Croàcia i Eslovènia 2 - Dubrovnik

Croàcia i Eslovènia 2
Dubrovnik

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Dubrovnik, antiga Ragusa, la perla de l'Adriàtic; en eslau vol dir país de roures ja que les muntanyes de Sant Sergi, a tocar de Dubrovnik, eren plenes de roures. Ciutat emmurallada que va rebre de valent durant l'última guerra, de l'any 1991, però que han sabut reconstruir-la i és un plaer passejar per la ciutat i sobretot per les seves muralles. El carrer principal, la Placa, és ample i no té cap balcó, perquè en el terratrèmol de l'any 1667 van caure els balcons i van matar força gent. Llavors van prohibir tornar a col•locar-los i els van posar al carrer paral•lel on es puja per escales; és un carrer estret, preciós, ple de balcons i de restaurants. Al carrer de la Placa hi vivien les famílies amb més recursos, tenien grans mansions i l'obligació de deixar la planta baixa per botigues. Així van néixer les cases amb genollera; tenen una entrada petita i una finestra al costat, amb forma de genoll; així podien controlar qui entrava i sortia de la botiga. Els altres carrers, en canvi, només podien edificar cases de 25 metres quadrats. Això ha afavorit que actualment hi hagi tants petits restaurants.

Només entrar al recinte emmurallat trobem la font de sant Onofre, rodona, molt gran, amb una petita teulada i moltes escultures de cares; és una reserva d'aigua de la ciutat i en pots beure tranquil•lament ja que és molt bona.

El Monestir dels Franciscans, amb un claustre molt bonic i, en el museu, la farmàcia més antiga del país. El Palau Sponza, un dels pocs que no va ser destruïts pel terratrèmol del 1667, amb una façana gòtica a la part de baix i del Renaixement al primer pis, permet imaginar com devia ser la majoria dels palaus en aquella època.

El Palau del Regidor, molt curiós, amb una bonica frase a la porta: "oblida les coses privades, cuida't de les públiques". El regidor era elegit cada mes i no podia sortir del palau. Ell rebia cada vespre les claus de tancar i obrir les portes de les muralles.

 Dins el palau hi ha una sala anomenada de les vídues. Allà era on rebia les peticions d'ajuda d'aquestes dones ja que, pel fet de tenir tanta fusta construïen barques, i sortien a la mar i molts no tornaven; i hi havia moltes vídues. La barana per pujar al pis de dalt molt curiosa i l'entrada és magnífica, amb barreja d'estils.

És impressionant la capacitat de reconstruir que ha tingut aquesta gent! Terratrèmols, guerres, incendis... i sempre tornen a començar i aconsegueixen una ciutat d'una bellesa excepcional.

Els Dominics, amb un escala treballada amb la barana mig tapada perquè els homes s'hi aturaven a sota per mirar els turmells de les dones... Dins hi trobem un museu impressionant amb obres bellíssimes però no hi ha postals i està prohibit fer fotos. Cal remarcar el tríptic de Nikola Bozidarevic.

Amb una barca de transport regular anem fins a la illa de Lokrum on trobem molta vegetació, edificis força abandonats i un mar amb roques per banyar-s'hi que et crida a llançar-t'hi; però no portem ni banyador ni sabates de goma i ens hem d'acontentar contemplant-lo. És aquí on tastem per primer cop el formatge de la illa de Pag, boníssim!

El millor, però, és passejar-te per les muralles, fins la torre Minceta i fer el volt a tota la ciutat. Els ulls se'n van cap a les teulades, ara noves de trinca, però que en algun racó pots encara veure les teules velles d'abans de la guerra. I pertot el mar, el mar immens i blau, transparent i que dóna vida a aquesta ciutat emmurallada, patrimoni universal de la UNESCO.

També funciona un altra vegada, des de fa un any, un telefèric que puja fins al castell dalt la muntanya i et permet veure la ciutat sencera i els seus voltants com si anéssis en una avioneta. Val la pena per la vista però aquesta pujada no exclou la volta a les muralles. Són panoràmiques completament diferents.

Anar a Croàcia i Eslovènia 3 - Split -

Verano y amor

Verano y amor
de William Trevor


Narrativa Salamandra

Octubre 2011


Història ambientada a Irlanda, a mitjans del segle XX. Una noia orfe és enviada a treballar a casa d'un vidu que ha perdut la dona i el fill en accident. Al cap d'un temps la Ellie es casa amb el vidu, el Dillahan i viuen tranquils a la granja als afores de Rathmoye. Un dia arriba al poble un jove, en Florian, per vendre's la casa dels pares; coneix l’Ellie i no poden evitar una atracció mútua que l'Ellie vol apartar però que no pot. Finalment el noi se'n va i el llibre acaba de manera difícil, per a mi, d'entendre. Pots veure la diferència de l'amor - amistat - agraïment plàcid de l'Ellie cap al Dillahan i l'amor – espurna - vida de l'atracció amb el Florian.

Està molt ben escrit, tot ho explica amb tota mena de detalls que no cansen sinó que interessen; et descriu amb minuciositat els petits fets de la vida de cada dia, el que pensa la gent del poble, cadascú amb el seu tarannà, les aspiracions i il•lusions de la gent...
M'ha agradat el llibre, m'agradarà llegir alguna altra cosa de Trevor, però continuo pensant que el final no és gaire clar.

Orígens

Orígens
de Amin Maalouf
Premi Méditerranée 2004

La Campana

Setembre 2011

Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonem quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom. Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I, com a fe, una antiga fidelitat!

A la biblioteca que em va deixar el meu pare, hi ha una obra preciosa que descriu l història de la família des dels primers segles fins al començament del segle XX. Igual que la majoria dels vell llibres àrabs, porta un títol llarg fet d'hemistiquis que rimen, que es podria traduir lliurement com "L'arbre de les branques tan llargues i altes que no es pot pretendre recollir-ne tots els fruits", en al•lusió al repte immens amb què es troba el investigador que vol reconstruir el recorregut de la família.

L'autor ens explica en aquest llibre els orígens de la seva família; no les arrels que com diu ell s'enfonsen a terra i mantenen l'arbre captiu; i això no li agrada.

És historiador i comenta que als 30 anys el van trucar que havia mort el seu pare. Se'n va anar a La Muntanya i va ser allà un temps. Va preguntar alguna cosa del seu pare, de la família, però no s'hi va aturar gaire. Al cap de molts anys un amic diplomàtic li va preguntar si tenia res a veure amb un cubà que duia el seu mateix cognom. Llavors li va agafar una mica la febre de buscar; sabia que un germà del seu avi havia marxat a Cuba i que hi havia viscut i mort. La seva mare li va enviar un plec de cartes antigues i li va comentar que a La muntanya en un armari hi havia molts papers antics. I llavors s'hi va posar com a historiador, buscant, anant a trobar els documents de la seva mare,parlant amb gent que encara podia recordar alguna cosa de la família... Tota la història gira al voltant del seu avi patern Botros.

L'àvia hauria estat l'única que m'hauria pogut dir què posava exactament la carta del seu germà, si jo hagués pensat a preguntar-l'hi... L'havia llegit i rellegit, les paraules per força se li havien quedat gravades a la memòria per tota la vida. Quin greu em sap haver tingut tan poca curiositat! La presència dels vells és un tresor que malgastem amb afalacs i paraules buides, i després ens quedem per sempre amb un pam de nas; darrere nostre resten uns camins imprecisos, que es dibuixen un trosset i es perden en la pols.
 

No explicaré aquí tota la història perquè és llarga i enrevessada; però verdaderament l'autor va fer una bona feina. En Botros guardava còpia de tots els seus escrits, de les cartes que enviava i rebia, de tot el que pogués deixar un rastre... I va ser un personatge controvertit, amb dubtes i problemes, pal de paller de la família, estimat i menystingut...

Nosaltres, les ànimes nòmades, venerem els vestigis i el pelegrinatge. No construïm res que sigui perdurable, però deixem rastres. I algun soroll que s'allarga.

Et vaig conèixer com un home lliure que es negava a confraternitzar amb els éssers de dues cares i es negava a reconèixer cap creador que no fos Déu. La gent segueix molts camins i es pensa que arribarà fins a Ell, però L'acaba oblidant i adora el camí i prou.

He gaudit llegint aquest llibre, amb la història d'aquesta família que com a cognom tenen el de la tribu, Maalouf, del poble, que a partir del Líban s'escamparà per tot el món. I que malgrat les separacions, les distàncies, les idees diferents, sempre se senten membres d'una mateixa família, d'un clan, que els marca i els diferencia. Seguim la història de la família a través de les convulsions de l'Imperi Otomà, i contemplem la diàspora de místics, francmaçons, professors, comerciants, somiadors, políglotes i cosmopolites. Veiem l’evolució de les persones, dels costums i de les idees i sobretot ens emociona l'amor a una família que és l'única pàtria d'aquest escriptor en l'exili.

És un llibre per rellegir; és massa bo per oblidar-te de frases, motius, històries...

Masies vives

Masies vives

Santa Eulàlia de Ronçana

23 i 24 de setembre de 2011

"Masies Vives" és el fruit de la col•laboració de Ronçana Comerç actiu i el nostre patrimoni, les masies. És un projecte nascut a Itàlia i que s'ha estès per diversos països europeus. Té com a objectiu donar a conèixer les cases i entorns paisatgístics que han configurat el món rural dels nostres països des de fa molts segles, perquè descobrim els seus valors des de l'actual societat urbana.

Es destinen uns dies en els quals es poden visitar les masies. No es tracta pas de visites exhaustives. Cada masia mostrarà algun element d'interès artístic, històric o paisatgístic i oferirà productes de la seva collita o de la seva especialitat que els visitants podran contemplar o comprar. A Santa Eulàlia s'han apuntat al projecte 24 masies.

Santa Eulàlia és un poble de masies. Un poble que s'ha caracteritzat durant segles per tenir un poblament dispers, amb un paisatge composat de l'alternança de cases, camps i boscos, en uns barris distants els uns dels altre, on l'únic indret de petita concentració era la Sagrera, aquell espai que s'instituí en el segle XI entorn de les esglésies per tal que fos un lloc de seguretat, de pau enmig d'una societat dominada pels conflictes. El mas era el conjunt de terres i cases on hi vivia una família pagesa, que sovint era propietat d'un senyor laic o eclesiàstic. Les cases dels antics masos del segles XI i XII es convertiren, des de finals del XV i en el XVI, en el que a nomenem masies, moltes de les quals han arribat al nostre temps amb les transformacions corresponents.

Després de llegir tot això agafem el cotxe i comencem la nostra ruta. El nom de les masies sempre l'havia sentit de boca del meu pare, però la majoria de les cases no les havia visitades mai. I no hem tingut temps de veure-les totes perquè el cotxe se'ns ha espatllat i a peu la distància és molt gran i feia un sol que escalfava massa...

Noms com Can Burguès, Can Corder, Ca la Pujala, Can Bruno, Can Maranges, Ca l'Espelt, Can Brustenga, Can Manent, Can Falgar, Can Maspons, Can Pallàs, El Bruguer Vell, Can Galderic, Can Cabot, Can Maspons de la Vall, La Bastida Vella, Can Valls, Can Xico, Ca l'Unyó, Can Gafa, Can Barbany... noms que em porten records de infantesa, records del pare que tant s'estimava el seu poble...

Amb tot vam poder visitar-ne unes quantes, comprar verdura, fruita, ous, pollastre, conill, ànec, fruits sécs i formatges frescos i tastar el vi de diferents masies. La pena és que per raons òbvies la majoria de les cases t'ensenyen un raconet de la masia, però la porta de la casa està ben tancada. I a mi m'hagués agradat veure les cases per dins, sobretot aquelles que veus que han estat millor conservades, sense massa canvis.

A Can Ferrer en Miquel va fer una demostració de forja de ferro, jo que havia vist al seu pare ferrar tants cavalls en aquella casa!

A Can Brustenga, tot passant per l'entrada, la capella i el pati de davant, van oferir el pati del darrere per un concert de l'Escola de Música de la Vall del Tenes i de l'Escola de Música DA CAPO. Va ser dissabte a la nit i a mig concert es va posar a ploure. Però la gent es va anar aixoplugant a les quadres i altes indrets i van poder finalment fer un tast de productes de la terra que l'associació Comerç actiu havia preparat. Can Brustenga, la casa, com va dir el Joaquim, on va néixer el nostre pare, el nostre avi, el nostre besavi, fins a vuit segles enrere... Sempre em toca el fil sensible quan parlo de la casa pairal que conserven el Francisco i la Carme i que sempre tenen oberta per qui vol fer-hi una ullada. I on ens reunim el dia de la Patrona tots els Brustenga que ho desitgem.

Bona iniciativa la de Comerç actiu, gràcies a les masies que ens han obert una petita porta per saber alguna cosa més de la història del nostre poble, i que aquesta iniciativa segueixi any rere any fins que les tinguem totes ben vistes i, de pas, puguem comprar i assaborir els productes de casa nostra.

“Les arrels trivials del fonamental”

“Les arrels trivials del fonamental”

a càrrec de Jorge Wagensberg

Aules dels Enginyers Industrials de Catalunya

Sala Torelló

Col•legi Casp

21 de setembre de 2011

Intentaré fer un petit resum del que s’ha dit avui en aquesta conferència. Hi he anat pensant que no entendria res però quan qui parla és una persona que coneix a fons el tema i que li agrada aconsegueix que sense conèixer tu res del tema arribis a entendre alguna cosa.

El trivial pot ser sinònim de banal, de sense importància però no hi ha cap llei de la natura que no tingui una arrel trivial. Per tant és molt important el que és trivial.

Hi ha tres menes d’arrel trivial: el trivial circular, el trivial blindat i el trivial estadístic.

Trivial circular és quan dius per exemple: el triangle té tres angles. La paraula triangle ja inclou el fet de tenir 3 angles. O dir: tots els gats són felins.

Trivial blindat: És quan inclous totes les possibilitats, dues, tres, o cent, però que fora d’aquestes possibilitats no n’hi ha més. Per exemple: si tires un objecte a l’aigua pot flotar, quedar-se mig submergit, enfonsar-se, desfer-se...

Trivial estadístic: Quan de totes les possibilitats n’hi ha una més probable. I ha posat l’exemple del Cosmocaixa que tenen una caixa de vidre plena de pilotes de ping-pong que es mouen i només veus una taca. Però que amb una llum estroboscòpica pot seguir el camí que fan; i n’hi ha un més comú que altres.

Aquestes arrels trivials les ha explicades dins el món de la matemàtica, de la mecànica, de la física, de la física quàntica, de l’economia, de la biologia, de la sociologia... Sempre, darrere una llei natural trobes l’arrel trivial. Per tant és molt important.

Parlant de l’evolució ha dit que és important conservar la identitat però que sovint es necessita una simbiosi per a sobreviure. I que l’evolució es presenta molt abans que ho necessitis. Per exemple els dinosaures en un moment donat els van sortir plomes. I no les necessitaven per res. Però quan van arribar les glaciacions només van sobreviure els que estaven proveïts de l’abric de les plomes. o sigui, la solució arriba abans que el problema. Per això és tant important la diversitat d’espècies, inclosa la humana. Perquè un dia llunyà pot ser que sigui necessària aquesta diversitat.

Quan hi ha una manada de zebres i arriba un lleó la zebra no ha de córrer més que el lleó sinó més que les altres zebres. Això beneficia a les dues parts: el lleó té un camp més fàcil per atrapar una zebra i la zebra té més possibilitats de salvar-se que anant sola.

Un home amb llibertat, sol, guanya independència i en grup perd independència però guanya seguretat.

També ha explicat que Arquímedes, al segle III abans de Crist, va descobrir el número pi, en un temps quan no hi havia números, sinó lletres gregues i que el 0 no existia. Ho va fer a base de dibuixar un triangle dins un cercle i una altre fora. Després un quadrat, dins i fora del cercle; després un pentàgons, i així fins fer una figura tan polièdrica que

va resultar quasi rodona i va poder fer els càlculs. Càlculs que jo no us puc explicar perquè massa he fet per entendre i recordar ara tot el que estic escrivint. També ha dit que dins els decimals de pi es troben totes les dates de naixement de tothom, els DNIs, etc.

El número pi és un número real amb infinits decimals; i nosaltres treballem amb números i mides amb poca precisió.

I ha acabat amb aquesta definició: Progrés és guanyar independència respecte a la incertesa de l'entorn.

M’agrada que m’expliquin bé i de manera entenedora coses que no he estudiat mai ni he llegit. Encara que molt poc, però sempre et queda alguna cosa i penso, a més, que el meu cervell fa un petit esforç que també va bé.

Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació

Viatge a Croàcia i Eslovènia

Presentació

del 10 al 17 de setembre de 2011





Hem estat una setmana a Croàcia i Eslovènia. La veritat és que són pocs dies per veure i visitar tot el que hem fet. Ara ens agradaria repetir el viatge, tranquil•lament, aturant-nos on volguéssim i visitant el que ens ha quedat en el tinter. 

Hem estat un grup de 28 persones, diferents de manera de fer i pensar però ben avinguts. I el guia, el Juan Pedro, amable, amb humor i paciència, ens ha explicat la història del país, la última guerra i la seva pròpia experiència. I és força curiosa. El seu avi va emigrar a l’Argentina i després a Xile l’any 1922 fugint de la fam i la pobresa del seu país. A Xile va conèixer una gallega i s’hi va casar. I van tenir una fills, la mare del Juan Pedro, que es va casar amb un espanyol - francès. Ell i el seu germà van néixer a Xile i allà es va casar amb una croata, guapa i riallera amb qui va tenir dues nenes. Rere una beca d’estudis van anar a parar a Split, a Croàcia, i allà viuen i treballen contents i feliços. El Juan Pedro, a més de treballar a l’agència, organitza pel seu compte viatges "d’arrels”. Contacta amb gent de Xile oriünda de Croàcia i, amb les dades que li donen, busca el lloc on vivien els avis, si queda algú de la família... i quan ho troba els ho comunica i llavors els organitza el viatge per conèixer les seves arrels. Són viatges emotius i que el motiven.

Croàcia té molts kilòmetres de costa, amb unes vistes meravelloses i una aigua transparent. Des de les muralles o els penya-segats pots distingir els peixos del mar. És llarga i prima i al nord s’eixampla i tens una part interior, boscosa i freda. Seguint la costa dàlmata hi ha 1185 illes, tantes, diuen ells, com taques negres tenen els gossos dàlmates, raça dels país.

La moneda del país és la kuna, que vol dir “marta”. I el nom ve de quan els comerciants pagaven les mercaderies amb pells de marta. 7 kunes són un euro.
Estan en tràmits per entrar a la Unió Europea l’any 2013. No hi ha hagut encara cap referèndum però ja estan fent reformes que saben que els demanaran. No estan gens convençuts. Saben que Europa els vol per l’aigua. Croàcia és un país molt ric en aigua i és una reserva per Occident. Ells creuen que perdran més que guanyaran però saben que no poden aturar-ho.

Els primers habitants coneguts van ser els il•liris; els croates, tribu eslava, van arribar procedents de Ucraïna. En el S. IX es va declarar estat independent sota el rei Tomislav juntament amb una part d’Eslovènia, de Dalmàcia i de Bòsnia. Va estar sota l’imperi austro-húngar, l’Imperi Habsburgo, i sota els Otomans. Després arribarà Itàlia que ho vendrà als Venecians. I finalment arriba Tito i vol unir tots els pobles eslovens del sud, Iugoslàvia. En el fons aquests sis països no van ser mai independents. Tenien fronteres, però sempre van estar sota d’altres nacions.

Tito va aplicar un comunisme light; mai no va voler donar poder a Rússia. I la gent estava contenta, la majoria, perquè va fer que tothom tingués sanitat, escola, feina i pis, segons el número de persones de la família. Aquests pisos els pagaven amb una part ínfima del seu sou. Quan va morir Tito el van poder acabar de pagar i passar a ser propietaris. Encara ara segueixen el model de Tito en la sanitat i l’ensenyament. Quan un mana i no deixa opinar els altres és més fàcil fer coses... No del gust de tothom, però el país va tirar endavant i, tot i reconèixer les coses que Tito va fer malament, també diuen que li deuen molt.

Tot i això jo hi veig la falta de llibertat. La filla del nostre guia volia estudiar piano. A l’escola de música van decidir que la nena tenia més aptituds pel violí, i només pot fer violí. La nena se n’ha cansat, li agrada el piano, i ja no fa música. La classe particular és massa cara... Però ells no ho veuen malament.

Tito va formar govern amb un delegat de cada un dels sis països, més dues províncies que va fer autònomes, Kosovo i Voivodina, que va separar de Sèrbia perquè aquesta no fos tan gran ni tingués tanta força. En les votacions hi havia doncs nou opinions. Però es va voltar de serbis en el poder. Va deixar escrit que el dia que ell faltés manés un any cada representant de cada país. Però els serbis no ho van admetre i, amb l’ajuda de Montenegro i de part de Bòsnia van començar a ocupar a la força els ajuntaments de tots el pobles. La guerra va ser molt dura. Des de Montenegro bombardejaven Dubrovnik sense miraments. Hi ha parts de Croàcia amb mines antipersones que no saben on estan col•locades.

La voladura del pont de Mostar, a Bòsnia, va ser un acte simbòlic; quedaven quatre ponts més però el que van ensorrar era el símbol d’unió entre musulmans i cristians. I amb això van voler marcar bé la separació de les dues religions, quan fins llavors vivien junts i barrejats, fins i tot casant-se entre ells.

Quan va arribar la independència cada país ha intentat tirar endavant. El turisme és la seva més gran font d’ingressos. I el país s’ho val. Actualment tenen 119 partits polítics, però només dos tallen el bacallà...

Pot ser que en aquest resum hi hagi inexactituds, però és més o menys el que he sentit i m’han explicat i recordo d’aquests dies.

Aniré fent entrades dels llocs que hem visitat. A poc a poc perquè hem vist molt i hem escoltat molt.

Dubrovnik, Split, Trogir, Sibenik, Opatija, Pula, Rovinj, Porec, Postojna, Ljubljana, Plitvice i Zagreb.

-anar a Croàcia i Eslovènia 2 - Dubrovnic-

L'últim dia abans de demà

L'últim dia abans de demà
de Eduard Márquez

Empúries Narrativa

Setembre 2011

Frases curtes, esqueixades. Tres temes intercalats en cada paràgraf. Ell, separar de la Nora i amb les cendres de la petita Jana. Ell, amb el seu amic Roger i la Francesca, al col•legi dels hermanos, a la universitat. Les dues famílies: la seva i la del Roger.

Adolescents, drogues i sexe. Art barrejat amb orgies. Tot això li ve al cap quan un dia troba al Roger amb un carret al carrer, tocant una harmònica. No s'atreveix a acostar-s'hi.

Presenta com a general i normal una joventut marcada per la droga i el sexe, l'art portat a l'extrem, l'assetjament dels hermanos... No sé. Ho veig com una reflexió d'algú que ha estat tocat en la seva joventut i no ha sabut elaborar-ho i assumir-ho, i llavors ho exagera tot per normalitzar-ho i normalitzar-se.

És àgil en la manera d’expressar-se però no puc dir que el llibre m'hagi agradat. I és una llàstima. Perquè amb els personatges que descriu es podria haver fet una gran novel•la. Les dues famílies tan diferents, la reacció dels nois davant de la família de l’altre, el caràcter especial dels dos nois que podia haver donat molt a l’obra, la Francesca, bipolar?, alegre, inquieta, demanant sempre TOT i JA!... La Nora, la mort de la petita, els motius, tot hi és per tenir una bona -per a mi- novel•la.

Potser aquest tipus de literatura és bona i agrada a força gent, però jo no m'hi he trobat a gust.