...

-Deixa't dur per la música. No li posis traves. Si l'escoltes amb tot el cos et sortirà. 

...obre la finestra i assenyala la filera de pollancres que tanca el jardí de la casa.

-I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. 

Aquesta reflexió la recordarà el dia del concert. 

Passejant per la ciutat buida i devastada l'Andreas fa cap al Museu i hi entra amb un grup de persones que cada dia hi van per escoltar les explicacions i vivències de l'Ernest Bolsi. Aquest reconeix de seguida l'Andreas, no diu res però finalment li demana que vagi al seu taller que té una cosa per ell. Quan finalment hi va es troba amb un violí meravellós que l'Ernest havia fet per la seva mare i que no va poder estrenar. És per tu, li diu, la teva mare així ho volia.

El dia del concert l'Andreas estrenarà el violí de la seva mare... És un èxit rotund.

Quan ja marxa, dient que tornarà, li donen un plec de cartes perquè hi posi segell i les enviï. Des de la ciutat no en surt ni una.

Tot el llibre va combinant la història de l'Andreas i dels personatges que el volten amb cartes que la gent que encara viu a la ciutat envia a pares, parelles, fills, amics... cartes que no saben quin dia sortiran ni quan arribaran, o no, al seu destí. 

És un llibre dolç de llegir, poètic, agradable tot i el malson que viuen, de la guerra... Les explicacions del luthier, les reflexions de la mare, tot el que l'Andreas veu i viu, l'Amela Jensen... 

Jo l'he llegit dues vegades. El vaig llegir a l'estiu, voltada de néts i soroll i em vaig perdre la profunditat del llibre. En adonar-me'n el vaig tornar a llegir i me n'ha quedat un bell record. 

Ben escrit, sense paraules sobreres, et retrata un món i uns personatges que no oblidaràs... 

La comtessa russa

La comtessa russa
de Joaquim Brustenga Etxauri

Íbera ediciones

Agost 2022

Nou llibre del meu germà Joaquim! El tema és interessant, enganxa de seguida, és amè i està ben documentat i ben escrit. El comences i ja no el deixes... 

Estem en plena revolució bolxevic. La comtessa Maruska Semenova és espectadora del linxament del seu marit davant mateix del palauet on viuen. El xofer, Igor, i dues donzelles l'apressen a fer la maleta i fugir a Europa. S'endú poc equipatge però no s'oblida d'agafar unes quantes teles de la seva pinacoteca, ben enrotllades, per poder començar una nova vida fora de Petrograd. L'exili que tria és París i allà coneix un restaurador d'art català, Heribert Galvany, que l'ajuda i aviat seran socis i amants. L'Igor es presenta a París i la comtessa el torna a agafar com a xofer però no dormint a casa. 

La comtessa té molta ambició i aviat, juntament amb el restaurador, veuen oportunitats per falsificar quadres i vendre'ls a París. Entremig hi trobem al marxant d'art que li ha proposat un coronel, parent de la comtessa. I també ens trobem amb la pressió que imposa l'ambaixada de la Unió Soviètica que vol recuperar la pinacoteca de la comtessa ja que la va treure de Rússia sense permís. 

Tots els ingredients per ordir una trama que et porta per camins que no esperes i amb un final made in Joaquim com ens té acostumats. 

Llibre refrescant per llegir ara a l'estiu, o entremig de dos llibres d'aquells gruixudets i que et fan pensar... Aquest et deixa distret sense fer-te perdre el interès ni un sol moment! 

La vida pasa volando

 

La vida pasa volando
de Benno Aladjem Benbassat

JDB books

Juliol 2022

En Benno ha estat durant molts anys company del Jaume a IBM. Ha sopat a casa amb la seva dona i els seus cunyats. El coneixem. I vam saber que havia escrit aquest llibre. Vam demanar-lo de seguida i l'hem llegit els dos amb ganes. En Benno ha tingut una vida tan diferent de la nostra! I ho explica senzillament, pas a pas, sense muntar cap drama ni donar-hi mes importància. 

En Benno va néixer a Bulgària, de família jueva, i als tres anys va fugir amb els seus pares i dues àvies del nazisme camí de Palestina passant per Turquia i el Líban. A cada país s'hi van passar mesos esperant el visat corresponent per seguir el viatge. Acabada la Segona Guerra Mundial i amb 7 anys va arribar a Barcelona i es van instal·lar al barri del Putxet. Tot el que ell explica del barri i de la manera de viure se'm fa estrany. Nosaltres també vivíem a Barcelona i les nostres vivències són tan diferents... Va estudiar al Liceu Francès i va participar activament en les activitats de la Sinagoga. 

I un dia va decidir que volia explicar la seva vida als seus néts i va començar el llibre. Però aviat li van dir que no només els néts voldrien llegir-lo... i ja va dirigir-lo al públic, o família i amics en general. El pròleg de Vicens Villatoro ho explica molt bé. 

El llibre comença amb un paràgraf que vull transcriure. 

Guardo en mi memoria una foto tomada en la casa familiar de Plovdiv. La imagen muestra una cama de tamaño king size. De la manta beige emergen cuatro caras jóvenes y sonrientes. De izquierda a derecha: Oscar Aladjem, con pelo negro y la cara muy delgada, al lado, su mujer, Merry Garri, posa con una dulce sonrisa; junto a ella está su sobrina Susi Benbassat, es más joven, pero aparece más seria, como preguntándose si es conveniente hacerse la foto y, en el extremo, su marido, Moni Aladjem, rubio, guapo y con una calvicie incipiente. Por aquella época ya debía haber nacido Molly, la hija de Oscar y Mery, mientras que Susi y Moni serían aun recién casados. ¡Poco imaginaban de qué modo sus destinos iban a entrecruzarse! Sin embargo, en el momento de la foto yacían despreocupados sobre aquellos cuatro metros cuadrados de colchon.

Penso que pel Benno ha de ser la foto recordada amb més carinyo, amb més amor... 

En Benno explicava que algun estiu havia anat a un kibutz. Recordo escoltar-me'l amb atenció ja que no coneixia gens com funcionava ni qui hi anava ni com vivien. Ara veig que és allà on va conèixer a la seva germana Molly... Perquè la mare del Benno, la Mery, va morir de part i el pare estava obligat a treballar fora 6 mesos l'any. La família va insistir, quasi obligar, a l'Oscar a renunciar a la pàtria potestat dels seus fills i el Benno va ser adoptat pel Moni i la Susi. Ningú li va parlar fins que va ser gran que tenia una germana. La va conèixer estant ella de 7 mesos del tercer fill. La Molly sí que recordava un germanet però li van prohibir parlar amb ell i explicar-li. Tot va quedar en família... 

No vull explicar el llibre. Llegiu-lo. Només vull recordar algunes paraules del pròleg de Villatoro. Diu que El Benno va ser sempre un barceloní entre els jueus i un jueu entre els barcelonins. Encara que feia vida normal, escola, Barça, lleure com qualsevol nen el fet de ser jueu el feia exòtic i especial. I un contrast permanent  que veus en aquest llibre és, com diu Villatoro...

el contraste entre lo excepcional y lo cotidiano. La vida de Benno, y, por tanto, sus recuerdos, atraviesa un período de una extraordinaria intensidad histórica, repleto de excepcionalidades, algunas de ellas terribles. Excepcionalmente terribles, si se permite la redundancia. Pero es una vida humana concreta, personal, familiar, llena de vivencias cotidianas, aparentemente menores, que podrían parecer incluso rutinarias (y serlo). Él nos cuenta lo extraordinario desde lo ordinario. Lo excepcional desde lo cotidiano. No situa el ancla de sus recuerdos en los grandes temas de los que nos hablan los libros de historia, las guerras, el exterminio, las migraciones, las dictaduras. No es una narración en este sentido extrema, grandilocuente. Narra su día a día. Pero estos hechos extraordinarios estan ahí, no se esconden, no se podrían esconder ni queriendo -y no creo que quiera el autor- porque el dia a día está enmarcado y marcado por ellos. No se complace en el drama, y tendría motivos para hacerlo. Tampoco en la épica. Pero su vida ha discurrido fluidamente entre una cosa y otra. Y el contraste da vida a la narración. 

És una vida que es mou no només en el temps sinó també en l'espai: Bulgària, Tel Aviv, Barcelona, França... És amè i agradable de llegir i, una vegada més, veus un tipus de vida, a tocar del teu, i ben diferent. 

M'oblidava de parlar de l'espaniolico o judeoespañol! Era la llengua que parlaven els sefardites que vivien a diferents països entre ells. Hi ha tot un capítol escrit en espaniolito i naturalment s'entén tot. D'aquest tema m'agradaria parlar amb en Benno.... 

Benno, ens hem de veure una altra vegada! Ara t'escoltaré de manera diferent... 

Llegiu el llibre... 

Junil a les terres dels bàrbars

 

 Junil a les terres dels bàrbars
de Joan-Lluís Lluís

Club Editor

Juliol 2022

Em costava agafar aquest llibre. No he llegit res d'aquest autor i finalment m'he decidit. D'entrada el tema promet. Veus una història que et pot aportar nous coneixements i experiències, conèixer altres costums i països. Després, tot queda en fum d'encenalls... Penseu, però, que és la meva opinió, la d'una lectora. L'autor té molts llibres publicats i molts addictes a les seves obres. però ha d'haver-hi gustos per tot... 

D'entrada l'estil d'escriure de Joan-Lluís Lluís és peculiar, particular. Sovint he hagut de tornar enrere perquè em faltava un verb, una coma, i no era cert. El verb i la coma hi eren. És el seu estil que no deixava fluir les paraules de manera natural. Com també alguna vegada sembla que hagi buscat el sinònim més estrany per expressar una idea, un mot. I que desentonava, per mi, enmig del text.  M'ha passat amb altres autors però m'hi he acostumat aviat. Amb ell no. Encara a les últimes pàgines havia de tornar enrere buscant el verb que creia perdut... I és una pena perquè crec que el tema estava ben triat i que em podia haver agradat més el llibre... 

La Junil viu amb els eu pare al imperi, a tocar de la terra dels bàrbars. Viu amb un esclau copista que d'amagat del pare  li ensenya a llegir els papirs guardats en caixes i ella viu només per les estones de lectura dels grans poetes, sobretot d'Ovidi. El pare la menysté i maltracta i un dia per circumstàncies que s'expliquen al llibre ella ha de fugir. Se'n va amb l'esclau Tresdits que l'ha ensenyat a llegir, amb en Lafàs, esclau dedicat a Minerva que porta 20 anys tancat a la Biblioteca sense poder sortir-ne i amb Dirmini, antic gladiador. Volen arribar a les terres del bàrbars abans no els empaitin, i buscant el poble dels alans on diuen que no hi ha esclaus. La idea secreta de la Junil és arribar al país on hi viu ara Ovidi i entregar-li un papir amb la primera part de la seva obra, L'Art de l'Amor, que es va ordenar que fos cremada i que en Lafàs va salvar i li ha donat en una caixa a la Junil.. I entregar-li la seva virginitat.  

Tot el llibre és el caminar dia a dia, vigilant no ser sorpresos, rebent en el grup a més esclaus que volen viure en llibertat, fugint dels pobles i dels grups de gent fins a arribar al final del seu destí, que no ho és en realitat. Molta repetició, molt sovint el mateix, amb diferents personatges i paisatges... 

La figura de Junil, la protagonista té molt por relleu a la novel·la. I els personatges entren i surten excepte els quatre primers.   

Potser el que m'ha quedat -sempre m'agrada quedar-me un record dels llibres que llegeixo- és la comparació que, amb un somriure sota el nas, fa constantment en Tresdits de la seva odissea comparant-la amb el poema "La Falconada" de Milcià. Cada vegada que passa alguna cosa ho compara amb el que havia escrit Milcià. També està bé quan un esclau, el Vell, es posa cada nit a explicar contes, històries, en vers i inventats per ell o apressos del boca-orella. 

El fet que no em quedi com el meu llibre preferit no vol dir que no agradi a molta gent. per tant, llegiu crítiques, fullegeu-lo i llegiu-lo si us sembla que us ha d'agradar.